Farinada d’or 2009

“Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc”. El so de les castanyoles gegants dels Nanos i Gegants de Vinaròs tocant la cançó que acompanya el seu ball més característic em ve a les orelles cada cop que penso en l’entrega de la Farinada d’or 2009 a la fleca de ma germana. De tant en tant, la vida et regala moments irrepetibles sense esperar-t’ho, i això és el que va passar el 22 de desembre a la Plaça Tres de Reis de Vinaròs: la fleca plena a rebentar de gent, la farinada de repassos engalanada d’or i els Nanos honorant la teva casa familiar amb el seu ball…

Un grapat de coses per celebrar
El 22 de desembre a les vuit de la tarda a Ca Massita es van ajuntar moltes coses, com una espècie de conjunció astral. Es celebraven tantes coses i es mostraven tants afectes diferents que resulta fins i tot una mica difícil d’explicar què passava. L’entrega d’un premi que vol reconèixer a qui defensa les tradicions locals, un detall amb els clients de cada dia, una festa amb un grup de fans facebuqueros són només tres coses de les que esdevenien aquell vespre fred i plujós, tal com mana un bon tòpic 😉 . El leit motiv de tot plegat era, però, commemorar el centenari de la ubicació de la fleca familiar al seu lloc actual, d’on no s’ha mogut des del 1913.

Un grup de Facebook…
En un primer moment, la idea de fer alguna cosa va nàixer al voltant del Facebook. Resulta que uns clients, els germans Jordi i Roser Beltran, havien suggerit crear un grup de fans de la farinada de repassos, un dolç tradicional de Vinaròs que pocs forns més a banda del de ma germana encara fan. Veient com creixia el grup des de la seva fundació (si esteu en aquesta xarxa social, el trobareu aquí…), ma germana va pensar que quan s’arribés a cent estaria bé tenir un detall als membres del grup. Ja estàvem en dansa…

… i l’entrega d’un premi…
Però som valencians i, en concret, vinarossencs. Per tant, la cosa no podia quedar aquí. Així que, ni cortos ni peressossos, es va decidir convocar un premi en reconeixement a aquelles persones o entitats que destaquessin per la conservació, manteniment i promoció de les tradicions culturals d’arrel popular de Vinaròs.  Ma germana, persona inquieta i vinarossenca de soca-arrel, va pensar que era una bona manera de començar a celebrar els més de cent anys d’història en comú del forn familiar i el poble que l’acull i el sosté.  Un premi als mantenidors de les tradicions per part d’un forn que ha trobat en la recuperació de velles receptes locals un autèntic plaer i un dels seus signes d’identitat… Molt bé, no?


El premi havia de ser ben valencià, també. No podia ser una figureta o alguna cosa així, modesta. No, no. Havia de ser alguna cosa ben espectacular i a poder ser un pèl coenta (un pèl kitch per a que m’entenguen fora del País Valencia i les Terres de l’Ebre). Així va nàixer la Farinada d’or. L’autor del concepte i de la seva aplicació no és cap altre que el mestre Juanjo Roda, cuiner reconegut, liante de cuidao i un bentrobat amic de la família . El resultat el podeu veure a les fotos: una farinada de repassos pintada d’or i 100% comestible. El miracle de la doració es va obrar gràcies al  fi moviment de canell de Juanjo i als fascinants colorants alimentaris Comercial Artesa Sosa.

…per començar a celebrar el centenari!
Sóc rebesnet, net, fill i germà de forners. Els lectors més fidels ja ho sabeu ni que sigui per la insistència amb que ho reivindico. Sabem que la nostra familia es dedica a fer pa pel cap baix des de mitjans dels anys vuitanta del segle XIX, quan el rebesavi  es va posar a fer pa al Carrer Major de Vinaròs. És probable que el seu pare ja es dediqués, però en aquest puntla memòria familiar es perd i encara no hem aconseguit documentar-ho. El que si sabem es que l’àvia Consuelo, nascuda el 1912, havia arribat “en bolquers” a la Plaça dels Tres Reis, on ella i tota la nissaga posterior ha continuat fent pa. Tot això, que ens omple d’orgull, és el que va portar a ma germana a decidir que s’havia de commemorar d’alguna manera. I no vegis com ho ha començat a commemorar…

