Unes velles postres de diumenge

Temps era temps en què algunes de les coses que ara considerem de poc valor, o fins i tot menystenibles, podien ser tingudes per una autèntica meravella. Crec que no m’equivoco quan afirmo que , en el camp de la cuina, aquest canvi d’actitud en la nostra vida quotidiana és on es pot observar amb més facilitat. Especialment, en les formes mes tradicionals de la nostra forma de cuinar, menjar i beure. En un període de clara opulència (malgrat la crisi econòmica), allò que els nostres avantpassats tenien per joies que només podien gaudir de tant en tant ara estan gairebé desaparegudes de la cuina familiar i també de bona part de la pública. I si encara hi són, ja no ocupen el lloc privilegiat que havien gaudit…

Postres de diumenge en època de carències
El dolç que avui us presento era, encara no fa ni quaranta anys, una llepolia que ma mare esperava en candeletes cada diumenge en acabar de dinar. Era el cóc ràpid, una elaboració fàcil de fer -com el seu propi nom indica- però que va ser un petit luxe que alegrava els àpats del diumenge de les families més modestes en la llarga postguerra espanyola. No sempre es disposava d’ous, sucre o de llet fresca i, si se’n tenia, no es dedicava a fer-ne dolços si no plats més importants dins de la dieta. Per tant, el diumenge després de dinar havia una petita festa quan apareixia aquest cóc a taula.

  • ½  quilo de sucre
  • ½ litre de llet
  • ¼ d’oli d’oliva verge extra
  • ½ quilo de farina
  • ¼ quilo de sucre
  • 3 ous
  • 1 llima (llimona, orientals!) ratllada; la pell, s’entén.
  • 2 sobres de gasificant de rebosteria

Ja veieu que els ingredients no són, vists amb ulls d’ara, res d’extraordinari. Probablement, res amb el que faríem el postre d’un diumenge. Ara, preferim coses més refinades i elaborades, que segurament anirem a comprar a la pastisseria. Suposo que a Barcelona estem parlant de l’exuberant (i mític, vist des del País Valencià…) tortell. A Vinaròs vam començar amb braços de gitano -crema, nata, trufa- i ara pots trobar les tortades amb les matèries primeres més delicades i exòtiques… Però estem menjant unes velles postres de diumenge d’una familia modesta en una època difícil.

Emborratxat amb caramel de cognac: festa grossa!
De tant en tant i si el diumenge s’ho mereixia, el cóc ràpid apareixia enriquit amb un caramel de cognac. Aquells dies, l’abuela Rosalia fonia sucre en un cognac que tenia escalfat al foc. Quan el sucre estava ben desfet, s’encenia el licor i es cremava fins que deixava de flamejar -senyal que l’alcohol ja havia marxat. Per tant, apte per a les criatures -el meu oncle Pepe era una llèpol de campeonat! Llavors, s’empapava el cóc amb aquest caramel.

Aquest diumenge passat s’ho mereixia: ma mare va venir a veure’ns a Barcelona i vam dedicar el matí a fer un cóc ràpid i un caramelet de cognac per alegrar-lo. Si haguessiu vist els ullets de ma mare quan em parlava del cóc ràpid de la seva infantesa… Era soprenenment deliciós i superava unes expectatives  més emotives -telúriques?- que gastronòmiques. Molt interessant… Nosaltres, que ja sabeu que no tenim en els dolços el nostre punt fort, estem molt contents: ja tenim unes altres postres de la casa.

Per si el voleu fer…
Barregem en un bol el sucre, els ous, la llet, l’oli i la llima ratllada; i ho batem bé. Llavors, afegim la farina i ho mesclem fins que quedi una massa fina i sense grumolls. Per últim, afegim el gasificant i ho remenen bé durant uns 5 minuts més. Posem la massa en una llanda amb vores altes  amb paper per al forn i ho enfornem a forn mitjà (190 graus) durant uns 20-30 minuts aproximadament. És molt important que no obrim el forn fins al final, ja que pot passar que el cóc no puge. Per a saber si està cuit el punxem amb un pal de broqueta i si surt sec , el cóc ja està cuit.

