Una diada sensacional a Ca Massita

Aquest post és, sense cap mena de dubte, el que més m’ha costat escriure fins a dia d’avui. És un text, per a mi, molt compromès.Fa dies que les idees s’atropellen les unes a les altres i no es deixen passar. El cervell em va a tota velocitat i així és gairebé impossible ordenar conceptes, indexar imatges, fixar moments en la memòria. Des de dissabte passat, tot va saltant sense ordre i sense un sentit lògic o, si més no, aparent. No hi ha manera, doncs, de filar una narració una mica raonada, bastida.

Així que, després de diversos dies intentant-ho, he arribat a aquesta conclusió: el que vaig viure a Ca Massita dissabte passat  em va provocar tantes sensacions, tantes emocions, que no hi ha manera de fer un post mínimament racionalitzat… L’esperit és així: no entén d’estructures dels discursos, d’idees força ni de fils argumentals. La carn de gallina no és una bona consellera per bastir un discurs. Vist tot això, doncs, aquest és, per imperatiu emocional, un post impressionista i desarmat de tota lògica.

Un minut de silenci
Cada cop que penso amb la visita gastroblocaire al forn de la meva família la primera idea que em ve al cap és en el minut de silenci. No sé si algú més se’n va adonar o si li va donar la més mínima importància. Però després de l’entrada al forn -ben sorollosa: som blocaires!- i les presentacions pertinents, és va fer un minut de silenci. Tot just quan Nasio, el treballador (pot ser seria més just artesà…) que treballa a la fleca de ma germana es va posar a explicar com es feia una farinada de repassos, tothom que estava mirant va callar. No puc evitar emprar el tòpic: era sepulcral, el silenci. Com d’estepa siberiana en plena nit. Es notava, que hi havia silenci.

Primer no el vaig saber intepretar: perquè aquesta mitja dotzena de gastroblocaires i amics, gent tan xarradora com són, estan callats? Però si no callen ni quan cuinen!! Però si ens passem uns per sobre dels altres quan conversem!! Primer vaig pensar que alguna cosa no anava bé, que no estaven a gust, que l’explicació de Nasio no s’entenia. En vaig tenir prou, però, en mirar un segon les cares de la gent  per veure què passava: ningú es volia perdre res del que havia vingut a veure. La potència que té la imatge de quinze persones callades -inclosos dos nens-, en absolut silenci, durant un llarg minut -pot ser més? pot ser menys?- mentre miràvem a l’artesà movent boles de pasta i descriure ingredients és difícil d’esborrar. Quant de respecte havia en aquell silenci escrupolós, que omplia la fleca i tapava el soroll d’un negoci en marxa… Sensacional.

L’artesà comunicador
La imatge de Nasio fent bromes i controlant la situació mentre donava, tranquil·lament, una classe sobre com fer farinades de repassos era fenomenal. No és que sigui una persona avorrida o poc comunicadora; més aviat al contrari. Però la veritat és que em va donar la sensació, sé que compartida, que va estar xerrant com si hagués donat classes de cuina tota la vida. Tot sovint, explicar el què et saps de memòria i fas de manera gairebé natural és el més difícil. Nasio se’n va sortir amb excel·lència i es va posar el públic a la butxaca (del delantal!) des del primer minut. Aquell minut del silenci respectuós.

Mutisme expectant i nerviosisme mesurat
A Ca Massita hi havia nervis dissabte al matí. El bon humor que sol regnar cada dia en aquesta fleca i la il·lusió per la visita va amagar-ho una mica. Però hi havia nervis i expectació. Ho sé perquè els conec perfectament: l’obsessió per fer bé les coses i saber-se visitats per gent que parlaria als seus blocs del què van veure va alterar -com no podia ser d’altra manera- el treball quotidià de tota la gent que corria per allà. Només calia veure el meu cunyat, callat i tens, quan va començar la classe de Nasio. O el lleuger encarcarament amb què l’artesà va començar la sessió . O el somriure nerviós i la mirada inquieta de ma germana entrant i sortint, intentant aclarir com anava la cosa a l’obrador mentre atenia els clients a la botiga. Gairebé no li vaig sentir la veu, ella que no calla ni sota l’aigua!

