Tenir una familia política amb una tradició culinària que no té res a veure amb la teva és una cosa interessant de nassos (per no dir una altra cosa més velenciana…). Ja n’hem deixat testimoni amb el gaspatxo o els rosquillos. Però avui us deixo una de les receptes de ma sogra que més m’agrada: el picadillo. Sobretot en aquestes dates, en què sembla que la calor ja ha arribat per quedar-se…
De fet, el vaig descobrir a casa d’uns tiets de la meva dona quan vam anar de visita ja fa uns quants estius. Però és el de meva sogra el que més he menjat i del qual tinc la recepta. Com tots els plats de cuina popular, la característica bàsica és la senzillesa del procés i la necessitat imprescinble és la bona qualitat dels productes emprats. Mireu que ens fa falta, aquest cop:
- un pebrot vermell de carn gruixuda, per escalivar
- un parell de tomàquets mitjans madurs
- una parell de patates una mica més grans que les tomates
- una ceba ben maca, millor si es tendra
- un parell d’ous bollits
- Sal, oli d’oliva verge extra i un bon vinagre
- Com us explicaré després, és optativa una llauna d’una bona tonyina en oli.
Posem a bollir les patates tallades a talls regulars de la mida d’una ungla del dit gros 😉 . Mentre, escalivem els tomàquets i el pebrot vermell. Jo ho solc fer al forn, pintants amb una mica d’oli d’oliva i emblicats en paper de plata. Quan estiguin cuïts, els tallem a trossos regulars proporcionals als de la patata. Mentre, tallem la ceba a talls petits i fem el mateix amb l’ou bollit. Ho reservem. Ara, senzillament, ho barrejem tot i ho amanim amb sal, oli i vinagre al gust.
Aquesta recepta seria la base, encara que el tradicional a ca ma sogra és posar-hi la tonyina per defecte. De tota manera, sense el peix és una mena d’amanida que es pot menjar tèbia o freda tot acompanyant el tros de carn a la planxa que més us vingui de gust. A mi, sempre que penso el picadillo, em ve al cap un bon pit de pollastre de pagès al costat…
Apa, visca el multiculturalisme!
Massitet
Olleta de verdures 
doncs jo com a casa la teva sogra…..tonyina com element imprescindible a aquest picadillo!!!!!!
La meva mare, Extremenya també fà picadillo de forma similar. Tot un món gastronòmic, gràcies per la pruebilla mama!!
En el meu cas tenir una companya galega m’ha donat accès a tot un seguit de plats sensacionals que fets a casa de forma totalment tradicional són la óstia.
🙂
A vegades a casa fem una cosa semblant, pebrot, patata i ceba escalivada (el que queda el dia després d’una barbacoa), ho barregem tot i amb tonyina i au!
Provaré a afegir-li els ous durs 😉
Abraçades!
Ei, cuida-la bé la sogra, eh?. Que continuï passsant-te receptes i que tu les comparteixis amb nosaltres.
Una abraçada
Vaya luxe de plat. Tan senzill y tan complert. A més, mostra quina sabiesa teniem i que em perdut una mica en aquests “tiempos modernos”.
Felicitats a la sogra i a vosaltres per compartir.
Jo faig una cosa semblant també, sobretot quan arriba la temporada estiuenca d’amanidetes. Salut!!!
Hi ha sogres que mereixen un monument! Quin “picadillo” més bo!! Salutacions
Hola estimats!
A veig que el picadillo és una mena de plat força extès per les cuines del nostre país. De fet, jo mateix la vaig fer alguna vegada però sense saber que era una plat típic, pel cap baix, de la serra de la Huelva. Amanida de patata, en diria jo…
I a la meva sogra la cuido molt, que efectivament és un tresor i ens fa aprendre moltes coses! Per això apareix tant per aquesta pàgines! jajajaja
Per cert, tenir una familia política gallega també sona molt bé! mmmmmmmmmmmm
Satut i besets, estimats i estimades!
Òndia, Massitet! Aquest plat m’ha portat immediatament el record de quan vam cobrir la informació dels Jocs Paralímpics del 92, i perquè els cecs tinguessin al matí tota la informació de la jornada anterior en braille i en so, fèiem un horari especial, pel que havíem de sopar al mateix Centre on treballàvem, al Poblenou, de Barcelona, i compartíem els sopars amb el que cadascú de nosaltres es duia de casa.
Un company, malauradament mort massa prematurament, va dur, una nit, un plat molt semblant a aquest per a tots, i que, segons ens va dir, feia la seva sogra, que era de les comarques de Tarragona. Sento no saber ara exactament de quina localitat, però ja me n’enteraré.
Va ser, tot plegat, una experiència magnífica, sigui dit de passada!
A casa també fem una cosa semblant, depenent dels ingredients que tenim.
Ara que ve l’estiu entra molt bé!
Una abraçada!
Assur, em fa gràcia que diguis això perquè a vegades ha passat amb algun plat que resulta que altra gent de diferents llocs també els feien. L’exemple que més m’agrada és quan la meva mare va veure la mona i el mico que li vam dur de Vinaròs. Resulta que ella els coneixia de quan era petita i és de Huelva!
illetapitita, algun dia provaré de fer-ho amb altres ingredients, segur que queda bo també! Una abraçada per tu també!!