Bon profit, xiquets!

Massitet

P.S.: No li digueu a la gent de l’editorial, però aquesta és una de les receptes que apareixerà en el llibre de dolços i pastes tradicionals que ja estem enllestint…

Advertisements

13 thoughts on “Unes velles postres de diumenge

  1. ELs bàsics, com els fons d’armari…una camisa blanca, un pantaló negre, una americana…i un coc ràpid…com ni diuen aquí…o un pa de pessic que en diuen allà…mmm
    Boníssim!!!
    Ptnts

  2. Hola noies!
    Ostres nuni, això sí que és velocitat i la resta tonteries! jajaaj
    M’alegro molt que t’hagi agradat la recepta, que l’hagis feta i que m’ho diguis. I tot, a la mateixa tarda de penjar el post!!! Vosaltres sí que sou macos, reietons!!
    I això del “ven” em vaig pensar que t’ho havia provocat pensar en el coc ben amarat de caramel… jejejeej

    Sara Maria, si el proves ja ens diràs el què! Una de les grans virtuts és que és realment ràpid: en un hora el tens fet i refredant-se! ;.)

    Efectivament, Marta, aquest és un fons d’armari boníssim. A banda de ser la base de qualsevol tortada: no fa gaires anys, la majoria dels nens vinarossencs celebraven l’aniversari amb aquest cóc recobert de xocolata…

    Besets a totes, reines mores!

  3. Açò, per l’Horta, es diu “coca de llanda”, i sí, és lluïdora i agraïda. Si, a més, hi afegim corfa de llima ratllada, està boníssima. Bones receptes de sempre per a la frescoreta de l’hivern.
    Avui m’he trobat amb Oreto i Francesc en una trobada de profes, i han dut, per esmorzar, unes pastes de Beneixama “que quitan el sentío!”. Tornem als forns, i al forn casolà, amb receptes fàcils, barates i saboroses!
    Besades

  4. NO SE DE QUI SÓN ESTES MANS DE LA FOTO????
    ME SÓN MOLT FAMILIARS. MOLTíSSIM…. MASSINET? NO.. QUISSUMENJA?? CREC QUE TAMPOC….
    Bé, en tot cas us felicito per com “us a quedat” el coc… i visca la nosilla..

  5. Hola estimats!
    Quines tres visites més xules que ens han entrat una darrera de l’altra! Encantats de veure-vos per aquí…

    Josep, si ara ja resulten bones, no puc imaginar que devia suposar a la taula d’una família treballadora als anys cinquanta… Or pur.

    Queti, és que el coc es feia originàriament amb llanda! Al forn de ca ma germana encara les fan servir per fer aquests i altres cocs… Nosaltres som més “moderns” i ja fem servir silicona… 😉
    I quina sort poder trobar-te amb Oreto i Francesc! Nosaltres només vam poder coincidir una nit en un sopar… Són gent encantadora!

    Xiquet de Vinaròs, no dissimules que saps perfectament de qui són aquestes mans! De la meua sinyora mare, que li vaig dir “avui vull fer un cóc ràpid” i es va acabar apoderant ella de la cuina! Rosalia és molta Rosalia! jejejeje
    El cóc va quedar boníssim i no me dones idees que el cóc ràpid amb nosilla Rosa Maria no me’l deixa menjar! jajajajaja

    Besets a tots, preciosos!!

  6. tens tota la raó, l’abundància actual no té res a veure amb trenta o quaranta anys enrere. una coca era una festa, un pastís de pastisseria, un luxe.
    m’apunto la recepta de la teva senyora mare!

  7. Hola Manel!
    Efectivament, la teva “descripció” és perfectament acurada: jo mateix, els pastissos de pastisseria els vaig veure ja grandet, cap als vuitanta…
    I la recepta és ja de la meva senyora àvia, però no et preocupis que també és de la mare! 😉

    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s