Tant si com no, llenties

Sempre que faig llenties me’n recordo de casa meva. Igual perquè és un dels plats que més em tocava preparar, igual perquè era mentida allò que la meva mare em deia de “lentejas, que si quieres las comes y si no las dejas”. A mi no m’agradaven i me les havia de menjar igual! 

Com he dit alguna vegada, la meva mare és cambrera, així que te uns horaris que ja us podeu imaginar. Una manera que ella no hagués de deixar-nos el dinar preparat era que jo fes les llenties, perquè més fàcils de fer impossible (tot i que ara el meu pare podria dir que més d’una vegada em va haver d’avisar perquè l’aigua s’havia evaporat i s’estaven enganxant a l’olla 😉 ). Total, que ara que estic preparant oposicions, són un bon aliat per deixar-les al foc mentre vaig preparant la programació. 

llenties_Com veieu a la foto ho poso tot en cru: una ceba, una tomata, una patata, pebrot verd i una dent d’all. Avui també hi he posat pebrot vermell… Un rajolinet d’oli, una mica de sal i al foc. Quan en tinc també poso xoriçets (jabuguitos), llàstima que avui m’he despistat…

La gràcia que li trobava aleshores (i la gràcia que li trobo ara) és que les pots deixar al foc i, més o menys, oblidar-te’n, així pots anar fent altres coses mentre s’acaba de preparar el dinar. 

Kissumenja

Anuncis

8 thoughts on “Tant si com no, llenties

    1. Hola Beth! Estofades, senzilles i nutritives sí. Delicioses…? Encara no puc dir-ho però tot arribarà. 😉 Trobo que la meva mare va fer una gran feina “obligant-nos” a menjar de tot!

  1. M’ha fet gràcia veure aquestes llenties tan “vegetarianes”! Gairebé igualetes a les meves. Dius que a vegades hi poses xoricets, doncs jo, no n’he posat mai. I penso que són boníssimes. I super-sanes!
    Una abraçada.

  2. Doncs a mi sempre m’han agradat molt. Quan era petita, m’agradava menjar llenties de primer plat i sardinetes d’aquelles petites que la meva mare fregia enganxades per la cua, fent un vano. Que bones!.

    Les llenties que fas servir són aquelles que no s’han de remullar?.

  3. Margarida, això dels xoriçets deu ser herència andalusa. Massitet, per exemple, no n’havia posat mai tampoc. A mi m’agrada molt el gustet que hi deixen, si ho proves ja diràs què tal.

    Glòria, sóc “qui s’ho menja” per tant res de remullar, no em compliqueu (oh, si quina complicació!) la vida a la cuina. Jajajajajj! Exacte, són de les que no es remullen, les petites aquelles… mmm… “pardina!”

    Sara Maria, els tacs de tonyina me’ls menjo mooooolt més a gust!

    Petonets a les tres!

  4. A aquestes llenties els i falten calories…

    Les que acostumem a fer a casa són semblants però amb un tac de cansalada i xoriço … sin chorizo no hay lentejas!!! (existirà aquest grup al facebook? :P)

    abraçades

  5. Hola a tothom!
    Carinyet, crec que se t’has traspaperat algun comentari meu sobre les llenties… ;.)
    A casa meva sempre s’ha posat xoriç, però molt poc. El tret diferencial, si més amb altres branques de la meva familia, és que les llenties sempre s’han fet “en cru”, com diem al poble: sense sofregir res…

    De totes maneres, Martí, aquestes llenties no queden gens malament i de cara a l’estiu són més abellidores que amb xoriç i tal: són més lleugeres i més suaus de gust…

    Glòria, jo també sóc fan de les llenties des de petit! I ostes, el menú que proposes és ben interessant. Igual que el de Sara Maria: quina manera de lligat posts, reina! jajajaj

    Salut a tots i besets a la meua senyora… 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s