En el post sobre la festa de Sant Antoni que vaig publicar dilluns passat us vaig confiar que una de les carns que més m’agrada menjar a la brasa és la cansalada viada. D’aquesta peça del porc, tan greixosa i tan gustosa, a casa no en mengem gaire sovint. Només en diades com Sant Antoni o Sant Sebastià, quan part de la festa consisteix precisament en menjar carn a la brasa, un àpat gens habitual la resta de l’any a moltes cases. Per mi, però, allò que fa diferent el dinar d’aquestes diades és la cansalada… Per això la tinc molt associada a moments concrets, a celebracions locals molt viscudes. A dies de festa grossa.
No us penseu, però, que és res sofiticat, ni tecnicament complex i ni tan sols selecte en els seus ingredients. Solament calen dues llesques de bon pa, un tall gruixudet de cansalada a la brasa i allioli cassolà. Òbviament, la qualitat dels productes emprats pot donar una major dimensió a l’entrepa: un pa bon fet com cal (el meu, de ca Massita of course!) o una cansalada ibèrica, per citar dos referents de qualitat que podem compartir fàcilment tots els gastroblocaires. La recepta no ús la passo, que seria com insultar-vos…
Un aclariment sobre l’allioli, també. Ha de ser, necessariament, fet a casa amb el morter i amb oli d’oliva verge. De sempre, a casa meva aquesta salsa sempre s’havia fet amb oli de girasol, que el deixa més suau. Solament en grans ocasions i molt excepcionalment es feia amb oli d’oliva. Com us podeu imaginar, un entrepà amb vocació de ser especial solament es pot fer amb aquest darrer. I més si estem fent una de les dues torrades sagrades del gener…
Per cert, que l’altre dia vaig descobrir (sí senyor, amb 32 tacos!) que els petits canalons que hi ha a les cantonades del morter són per deixar caure l’oli quan es fa l’allioli. M’ho va explicar la meva germana mentre feia anar de bòlit la ma de morter, que ha heretat genèticament l’habilitat de l’abuela Consuelo per fer allioli sense que se li negue i que la ma de morter es quedi “més erta que xulito“, com diem al poble. Ja veieu quin bé de Déu em va fer per al meu entrepà de festa grossa…
Salut!
Massitet
Olleta de verdures 
…jo de carn no en sóc massa, però l’all-i-oli…quina pinta!!!
La pregunta és: i poses rovell?
Ptnts
M’apunto a fer un entrepà, si cal faig jo l’allioli al morter… Suposo que sense ou, sols all i oli, i sal!
Això si que és un entrepà de luxe, no de festa major, de superfesta. La cansalada i l’alioli un matrimoni perfecte. M’apunto a aquesta ceremònia. Salut!!!!
Nen, amb cansalada viada… no saps com ens agrada, i un pa cruixent i l’allioli… sublim, de fet penso que és el millor menjar dels déus!
Ep! I si fem una “cansaladanejada”????!!!! Seria una trobada de cal deu!!! jajajaja
Som-hi o què? Amb vosaltres al costat també serà una festa grossa!!
Sara Maria, l’allioli com tu vulguis! A mi, que no em surt, que algú s’ofereixi a fer-lo li dóna dret a fer el que vulgui!!!!
Besets a tots, guappos!
Marta, que no t’havia vist! Resulta que wordpress t’havia convertit en “spam”… Ja està solucionat! 😉
Jo, de fet, no hi poso res: sempre que ho he provat l’allioli no m’ha sortit mai! Ni tansols amb el túrmix!
A casa meva, però, sempre s’ha posat la clara per lligar-lo. Però no pas mai el rovell. Tu el poses?
Salut!
Spam solventat? Ok!!!
La meva mare i la meva àvia i posen un rovell, i a vegades una mica de molla de pa amb vinagre. I per fer-lo a mi em falta força al braç per lligar-lo, però ho intento! I si no amb el turmix perfecte!
Ok, apuntat!
Jo sóc tan patata que ni amb el turmix em surt bé! I ho he provat seguint tots els consells haguts i per haver. Mira, encara estic a temps d’incorporar-ho a la llista de propòsits per enguany! 😉
Salut!
Quin entrepà més bo!!! MMMMM!!! A mi no m’ha eixit mai bé l’allioli. Deu ser que no en tinc la traça necessària. Salutacions
Salutacions, Francesc!
Jo crec que hi ha alguna cosa genètica, cultural: si no ho téns, ja t’hi pots posar que no sortirà!
L’all i oli no té cap secret. Tan sols és pràctica. Necessitem un all, oli d’oliva, sal i un rovell d’ou. Piquem l’all ben picat al morter. I afegim un polsim de sal. Quan el tenim picat hi afegim l’oli, una miqueta, i lliguem aquell all amb l’oli que hi hem tirat. Ha de quedar una mica espesset. Quan hem lligat l’all i la miqueta de l’oli i la sal, és l’hora d’afegir-hi el rovell. Aleshores comencem a remenar amb la massa de morter en un sentit sempre, el que volguem. Veurem que el rovell comença a lligar amb la barreja anterior. Aleshores, poc a poc, sense pressa, comencem a tirar l’oli que tindrem en un setrill. S’ha de tirar a poc a poc i aturant-nos cada 3 o 4 segons. I no deixar mai de remenar. Acostem la massa de morter a les parets del morter, és a dir, hem de remenar vorejant les parets del morter… I anem remenant, lligant i tirant oli… Quan l’all i oli lliga fa un sorollet com si petés. Fa “creck”, “creck”. Si veiem que ens queda líquid és que se’ns ha tallat i aleshores és difícil recuperar-lo. Es pot fer, però costa. Bé… Quan veiem que ja va lligant deixem de tirar-hi oli i ens aturem quan veiem que la textura que queda és prou espessa i ens agrada. Salut i felicitats per “Olleta de verdures”.