Era un nerviosisme mesurat, això també ho sé. Sabien que el visitants eren molt bona gent i estaven segurs del què estaven oferint. En aquesta casa mai s’han fet experiments; tot s’ha provat diverses vegades abans de posar-ho en una boca de fora de casa… Estava tot a punt: la taula de l’obrador ordenada per a la classe; els forners amb el barret posat; les boles de pasta a punt per començar. I llavors el primer silenci. A partir d’aquí, tot va anar rodat…

Dos aprenents de luxe
La confiança té aquestes coses i el bon rotllo de la gent que assistia a la classe ho va facilitar. Dos espontanis van saltar a la plaça a torejar amb la farinà quan Nasio els va deixar jugar amb un dels sis “bous” amb què estava lidiant. Bé, un més espontani que l’altre: com diu ell mateix, a Starbase el van presentar voluntari… Escenes impagables amb el decuiner amenaçant el lloc de treball de Nasio amb el seu saber fer (mireu el vídeo, no té desperdici!)  i Juanjo, cuiner professional i mestre d’hosteleria, patia una farinà una mica massa farcida i dificil, literalment, de doblegar… Sensacional!

Una mare emocionada (i íntimament orgullosa…)
Ma mare estava que no cabia a la seva pell
. És una dona molt mesurada i molt discreta, qui la coneix ho sap: solament en confiança s’obre i parla amb la franquesa (proverbial) que tant la caracteritza. Dissabte passat, però, estava emocionada. Sobretot, de veure la casa plena de persones interessades pel que féiem allà i d’on venia tot. La vaig notar emocionada parlant de la història de la fleca o de la farinà de repassos. La seva família materna -m’auela Rosalia- era llauradora i d’aquest dolç i de molts altres lligats a “la gent del camp” en sabien un munt.

Però també li vaig saber veure l’orgull que la seva discreció no li deixa treure. Quan tothom els felicitava per com estaven de bons els cócs. Per l’alegria i la joia que els blocaires van mostrar davant de tot el desplegament. Per sentir al mestre Roda explicant com d’important és mantenir les tradicions i com a Ca Massita s’hi posen amb ganes i decisió, treballant a poc a poc i amb paciència. Sé el que sentia perquè jo també ho vaig sentir

Una bicicleta?
La veu del mestre cuiner Juanjo Roda explicant, sifó i ampolla de vermut en ma, què és una bicicleta no té preu. “Agafem un cubito, el posem al got i damunt li tirem el vermut, al gust. Ojo, que vos veig cara de gatinols!! Después, posem el sifó. Per acabar, tallem un trocet de pell de llima i l’apretem suaument per a que salten els olis essencials i el posem a dins. Au, ja es pot veure. Això, a Vinaròs, se’n diu una bicicleta”. El vermut, de la Terra Alta. No parlàvem de productes tradicionals? Un vermut de grau, amb cos i fosc com una mala cosa. La bicicleta és el beure que ha acompanyat històricament l’aperitiu local dels diumenges; la millor companyia per als cóc de tonyina i abadejo -tots dos a l’antiga-, un de sardina fresca i un altre de verdures escalivades… Quin gran vermutillo que ens van preparar els de casa nostra! Sensacional!

Quantes coses hem après en aquest temps…
Dissabte passat vaig prendre consciència d’una cosa que encara no tenia present del tot: com n’hem après, els darrers anys, sobre l’art de la fleca i les tradicions gastronòmiques del meu poble i la meva familia. Aquell matí, explicant l’origen dels cócs salats, escoltant ma mare enraonant sobre els repassos i atenent a les puntualitzacions del mestre Roda sobre tot el que anàvem explicant em vaig adonar que hem après moltes coses en aquest temps…

I quin és aquest temps? Doncs diversos… L’encàrrec de fer el llibre de pastes i dolços tradicionals, en coautoria amb la Panaderia Farga ha estat molt important: que Juanjo ens encarregues aquest llibre per a Onada Edicions ens ha fet ser més ordenats i sistemàtics. Però ja feia anys que ma germana, cinquena generació, buscava i rebuscava en l’arxiu familiar. Les proves amb el cóc de tonyina i la recerca del cóc d’abadejo, recollits en aquest bloc en són una mostra. Sense voler-ho, també el bloc ha estat una eina important: un dels primers posts va ser, precisament, la farinada de repassos. Però també hem après molt preguntant i escrivint sobre les mones, micos i farinades de Pasqua, la coca de Sant Joan o el pastisset de Santa Catalina