I perquè una farinada?
Perquè havia de ser una farinada, el premi? Doncs per dues raons. La primera, perquè la pròpia pasta representa en ella mateixa la conservació de la tradició gastronòmica local, ja que era un dolç antic molt associat a la vida dels llauradors del poble. Com diu Juanjo Roda, els repassos són, sense cap mena de dubte, “la barreta energètica vinarossenca”. Això sí, acompanyada d’un bon rajolí de vi dolç o mistela del país…

Però gairebé desapareix al ritme de la mecanització del camp;  i de la industrialització i turistització del poble. Ara, unes poques fleques del poble la fan i a ca ma germana és un producte força apreciat: hi ha gent que acudeix a a Ca Massita només per comprar-la. Per tant, la farinada esdevé, sense voler ni haver-ho imaginat, un símbol tant de la tradició artesana familiar com de la cultura, en el seu sentit més ampli, local. Més clar, aigua. Més ben trobat, jo crec que impossible…

Els premiats
Sobre qui havien de ser els premiats no hi va haver gaire discussió. I us ho dic jo que vaig formar part del jurat. Per aclamació es va aprovar que serien els germans Beltran. Per haver creat el grup de Facebook? No només… Resulta que els dos són membres (i nucli dur) de la Colla de Nanos i Gegants de Vinaròs, una de les entitats més entranyables de la ciutat. Poca conya: hi ha referències a l’existència del grup ja al 1694! Després d’una época una mica dura després d’una escissió, els dos germans són part imprescindible de la revifada de la colla, sobretot de la secció musical. A més a més, tots dos són membres de la Banda musical l’Aliança, una altra de les entitats culturals amb més arrelament a ciutat i que situa al poble en un territori musical que va de les Terres de l’Ebre a Guardamar.

Cent membres? Doncs una bèstia de cent raccions…
A Ca Massita no es van oblidar dels Facebuqueros, no. A banda de convidar-los explícitament com a part imprescindible de la festa, els mestres artesans els van fer un autèntic homenatge: dues peces de cent raccions! Sí, senyor: dues farinades de 1’60 metres de llargada cadascuna. La lògica valenciana (un pèl megalomana, festera i donada a l’exageració) va funcionar a tot gas: “No en som cent? Pos cent racions…”

Una anava farcida solament amb sucre, llimona, oli i farina. L’altra incorporava pebrot vermell escalivat. Aquesta darrera és una versió que gairebé no es fa i que era fins fa poc per l’autoconsum familiar, sobretot de les persones més grans que l’havien coneguda de joves. Ja podeu veure per les fotos la feinada per tallar-es. Us podeu imaginar, doncs, l’embolic que va suposar fer-les i coure-les! El resultat, dues peces més llargues que un dia sense pa (de Ca Massita…) 😉 .

Els convidats d’honor: els Nanos i Gegants de Vinaròs
Els Nanos i gegants fent el seu ball d’honor davant de Ca Massita amb un sac per comprar el pa com afegitó a la seva indumentària. Si m’he de quedar amb alguna imatge d’aquella jornada, és aquesta. Els nanos es van posar un sac de pa al braç per l’ocasió!  Tant m’agrada, que hem decidit obrir el post amb un vídeo recollint aquest moment. Darrerament no guanyo per a emocions, en relació amb el forn de ma germana. Va ser certament un dels punts àlgids de la jornada: veure els sis nanos que formen la colla ballant davant de casa i posats al darrera del mostrador és una de les coses més commovedores que he viscut. Sobretot, amb la meva família al seu costat: quina emoció, quina tendresa, quina dolcereta, quina alegria, quanta enyorança… “Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc”.

