Canalons de rostit, fetge gras i tòfona

Poc a poc, el dinar del dia Reis es va convertint en l’àpat més important, des del punt de vista gastronòmic, que fem a Vinaròs. Des que el 2008 vam decidir amb ma germana recuperar la recepta dels canalons de l’àvia -amb l’ajut de la mare-, l’àpat del 6 de gener va camí de ser  tot un esdeveniment. És un dia esperat, un àpat amb moltes expectatives: aquests canalons només els mengem un dia a l’any! És, a casa nostra, una nova tradició que tots practiquem amb entusiasme.

Fins i tot amb el seu ritual
Com totes les coses importants que pretenguin ser-ho, els canalons del dia de Reis tenen fins i tot el seu ritual. El primer pas consisteix en una trucada / missatge de ma germana amb la mateixa pregunta: “Bueno, enguany també farem canalons, no?”. Aquesta pregunta és el desencadenant de tot; el xupinasso dels canalons de l’abuela Consuelo. El següent pas és un altre missatge de ma germana: “Bueno, ja he comprat la carn pa’l rostit”. Si aquí jo no dic res, ja no hi ha volta endarrera; és el punt de no retorn: els canalons es faran.

Ma germana, que escrivint aquest post m’adono que és la sacerdotessa dels canalons del dia de Reis, marca el tercer pas de ritual: “Bueno, tal dia has de venir que rostim i hem de fer els canalons“. Notis el matís: aquí ja no hi ha pregunta; aquí hi ha una ordre. Ja ho he dit:  els canalons es fan. El quart pas és més subtil: tots adorem la safata del rostit mentre es va fent, pensant en la trituradora de carn que el faran, literalment, melmelada… i el cinqué pas és farcir el canaló, que es fa col·lectivament -menys kissumenja, que en aquest cas també és kissumira…-. Aquí podeu veure el post amb el pas quart i cinqué del ritual, a més de l’origen de la recepta tradicional.

Uns canalons nous (a casa nostra)
Tot aquest rotllo us l’explico perquè resulta que enguany ma germana ens va fer una proposta que no vam poder rebutjar: enriquir els canelons tradicionals, els de la recepta de l’àvia, amb foie i tòfona. Així ho vam fer, i fins i tot ens vam documentar per no espifiar-la: es tractava de fer uns canalons més festius, més luxosos si voleu, que els originals; no de cagar-la! No els havíem fet mai i la tòfona tampoc l’havíem emprat mai, cosa que d’entrada ens va imposar. Però va ser tan fàcil com preguntar-li al mestre Juanjo Roda, que ens ho va explicar.

La recepta és molt senzilla i no comporta cap complicació excessiva respecte de l’original. Per a uns 3/4 de quilo de carn rostida (vegeu aquí què posem), vam afegir uns 200 grams de foie fresc, de manera que ens va quedar un quilo de farsa. Ho vam triturar tot junt, posant carn i foie alternativament al molinet. A les fotos es poden observar les dues farses: la de l’esquerra, d’aspecte més greixós i apegalós, és la que portava el fetge gras. Buf! Aquí ja teníem clar que ens ho passaríem bomba!

La tòfona (negra, d’hivern i de Morella, òbviament)va aparèixer de dues maneres. Primer, amb el seu suc: vam cobrir la tòfona de cognac i la vam deixar uns dies a la nevera. Aquest líquid el vam incorporar a la farsa ja molta -alerta, no mentre es coïa la carn. Després, la vam incorporar a la beixamel just abans de posar-hi a sobre el formatge i la mantega per gratinar-los amb el superbufador que em va cagar el tió.