Curiositat i alguna (molta!) cosa més…
Gairebé no he pensat, en tots aquests dies, que el motiu de la visita gastroblocaire a Ca Massita eren les farinades de repassos. Tot aquest fregao va començar com solen arrencar aquestes coses: per un comentari més aviat inocent i una oferta que no ens pensaríem que seria recollida. Ja fa un any, quan vaig escriure un post sobre les jornades gastronòmiques de l’arròs que es fan a novembre a Vinaròs, una grupet de gasstroblocaires ens va dir que l’any proper -2009, per tant- voldria venir. Uns mesos més tard, l’octubre passat, alguns altres gastroblocaires van dir que sí quan, com de passada, els vaig oferir la possibilitat de venir al forn de ma germana a veure com es fa la farinada de repassos. Com vaig infravalorar la curiositat i l’amor per la bona vida dels gastroblacaires quan vaig fer les propostes!!!! 😉

Veure els amics gastroblocaires rondant per la fleca centenària de la teva família és de les coses que no es pot pagar amb MasterCard 😉 .  Veure gent que llegeixes (i admires…) habitualment rondant per l’obrador de casa permet viure una sensació paradigmàticament extraordinària: aquesta emoció, la provocada per la primera visita guiada per a gastroblocaires a Ca Massita, ja no es tornarà a repetir. Veure l’Òscar, la Mar, la Sara Maria, en Miquel i la Nuni (amb Guillem i l’Alba!), el Manuel i la Marta rondant per casa… I a més, amb una (ja vella) amiga de la familia com la Maria present. Totes aquestes persones van decidir dedicar un matí de la seva vida a matinar, recórrer 200 quilòmetres i prestar atenció a la teva gent. A més, per fer-ho encara una mica millor, han allargat la dolçor del moment amb unes cròniques plenes de respecte i de carinyo que han anat publicant tota aquesta darrera setmana. Sensacional…

Dissabte passat, 21 de novembre de 2009, va ser una diada sensacional a Ca Massita.Va ser, no en tinc cap dubte, un d’aquells dies que totes les generacions vives de la meva familia recordaran de tant en tant. A fi de comptes, no ho neguem, aquella visita i tot aquell interès era un reconeixement a la feina de tantes generacions. Gairebé un homenatge. Mun pare, quan tenia al davant un fet que sortia del normal, que li agradava, que gaudia, deia que era “sensacional”. Doncs això: una diada sensacional…

Massitet
P.S.: Vull agrair expressament a la Nuni i el Miquel; i a la Sara Maria que em fessin arribar les fotos que van fer ells i que m’han permès crear bona part dels muntatges que il·lustren aquest post. Estava tant emocionat, que gairebé em vaig oblidar del tot de fer-ne!
Anuncis

20 thoughts on “Una diada sensacional a Ca Massita

  1. Per a mi, i crec que puc dir per a tots nosaltres, també va ser una diada excepcional. Gràcies per la bona acollida que ens vareu retre, ens varem sentir com a casa. I quina admiració per la feina que s’està fent a Ca la Massita recuperarant les velles receptes!!! Felicitats!

  2. Si la diada va ser sensacional, la crònica també ho és! Ara mateix tinc pessigolletes a l’estòmac. M’encanta compartir l’emoció que vius amb aquestes coses! Mil petons per la família Massita (diu el poll apegat 😉 ).

  3. Hem llegit la teva crònica amb l’emoció a flor de pell, ens ha semblat ser-hi! ens sap molt i molt de greu no haver-hi pogut anar, però prometem que a la mínima que podem pujarem a Ca la Massita a fer-li un petó ben fort.
    Sou collonuts estimada família.

  4. Ha sido un día inolvidable para mí, porque ponía cara a muchos de los que os sigo desde hace tiempo, pero especialmente por la acogida y el cariño de tu familia, y porque tenía la oportunidad de poder vivirlo.

    Es un post muy emocionante, no sólo por volver a recordar lo vivido hace una semana, sino por el cariño que desprende cada una de tus palabras.

    Moltes gràcies a tota la teva familia i a tú mateix por todo el afecto que nos habéis dado.

    Cris, galega (decuina).