S’ha de tenir en compte que els nanos no solen actuar en festes privades, però aquest cop van fer una excepció. En assemblea, van decidir que trencaven aquesta regla. “Ca Massita és Ca Massita”. Aquest va ser l’argument que, ens van dir, es va donar a la reunió. Com no s’ha de posar la gallina de piel? Encara ara, un mes després, m’eriço en veure el ball i, sobretot, en escoltar la música que acompanya una dansa molt peculiar: no és gens habitual que els nans tinguin un ball sols, sense els gegants. Només ciutats grans, com Castelló o Tarragona (les més properes, la tenen) Aquesta dansa, aquesta cançó, és la que vam tenir l’honor de viure davant de casa…

A més, els nanos van fer alguna cosa més: van guardar el secret sobre els premiats. Jordi i Roser es van assabentar que guanyaven quan ma germana els va citar. Es pensaven que el premi era per a la colla. La sorpresa va ser genial i va fer encara un pèl més emocionada la jornada. Ostres, és que va sortir tot rodó!

Ni pluja ni fred
Una de les cròniques periodístiques sobre la festa, signada per Emili Fonellosa, afirmava que “aquella tarda, el Forn de pa Massita va ser un forn més que mai, ple de gent”. M’ha agradat la manera  de dir-ho. Fins al carrer, arribava la gent. Tallava la vorera i es feia dificil passar per davant de casa. I dins, les safates amb farinada anaven volant de ma en ma, perquè els portejadors amb prou feines es podien moure. Igual que els porrons. La festa va desafiar les compres de Nadal, la pluja i el fred. I se’n va sortir: ma germana no s’esperava tanta gent! Fins i tot vam fer curt de farinada! Feia goig veure l’entrada plena de gent coneguda, els petons i les abraçades…


Us podeu imaginar com estava la meva familia! Crec que ma mare i ma germana encara no s’ho creuen ara. Veure com el teu entorn es mobilitza i organitza per ajudar-te commou al més insensible… Hi va haver moment, mentre m’ho mirava una mica des de fora i a través de l’objectiu de la càmera, que els homenatjats eren ells, els forners. Es va liar molt grossa a Vinaròs, aquell dia. Xé, que els nanos van tallar el carrer sense permís municipal i tot per a fer el ball! Els ullets humitejats de mun cunyat ma mare i ma germana; i el somriure de tots tres és impagable. Certament, crec que, en certa forma, al final els homenatjats van ser ells… “Xoc, xorroc, xoc, xoc / Xoc, xorroc , xoc, xoc / Xoc, xorroc, xoc, xoc”

I com hem arribat fins aquí??!! Amb (moltes) complicitats…
Arribar a muntar un pollastre com aquest no és fàcil, encara que a mi des de Barcelona va haver moments que m’ho va semblar… Tot això va començar com solen fer-ho les coses que acaben sent importants per a un grup humà, el que sigui. Un cúmul de circumstàncies (gairebé) impossible, inclosa la típica conversa improvisada en un bar entre una colla d’amics amb molta imaginació i, com diuen a la nostra terra, amb molt poc suc. Ja feia temps que ma germana volia organitzar alguna mena d’acte per celebrar el centenari de la fleca familiar. No volia que fos una cosa més, sinó que tingués algun significat més enllà de la pròpia fleca; que fes poble d’alguna manera.

Tot es va desencadenar una tarda de dissabte, després d’una sensacional visita gastroblocaire a Ca Massita. Ma germana, Juanjo Roda, la seva senyora esposa, Kissumenja i un servidor vam començar a desbarrar al voltant d’una taula de bar. Després, la conversa de ma germana amb Lluís Batalla, membre dels nanos i amic de casa, els va portar fins al taulell portant la proposta a l’assemblea. La pròpia implicació de tota la colla. Ara apareix la traça de mun cunyat Sergi i de Nasio per fer unes farinades llargues com elles soles. Els contactes i la ma de Juanjo per daurar la joia de la corona van tancant el cerle. I la respota de la gent, que no s’ho va voler perdre. Sense tot això, res hauria estat possible o ho hagués resultat molt menys emotiu, molt menys entranyable… I tot això només s’aconsegueix, crec jo, quan la gent t’estima…

A Ca Massita no oblidaran/oblidarem el 2009 fàcilment. A la primavera ens van oferir participar en un llibre de pastes tradicionals, que ja està a les portes de sortir. Al novembre, la visita gastroblocaire. Un mes després, la Farinada d’or i tot el fregao del 22. Certament, no guanyem per a emocions darrerament. I ara em deixareu repetir-ho: l’any 2009 l’hem passat amb la gallina de piel… “Xoc, xorroc, xoc, xoc / Xoc, xorroc, xoc, xoc”…

Massitet

Advertisements

23 thoughts on “Farinada d’or 2009

  1. Encara ara no em crec del tot que de l’anada d’olla al Limbo de Vinaròs sortís això… Què fort i quina il·lusió formar part d’aquesta família i haver-ho viscut! Visca ca Massita! Mil petons!!!!

