Investigant el cóc d’abadejo

Des que ma germana es va fer càrrec del forn de pa familiar, la tasca que ha dut a terme per recuperar algunes receptes tradicionals oblidades a les fleques (i a moltes cases) de Vinaròs ha estat notable. Algunes ja s’havien afegit al repertori del negoci familiar quan encara la portaven els meus pares, com la farinada de repassos. Però poc a poc ma germana i mun cunyat n’han anat afegint més, totes amb bona acollidantre la clientela.

Aquesta manera de fer ha viscut una acceleració, o millor dit, un aprofundiment notable fa un temps. Concretament, des que, abans de l’estiu, el nostre estimat Juanjo Roda ens va encarregar a mi, a ma germana i a un altre forner del poble fer un llibre sobre pastes tradicionals de Vinaròs. Revisant la paperassa de l’abuela Consuelo (un dia faré un post de la seva mítica llibreta…) i explotant la memòria gustativa de la familia, especialment la de la meva mare, hem fet un llistat d’una trentena llarga de receptes algunes de les quals estaven gairebé esborrades de l’imaginari col·lectiu local. Una de les recuperades ha estat el cóc d’abadejo que avui us presento.

Un pèl més complicat del què sembla
Aparentment, la recepta no tenia massa misteri. Sobre una base de pasta per a cócs salats (de fet és una base neutra), es posa tomata madura tallada grossa i de qualsevol manera, sense gaire mirament. Llavors, es tirava un bon grapat de farina per sobre, per espessir el suc vermellós de l’hortalissa. Per acabar, s’afegien molles d’abadejo (bacallà, orientals), pinyons i una picada d’all i julivert. Res especialment complicat, oi?

Doncs alerta, perquè l’all i el julivert tenen perill: s’han de posar a mig coure el coc, perquè sinó es crema i el conjunt amargueja. A més, un cop posada la picada, ma mare va veure clar que ens havíem equivocat: no es posava en picada, que quedava amb les taquetes verdoses que podeu veure a la foto. No senyors: ma mare va tenir una mena de flashback i va recordar amb claredat que el que feien les dones que venien a pastar al forn el que feien era, a mig coure el forn, tallar també de qualsevol manera, grans d’all i branquetes de julivert.

Heu de tenir present que aquest cóc -com tots els dels poble- tenen el seu origen a les cases del poble, no pas a les fleques professionals. Les dones, quan venien a fer el pa , solien aprofitar les puntes de pasta sobreres  per fer un coquet. El feien amb presses, ràpid i amb els estris que tenien a ma. Tot i la manca de refinament en l’elaboració i la teòrica modèstia dels ingredients (fa dècades, barat i accessible per les cases populars que van inventar el cóc) és deliciós i certament sorprenent: l’all no és habitual en els cocs. De sabor delicat, fins i tot subtil si es va en compte amb les proporcions dels ingredients, no té res a envejar al rei de les elaboracions salades locals, el cóc de tomata.

Els cócs són, sense cap mena de dubte, un dels productes més tradicionals de les fleques vinarossenques i també de molts pobles de les terres de l’Ebre i  les comarques del nord de Castelló. Si teniu oportunitat de provar-ne algun no ho dubteu. I si trobeu el de bacallà, sapigueu que teniu entre mans un producte fruit, gairebé, de l’arqueologia gastronòmica. Si més no, de la recerca històrica (casolana) gastronómica…

Salut!

Massitet