  5. Bé… costa trobar les paraules. Però farem també una escriptura semi-automàtica: Un gran dia, plé de emocions i bones vibracions. Plé de coneixements, admiració per un treball i una tradició indubtables. I plé de gratitud.

    I plé de riures, perque vem riure i somriure molt.

    FELICITAT.

  6. Una crònica impressionant Massitet!
    De fet aquest dia és d’aquells que recordarem com un dia memorable i estic molt i molt contenta que els meus fills el compartissin amb tots vosaltres!
    Des de la visita, no hi ha dia que el meu fill petit, quan anem a buscar el pa, faci referència a la visita a Ca Massita. Fins i tot dóna lliçons! “Jo sé que per tallat el pa has de apretar una palanca segons la mida del pa!” Aquestes coses no en tenen de preu! L’Alba més tímida dient-me a cau d’orella mentre Nasio parlava “a casa ho farem oi mama? També tenim curró per estirar les masses com la de les galetes”. Vaja el que us deia… una experiència de vida que ens heu regalat a nosaltres i als nostres fills.

    Una abraçada estimats!

  7. Hola estimats!
    Al final, la meva pell ja no sabrà quin és el seu estat “normal”: ahir se’m va erissar escrivint el post i avui ja hi tornem a ser amb els vostres comentaris. Gràcies sentides, de veritat…

    Sara Maria, ja sabeu que teniu les portes obertes de Ca Massita per al que calgui. De fet, el novembre de l’any que ve tornem a Vinaròs, no? Gràcies, bonica!

    És preciós viure tot això junts, tens tota la raó del mon. Probablement, moltes d’aqeustes coses no haurien estat mai si no fossim tu i jo qui les vivim plegats… Timu!

    Cuiners vermells, ha d’haver una segona vegada i vosaltres hi heu de ser. Em va saber greu que no hi fóssiu. A més, teniu club de fans a Ca Massita: ma mare va preguntar per vosaltres fins a l’últim moment, per saber si venieu!! 😉 L’amor és correspost, parella…

    Cris, el placer fué nuestro también, puedes estar seguro. Poner cara a la “galaga del corasao” d’Starbase és uno de los recuerdos del dia, si señor! Muchas gracias por venir, por tu visita al bloc y por tu comentario. A partir de ahora, tienes que venir a tods! 😉

    Starbase, nen, que t’hagi de dir: si el teu post em va posar els ulls humits!! Gràcies a tu. També et coautor de la felicitat del dia… Merci, noi! De verdad de la buena!

    Mar Calpena, ha de ser repetible!! Ara, l’emoció del primer cop que veniu a casa ja no podrà tornar a ser. Ara serà una cosa més entranyable, de vells amics que es retoben de tant en tant o d’aquell familiar que és lluny i que veus de molt en molt i, malgrat tot, el sents proper… Oi que m’explico???

    Nuni, això que m’expliques és preciós! Saber que tothom va sortir d’allà sabent alguna cosa més i que ho considera una vivència és, és, és… gallina de piel un altre cop! Tens uns fills genials! Bé, d’altra banda no podien ser d’altra manera… 😉 Gràcies per ser-hi. també!

    Gemma, tu ja coneixes casa Massita i unes altres farinades. Però també et vaig trobar a faltar… Ha d’haver una altra vegada i has de poder venir… No pot ser que la millor blocaire pastissera de Catalunya i de part de l’estranger no faci un cop de voluntària a Ca Massita!! 😉 Gràcies pel comentari, Gemma. Ja saps com tinc la pell…

    Illeta petita, moltes gràcies. És preciós poder viure moment com aquests. t’apuntes al proper? 😉

    Xiquet de Vinaròs, has de canviar el teu nick pel de “mestre Roda”, que si no passes desapercebut!! Gràcies a tu per haver-nos ajudat a entendre la importància de coses que, de vegedes i sempre injustament, tens al costat i no els fas ni cas. Tot això hauria estat diferent sense tu rondant per casa! I no digues que no, que saps que es veritat, reina fallera!!! jajajajajajaajja

  8. Caramba, qué extraordinario artículo. Yo no estuve en Ca Massita, pero me he sentido como si hubiera ido en persona. Enhorabuena por las magníficas sensaciones que tuviste, y que tan bien has sabido transmitir. Ah, y enhorabuena también a tus ilustres visitantes, que fueron parte fundamental de tan memorable jornada.