Per fer-los una mica diferents també a la forma, servidor de vostés no va parar fins que va aconseguir que tothom acceptés la meva proposta de fer una canalons més llargs del normal. Tinc un record gravat a foc al cervell d’uns canalons de vedella que vaig menjar a la Hoffman fa uns anys i volia rememorar aquell plaer ni que fos per la forma extraordinàriament allargassada del canuto en qüestió i per la presentació, sol en una safata ovalada…

El resultat van ser uns canalons tendres, suaus, amb una farsa que es desfeia a la boca i on el foie es notava el just -a mi, que m’agrada molt, així m’ho va semblar- i la tòfona aportava un matís elegant i subtil, sense saturar. Tothom, fins i tot ja tips, va sentir la necessitat de repetir!!! Eren descomunals… Ens ho vam passar bomba, tal com ens esperàvem! De fet, tan altes eren les expectatives que per acompanyar-lo vam beure una ampolla de cava Krypta, la segona vegada que el bevíem (la primera va ser un regal!).

Si senyor, aquests canalons van ser un més que digne substitut dels de l’àvia Consuelo; dels canònics a casa nostra…

Salut!

Massitet

Anuncis

20 thoughts on “Canalons de rostit, fetge gras i tòfona

  1. Uns canalons de Festa Major, l’any que ve ho tenim dificil per a superar-mos haurem de fer unes classes amb el Fermi Puig o algun altre estrellat.
    Soc tan mandona??????

  2. Xic! quina xal·lera de canalons! M’encanta com ho expliques, de debó que sí que el foie dóna un paladar avellutat… I com enyor aquestes mobilitzacions familiars per preparar els àpats festius, no saps la sort que tens…
    Pobre soplet! a este pas lo jubileu en dos dies!
    Besades, també per la teua mana!

  3. No he menjat mai uns canalons tan bons! De veritat! Encara ara tinc a la boca la suavitat, la textura, la finor… Aaagghh!, em cau la baba! L’any que ve ho tenim/tenen difícil per millorar… Però tu, que si són com els d’aquest any, qualsevol no es conforma!

  4. Ei, quins canelons més bons, millor boníssims… Això que encara no havies anat a Conserves Coll perquè t’expliquessin les meravelles de la tòfona!!!
    M’encanta veure com “jugues” amb el bufador!
    PTNTS
    Dolça

  5. No estaría mal que hicierais unos cientos de ellos y los vendieseis. Yo, desde aquí, quiero reservar una docena. Ya me diréis el número de cuenta (para pagar), y el lugar y fecha de recogida.

    Puñeteros, que no está bien ponerme los dientes (tan) largos. 😉

  6. la imatge tot ho diu.
    mentrestant, jo, com a bon director de col·lecció vaig provant els dolços que es publicaràn al llibre de Vinaròs.
    ara estic amb el coc ràpid, però amb una variant que vaig presentar a La Boqueria:
    coc ràpid de mandarines….us penjo la foto al facebook quan surti del forn..

  7. Hola, aquest missatge és per al xiquet de Vinaròs: això del llibre que expliques, quan eixirà? És que m’agradaria comprar-me’l, si no és molt car. T’agrairia molt que me’n donares les dades per tal de poder-lo demanar a la llibreria. Gràcies de bestreta per la teua col·laboració.
    I a “l’amo” del blog: disculpa’m per haver usat el teu blog sense permís. D’acord? Gràcies a tu també.

  8. No debades el vostre bloc està al clubdecuines(felicitats)! Massa per a la carabassa! M’agraden molt aquestes receptes que, si com mana la tradició ja ens fan gaudir, així, enriquides, no cal dir-ho. Xe, i el “soplet”, caldrà demanar-lo!
    B7s

  9. Hola estimats!
    Moltes gràcies per tots els vostres comentaris. La veritat és que, cada vegada que el correu m’avisa que tenim un comentari nou, ens agafa com una alegria…

    Mana, no eres mandona. Eres una dóna executiva, acostumada a portar un negoci familiar a toc de pito… jajajajajaaja A més, només comences a donar ordres quan ja has comprat la carn… jijijijiji

    Quinteros! Som conscients de la sort que tenim, de veritat. I tens tota la raó del mon: l’any que ve ja em podran regalar un altre soplet!!! jajajajaj

    Carinyo, ja vorem que fotem l’any que ve… L’altre dia li vaig dir a ma germana que pot ser els de carn d’olla els hauríem de provat primer, per si de cas no mos convencen i “rectificar el tiro” abans del dia de Reis.

