Les Moles: tres arguments més

Tot i que el mes de setembre va ser un embolic del grossos a causa del trasllat de pis, la veritat és que no vam deixar de fer cosetes que ens alegressin la vida -i l’estòmac! És cert que no vam trobar gairebé tmeps per postejar, però sí que vam menjar i vam viure experiències gastronòmiques. De fet, en vam reviure alguna, com tornar a la nastra passió d’Ulldecona, el restaurant Les Moles. Aquest cop, acompanyats d’amics de Barcelona als qui vam introduir el cuquet d’aquest restaurant amb els nostres posts i en les nostres converses gastronòmiques.

Tres plats més, tres arguments nous
Avui no us vull fer una crònica d’un àpat complet, com vam fer fa uns mesos. Avui només us vull parlar de tres plats concrets d’aquest restaurant que em semblen perfectes per explicar el tipus de cuina que fan i la filosofia que hi ha al darrera. Dos ja els havia provat en la primera visita, de la qual no vam fer post. L’altre encara no el coneixia encara que Jeroni i Juanjo me n’havien parlat en diverses ocasions.

McMoles_hUn dels que ja havíem provat era el McMoles, un joc lingústic i culinari sobre el producte estrella d’una coneguda empresa de fast food. Com podeu veure a la foto, es presenta dins d’una pasa de cartró i, quan l’obres, t’hi trobes una minihaburgues amb foie d’ànec del Delta, unes patetes xips fregides i una cola que no és tal i està feta, entre d’altres coses, amb vermut d’Ulldecona. Aquest plat és un exemple dels divertimentos que ja us he explicat i que es basen en jugar i crear coses noves començant des d’una referència de la qual no en queda més que la forma, la presentació. Sabor intens i, en el meu cas, addictiu: em menjaria el fetge gras a quilos!

deltaEl segon plat, el que no havia provat, és el Delta. Partint del mateix plantejament que el brillant Ports (de tant en tant el somnio!), es tracta de recrear en el plat el paissatge del Delta de l’Ebre a partir de la matèria primera que s’hi pot trobar. Com veieu a la foto, el plat té a la base una gelatina blava feta a partir d’algues i una bromera blanca que juntes emulen el Mar Meditarrani. A sobre, musclos, cloïses, escupinyes i, destacant, l’ostró del Delta, el producte gourmet per excelència. Tot just cuits al vapor i sobre una base amb intens sabor a mar. Com vam dir a taula, era com un glop de mar. Com quan una onada et tomba a la platja i, en obrir la boca, s’omple d’aigua salada… Persistent i insistent, per a autèntics fans del marisc i, en especial, dels ostrons: la mida era significativa…

CalmantEl tercer argument és un dolç, el Textures de calmant. El calmant és un licor de café típic d’Ulldecona i que aquí es presenta en tres combinacions diferents, cadascun amb la seva textura. És realment sorprenent com un mateix productes tractar de maneres diverses pot donar un plat tan variat, tan poc monoton -com es podria preveure incialment. Una demostració de treball conceptual i tècnic que transforma un producte aparentment popular i corrent en unes postres de categoria. Tres, n’hagués menjat. Alguns dels assistents, per cert, van decidir que era el millor plat de l’àpat.

Crec que aquests  plats sintentitzen la línia de treball de l’equip de cuina de Les Moles, que parteix dels referents més immediats, basats en el seu rodal, però que tampoc renúncia al joc i a l’expermimentació, portant els productes estrella del sud al nivell de la millor alta cuina d’autor que es fa en aquest país. No m’estranya gens, doncs, que a la Guia 2009 – 2010 de restaurants de Catalunya els dediqui elogis a l’elevada capacitat tècnica del seu equip de cuina. Solament no estic d’acord amb una cosa: els col·loquen dins del grup de restaurants emergents, quan crec que està més que clar que Joroni i la seva tropa estan més que consolidats…

De fet, si ho posem en context  el McMoles té reminisències del McDuck que Ramon Freixa feia al seu (antic) restaurant de Barcelona; i el Delta és, per mi, un plat que aconsegueix anar més enllà dels Molls al mar, que espero que el Jordi Vilà encara faci a l’Alkimia. Tots dos, cuiners reconegudíssims, mediàtics i estrellats. Veieu com Les Moles no té res a a envejar dels grans restaurants de Barcelona? 😉

Salut!

Massitet

Advertisements

6 thoughts on “Les Moles: tres arguments més

  1. Jo ja fa temps que dic i penso sempre que en tinc l’oportunitat (http://mixkin.blogspot.com/2008/09/la-segona-visita.html) que és el millor restaurant de la demarcació i de llarg, molt per damunt de més d’un establiment estrellat de Cambrils. No he anat al Torreó de l’Indià de Xerta, però ho haurien de fer molt bé per estar a l’alçada de Les Moles. L’únic que em reca un pèl és que Jeroni Castell sigui perico, però ningú és perfecte, ja se sap.

  2. Hola estimats!
    Juanka, tens raó amb el McFoie del tapaç. Merci per incorporar-lo a la llista de referents!
    Miquel, vaig llegir fa temps el teu post i estic completament d’acord: és un dels millors restaurants d’aquest territori -políticament abandonat de la ma de Déu- que hi ha entre Castelló i Tarragona. També tinc curiositat per anar al Torreó, que no coneixia. Però em temo que em donarà més raons per no entendre com és que Les Moles no la té…
    Quinteros, assomeu-vos quan pogueu, que val molt la pena. Si ho combineu amb una visitat a les pintures rupestres d’Ulldecona o a les oliveres milenàries del Montsià, és una gran manera de passar un molt bon diumenge…

    Salut amics!

  3. Hola de nou, Maria!
    Tenim pendent una visita a les oliveres milenàries del Montsià. On podríem anar a dinar???? jajajajajaj

    Per la primavera, amb el bon temps? I think so…

    Besets!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s