  2. És que els valencians ho feu tot “a lo grande”!
    Però … quantes botigues poden presumir de celebrar els cent anys? La celebració bé s’ho valia, no? fins i tot tallar el carrer sense permís!
    Per molts anys i que pugueu celebrar-ne molts més!
    Una abraçada

  3. Coi, nanos, si m’he emocionat jo i tot! Encara trobo que ho expliqueu amb molta flema, si a mi se’m presenten els gegants a casa em tiro tres dies plorant com una magdalena. Quina passada, moltes felicitats!

  4. Hola estimats i estimades!
    Moltes gràcies a tots pels comentaris que heu deixat, tan carinyosos!
    Definitivament, carinyo, has deixat de ser un poll apegat! Gràcies per implicar-te i emocionar-te amb nosaltres! És fantàstic tenir-te al costat aquestes (i totes les altres) estones!!!

    Sara Maria, no ho sé! La veritat és que el llisto de la primera edició ha quedat molt alt! I tant de bo pugueu venir a les properes edicions! 😉

    Ai, Margarida, moltes gràcies! Quan valencianejem, no tenim aturador! Moltes gràcies pels bons desitjos. Esperem que es puguin complir, que nosaltres estarem encantats d’explicar-vos-ho!

    Oreto, bonica, moltes gràcies pel comentari! Ens ha emocionat veure que comentaves tant de temps després i que ho feies amb tanta alegria… Moltes gràcies per la visita i pel carinyo que ens envies!

    Niña Mar! La veritat és que m’he controlat una mica per a que no fos excessivament emocionat… Déu ser la influència de l’estiu a Anglaterra! La veritat es que encara em pugen les llàgrimes de mirar el vídeo i crec que ma mare i ma germana van estar emocionades fins a una setmana després!

  5. Massitet, clap clap clap clap clap!!!!
    Em trec el barret davant la magnífica crònica que has fet d’un dia tant important!! Llàstima de no haver-hi pogut assistir però ho teniem realment complicat… A la propera (als 200 fans? als 500?) ajustem calendaris per poder-hi ser!

    Una abraçada família!

  6. Visca!!!! Quin post més bonic, interessant, tradicional, històric, genial, simpàtic, valencià, gran, preciós, musical, humorístic… bé, exageradets que som els valencians, eh? Bromes a banda, em sembla molt important i necessari el manteniment de les nostres tradicions, és el que ens fa ser el que som: valencians, i no cap altra cosa forastera (especialment en el sentit que diuen els mallorquins). Enhorabona per aquest goig de post.

  7. Quina passada!! Puc entendre la gallina de piel!!!
    Quan un es sent orgullòs d’una cosa que es seva, que bonic és dir-ho en veu alta, a nosaltres sembla que ens costa una mica de manifestar…però no es el vostre cas, n’esteu orgullosos, ho demostreu i us premien!!! fantàstic!!! I la pregunta és, la nostra trovada va ajudar?
    Ptnts guapu

  8. Aquí la galega i un servidor també estan una mica tocaets en l’ànima per aquesta bonica crònica. Mira que de vegades la vida ens regala uns carmelets que dona gust de llegir.

  9. quan facen els 200 aniversari de la fleca no se a qui convidaran….
    uns moments emocionants per una familia de veriatat “familia”. I tots ens sentiem formar part de la vostra familia per uns moments (crec que es diu enveja sana) les coses no mai són coincidències….

  10. Xe, quin goig, veure com tradició i modernitat (ai, el fèisbuc!) s’ajunten per retre homenatge a l’autenticitat: la del forn de la teua germana i la de la colla de gegants i cabuts. Una festassa que ja desitjarien moltes de les “turístiques” (que han mort, com es diu, “d’èxit”). El post, preciós; les farinades, espectaculars; em sembla que des d’ací es nota l’oloreta. Ummm! Quan passe el fred, la visita a ca Massita està assegurada!