    Sion, tens tota la raó del mon: fer-los junts, tot el sarau previ, forma part de la festa. I a mi m’encanta!!!

    Francesc, de festa major de veritat… Una vegada a l’any crec que no fa cap mal a ningú, veritat? Per cert, el llibre és el que estem fent en coautoria amb el forn de ma germana, un altre centenari de Vinaròs, Juanjo i un servidor. ha de sortir per Sant Jordi. No te preocupes que te’n reservo un!!!

    JuanK: centenars no ho sé. Però si en vols una dotzena en podem parlar… 😉 Gràcies pel comentari: és un elogi brutal!

    Xiquet de Vinaròs, gràcies! Que tu eres lo mestre i natros los alumnes. Llàstima que no era bon dia per a que vinguéssin a dinar. Però els heu de provar, eh?? Això no quedarà aquí!!! jaajajaj
    I puja la foto al Facebook, punyetero!!!! Que jo este cóc ràpid de mandarina el vull vore!!

    Queti, gràcies xicona!! M¡han pujat una mica els colors i tot… Efectivament, enriquida està genial. Però a mi em queda una mica la coseta sentimental amb els originals, que els altres no tindran mai… I el soplet és divertit (i pràctic) de nassos!!

    Besets a tots i a totes, txaic!!!

  10. Ja us veig menjant escudella dos cops per festes… Una per provar els canelons i l’altre per que us han agradat i els torneu a fer… Hhahahhaa… Genials aquests, me’ls apunto per un dia no de festa!

  11. Doncs no m’estranyaria, Sara Maria! jajajajaja
    El Nadal de l’any que ve es presenta emocionant, en termes de canalons…. jajajaja

    Besets, bonica!

  12. Casi lloro al leer el artículo. Los que no vivis fuera de Cataluña no os podéis imaginar cómo se echan de menos unos buenos canelones, sobre todo si conservamos en nuestra memoria los que nos comíamos de niños cuando aún no vivíamos en el exilio. Massitet, no sólo me has despertado el apetito, sino también la nostalgia.

  13. La meva primera intervenció aquí i agraeixo el vostre misssatge al blog, que ja he contestat. Be… com que comenteu que aquests canelons van tenir com inspiració una menjats a Hofmann, aprofito per dir que els vaig aprendre a fer en un curs d’aquesta escola (Hofmann) i el “secret” es la farsa amb galta de vedella, la pasta feta a ma i la salsa de formatge, en lloc de betxamel. Tinc la recepta publicada a “Club de Cuines” i els faig sovint ja que encanten a tot el meu entorn. Quan els devorem (diumenge passat va ser la darrera ocasió) sempre repetim la frase que algú va exclamar de manera espontània (The best caneloni in town!”…. :-))).

    1. Hola Ricard!
      Moltes gràcies per la teva visita. Ara mateix vaig a veure la teva resposta!
      D’altra banda, moltíssimes gràcies per facilitar-me la manera per obtenir la recepta d’aquells canalons, que formen part del meu imaginari culinari des del dia que els vaig provar. O sigui que vaig corrents a veure com es fan!

      Benvingut a casa nostra i fins a reveure!

      1. Per tal de que sigui més fácil trobar-ho, els links per fer la farsa de galta de vedella, la pasta i la salsa són respectivament (els vaig fer i escriure tal com els van explicar i ja els he convertit en recepta habitual meva)

        http://www.clubdecuines.cat/recepta/farcit-de-galta-de-vedella-per-canelons-o-raviolis/4376

        http://www.clubdecuines.cat/recepta/pasta-fresca-feta-a-casa/4364

        http://www.clubdecuines.cat/recepta/salsa-de-formatge-per-canelons/4383

  14. Hola Ricard!
    Moltres gràcies pels enllaços. Precisament ahir vaig estar mirant el de la farsa (quin procediment: no m’estranya que quedi melosa!) però no vaig saber trobar la de la salsa de formatge.

    Merci, doncs!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s