  9. Hola Juanka!
    Quin plaer tornar-te a llegir per casa nostra!
    Moltes gràcies pel comentari que has fet sobre el nostre bloc: ja deus saber que és una de les millors coses (la millor de totes?) que se li pot dir a algú sobre un text seu…
    Si mai vols passar per Ca Massita, segur que et trobes les portes obertes… 😉

  10. Extraordinària crónica plena de sentiments i emocions. No costa gaire fer-se una idea de la gran jornada que vàreu viure a Vinarós. Gràcies per compartir tot això. Una abraçada

  11. ME ENCANTA VORE EL FORN DE CASA MASSITA, ES EL FORN DE TOTA LA VIDA DE LA MEUA FAMILIA, NATROS SOM VUIT GERMANS I CASA MASSITA MOS DONAVEN EL PA DURANT TOT EL MES I EL PAGAVENT AL SEGUENT, RECORDO A LA TEUA ABUELA, PA NATROS MASSITA, A TA ABUELA ROSALIA I TOTS VATROS EN DISABBTE AL BALCO DE LA VOSTRA ABUELA. VOLS FALTA RECORDA EL RELLENO DE CREMA,EL COC DE FIGUES QUE FA EL TEU CUÑAT.

    SELIN TU SI QUE VALES……………

    disculpeu la meua manera de escriure.

  12. Hola de nou, amics!
    josep, moltes gràcies pel comentari. Insisteixo: dir-me que llegint el post és com si haguessis estat allà és el millor que em pots dir com autor del post. i de res per compartir-ho. Només desitjo que la propera vegada ho pugueu viure en directe… 😉

    Mari Carmen, quina il·lusió! L’altre dia que em vas deixar el comentari li vaig preguntar a ma mare qui podies ser i em va dir enseguida que tu!!! Quina alegria vore que mos lliges!! I moltes gràcies per dixar comentaris: mos enxisa!!!

    I això del dissabte al balcó de ca l’abuela Rosalia m’ha arribat al cor! Quants de records m’ha portat! Tots los cosins germans a dinar en ella cada dissabte…

    Lo del relleno de crema és ben veritat: tants que se’n van vendre i ara ja ni se’n fa. Si en fessen, alguns dels qui en van menjar de menuts segur que ara en tornarien a menjar!! I lo del pa no ho sabia!!! Com han canviat les coses, tat?

    I el cóc de figues… el cóc de figues és sensacional!!! 😉

    Ah, i no t’has de disculpar de res. Només faltaria!!!!

    Molts besets!!

  13. Moltes gràcies per la invitació a compartir amb vosaltres el dia a Vinaròs. El títol del teu post és ben encertat:: va ser una diada sensacional a Ca Massita. Moltes gràcies!!!
    Ja de retorn a Barcelona, vaig socialitzar les farinades que ens vau regalar i van triomfar plenament. Em va agradar la diada i m’ha agradat també el teu post. Gràcies!

  14. Hola Maria!!
    Ens agrada molt saber que vas gaudir del dia a Vinaròs. Per nosaltres va ser molt bonic veure’t per casa (teva) i que no et quedessis sense mes dels arrossos: tu no podies faltar!! 😉
    I moltes gràcies a tu per totes les coses tan agradables que ens dius del post i de la diada a Ca Massita. Redéu, un altre cop de pell de gallina!!! 😉

    Besets sentits!

  15. Bueno soc ta cosina, avui hem dinat a casa ma mare i després de les postres “farinada de repasos” hem pensat de llegir el blog. Ara ja teniu una nova fan que us visitarà a sovint. Avui escric jo perquè encara no domina massa però ja li he dit que s’anime a fer-ho ja que la cuina es una de les coses que li agraden (suposo que ve de familia). AH! de Jose que moltes felicitats per tot el que esteu fent!

    Molts besets.

    1. Ieeeeeeeeeeeee, Tia Mari!
      Va, animat a esciure que és molt facilet!! I moltes gràcies per les felicitacions, Jose! Se en molta il·lusió i ens ho passem bomba mentres!
      Moltes gràcies per la visita, familia. I per deixar el comentari, que mos ha fet molta il·lusió!
      Com estava la farina, bona?? jajaaj A vore si el dia 22 podeu vindre! Vos ha dit algo ma germana???

      Molts besitos a tots!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s