  11. Ostres, ostres, ostres, ostres, ostres!!!
    Quants comentaris i quantes mostres de carinyo! Rédeu, moltes gràcies!

    Nuni, moltes gràcies pels elogis al post: m’has posat vermell i tot! La propera vegada serà el 2010: la farinada vol ser un premi anual! Veig que no ho he dit, així que ho hauré de introduir al post. Per tant, aneu pensant en el proper 22 de desembre… Seria genial tenir-vos allà! 😉

    Francesc, no sigues tan valencià que al final entre els dos no cabrà tant de valencianisme al bloc!! jajaja Moltes gràcies pels elogis al post. Estic completament d’acord amb tu. Ja fa temps que ens ho canta Raimon, tat? Besets a Benaixama!!!

    Jordi, xiquet. Quin plaer haver-vos donar el premi i quina plaer llegir-te ara a casa nostra! Benvingut i per molt de temps! Xoc, xorroc, xoc, xoc!!!!

    JuanK, has trobat la millor paraula! Efectivament, el que va passar el 22 de desembre va ser “apabullante”!!! Encara ara en parlem amb la família i crec que encara no ho hem paït del tot…

    Hola Marta!!! El premi el vam donar nosaltres! El premi per nosaltres, i especialment per la secció “flequera” de la família, va ser veure l’entrada plena de gent i els Nanos fent una excepció per honorar casa nostra amb la seva visita. I la visita gastroblocaire jo crec que alguna cosa té a veure. Ni que sigui amb el fet que el premi tingui forma de farinada de repassos!

    Moltes gràcies per visitar-nos i deixar-nos aquest comentari Roser! És que tot va ser molt emotiu: no m’estranya que estiguem tots com estem! I la fariada estupenda, no en tinc cap dubte! 😉

    Galleguiña i Starbase! Gràcies pel piropo estupendo que li tireu al post. I m’encanta que us emocioneu amb nosaltres. Ostres, és que sou macos i per això us estimem!!

    Xiquet de Vinaròs, Juanjo. Gràcies per apuntar-te al carro i ser el meu “germanet apegat”!!! 😉 Sense tu això no hauria estat possible i ho saps: de vegades fa falta una xispa per a que un foc s’encengue… I tu tens un “lanzallamas”!!! 😉 Les coincidències no existeixen. Però sense bona fe i predisposició, les coses no surten… Xé, que gràcies i prou! 😉

    Ai, cuineeeeeeeeeeeeeeeers! Com m’agrada aquesta sinceritat que ens tenim!! Ara ploraré jo de saber que vatros heu plorat amb nosaltres!! I gràcies per les indicacions tècniques: sense vosaltres el vídeo no huaria estat possible. Sense vosaltres no hauria creat “l’arma d’emició massiva” que és aquest video! 😉 Gràcies per venir a veure’ne i, sobretot, per estimar-nos tant… Sabeu que és compartit, oi?

    Queti!!! Ni se t’acudeixi venir a Massita sense avisar, eh?? Efectivament, en aquest acte del 22 de desembre crec que van conjugar-se totes les coses que dius: tradició, autenticitat, respecte a l’entorn cultural i social,,, Molts besets!

    Besets a tots. Però molts, eh???

  12. Acabo de llegir aquest post. L´he buscat expresament. Perdoneu el retard.
    Fa uns dies, fullejant el Diariet de Vinaròs, trobo l´article de la presentació del vostre llibre i li dic a ma sogra, vinarossenca de socarrel:
    “- Manolita, que es la farina de repassos?
    -Farina no, farinà! (em corrigeix). No l´he probada mai, però m´agüela sempre deia que la millor era la de Massita!”
    Bon estiu!
    Neus.

    1. Hola Neus!
      Ostres, quina cosa més bonica que ens expliques!!! Em dius que ta sogra et diu que sa iaia ja coneixia la farinà de repassos de Ca Massita!! Què fort!!! Aixó li ho tinc que contar a ma mare i a ma germana!
      Moltes gràcies per aquest regal en forma de memòria familiar. La pell de gallina, m’has deixat!! Moltes gràcies, Neus!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s