Per Nadal, pastissets de cabell d’àngel

Ni polvorones, ni, òbviament, pannetones. Ni tansols torró de Xixona o d’Alacant. A Vinaròs, al meu poble, el dolç tradicional de Nadal sempre ha estat el pastisset de cabell d’àngel. És una tradició antiga, ancestral, que malgrat tot s’ha mantingut força viva i sembla que els darrers anys encara ha revifat una mica més. Moltes taules vinarossenques, doncs, presentaran junt al torrons aquestes mitjes llunes farcides de confitura de cabell d’àngel.

Un consum força extés
El pastisset de cabell d’àngel no és, ni molt menys, un dolç exclusiu de Vinaròs. De fet, si aneu al web de la Gastroteca de la Generalitat de Catalunya veureu que es poden trobar a totes les Terres de l’Ebre, vessant Principat (alerta, no confondre amb els pastissets de Tortosa, que són lleugeremaent diferents!). També és molt present pel cap baix a bona part del País Valencià, tal com mostren aquí. En aquest bloc ens expliquen com unes veïnes de Castelló de la Plana van organitzar un taller el 2007  per ajudar a recuperar la tradició de fer-los a casa i portar-los a coure al forn per Nadal. La meva mare, com sempre, aporta la versió familiar d’aquesta manera de fer: ella ha viscut aquesta pràctica al forn de casa: les dones portaven els pastissets fets de casa, també amb la confitura cassolana, i els coïen al forn de la fleca.

dsc_0095A Vinaròs, tampoc és un dolç exclusiu del Nadal. Es menja al llarg de tot l’any i apareix associat a diverses festes populars, com la de Sant Antoni. Però és especialment important per la festa de Sant Sebastià, el patró del poble: la gent surt al camp a menjar carn torrada i de postres s’emporten pastissets. De fet, de petit recordo com la Colònia Vinarossenca a Barcelona (el nom és aquest, tal qual) s’emportava els pastissets a centenars per celebrar la festa del patró a l’exili català.

Un dolç arab, com no podia ser d’altra manera…
Com molts dels dolços que es mengen al País Valencia i al sud de l’actual Principat, l’origen dels pastissets de cabell d’àngel és àrab (com també ho són els torrons de Xixona i Alacant, per exemple). Fins i tot hi ha una llegenda que atribueix el naixement d’aquest dolç a un concurs de cuina organitzat per un cabdill musulmà de Tortosa, que buscava un dolç luxuriós que el satisfés plenament- Seria aquesta una de les explicacions a la seva presència al llarg de les zones del país que més temps van estar sota domini musulmà; i al mateix temps la seva nul·la influència a la Catalunya vella. De fet, la pròpia llegenda en delata l’origen: un cabdill àrab de l’actual sud del Principaten seria l’autor intel·lectual (com se n’assabenti l’Aznar, ens acusarà de filoterrorites per menjar-ne! ;-))

La recepta: oli, aiguardent, moscatell, farina i sucre
Com totes les receptes de la cuina popular, i en especial dels dolços, la recepta que us passaré de la massa per fer els pastissets, té dos característiques bàsiques: està feta amb ingredients de la terra i no hi consten les quantitats exactes. De fet, la recepta que us passo és la de l’abuela Consuelo (sí senyors, la mateixa de la recepta dels torrons) i que fan servir al forn de ma germana. Una de les coses que els va passar a la meva germana (com ja li havia passat al meu pare) és que quan es van posar a recuperar el receptari tradicional familiar, eren molt poques les receptes que constaven amb quantitats exactes. En moltes, com aquesta, hi consten proporcions. Aquí teniu les de la massa dels pastissets:

  • dues unitats d’oli d’oliva
  • 1 unitat de barreja d’aiguardent i vinblanc (moscatell en vinarossenc…)
  • sucre al gust, però no cal que sigui una pasta massa dolça
  • farina “la que entre”

Ja hi som! Per acabar d’arreglar-ho, la quanitat de farina no és ni relativa: l’has d’endevinar amb la textura. Ni massa tova, ni massa seca. Que no es trenqui però que es pugui estirar i manipular fàcilment, de manera que no s’enganxi a les mans. A sobre, m’expliquen que l’has de maltractar, donant-li forts cops i apretant-la amb frça, amb ràbia. Us ho diré més clar: a casa ma germana es sap que estan fent pastissets pels cops que surten des de l’obrador. Llavors, si hi fiquessiu el nas, veurieu al forner aixecant una massa de pasta marronosa i oliosa per sobre del seu cap i llançant-la amb tota violència contra la taula d’alumini… Tal qual, us ho prometo…

I el farcit? Doncs carabassa de cabell d’àngel!
Antigament (i no fa tant de temps: jo recodo l’abuela Consuelo fent-ne…) la confitura de cabell d’àngel que es posava als pastissets se la feia cadascú a cas seva. Es feia, com el eu nom indica, amb carabasses de cabell d’àngel. Es trencaven a trossos i es bullien amb aigua, fins que l’interior es començava a desfer en fils: d’aquí el seu nom, ja que són rossos i fins com el de (es suposa, no fotem!) un angelet del cèl. Llavors, es pesava aquesta massa de cabells i es feia una confitura amb la mateixa quanitat de sucre, ratlladura de llimona i canyella: aquests dos ingredients, al gust de cada casa i, per això mateix, esdevenien el fet diferencial de la confitura i per tant dels pastissets. Hi havia, fins i tot, un element difencial previ: hi havia cases on la carabassa no es bollia, si no que es feia al forn amb el resultat d’un cabell d’àngel més morenet, més mediterrani, més nostrat

dsc_0124Ara, però, aixó es impossible. I no pas per arguments tan sobats com la falta de temps, el desconeixement de tècniques antigutes o similars. Ara, a Vinaròs, no es pot fer perquè no es troben carabasses de cabell d’àngel. O, en tot cas, no se’n troben de suficients com per garantir l’abastiment d’una fleca. Com en altres parts del país, l pressió urbanística exercida pel creixement demogràfic (i turístic, i industrial, i…) a la costa del Maestrat ha fet que molts pagesos plegessin; i un fruit encara habitual i preuat (es venia molt cara!) fa vint anys ara hagi gairebé desaparegut.

Això, a ca ma germana, ho han resolt buscant i rebuscant entre empreses conserveres, fins que ja fa uns anys van trobar Conserves Cortina, de la valencianíssima Pobla de Farnals. Això sí, la confitura la tunejen amb una pòcima màgica (legal, només faltaria!) que la fa particular i encara més bona. Una mena d’intervenció conservadora i tradicionalista, per entendre’ns…

El resultat de tot plegat, com podeu veure per les fotos, és un dolç molt potent, tant en el sabor com en la consistència. Una d’aquelles elaboracions molt dolces, gairebé empalagosa i molt contundent, però que no podeu deixar de provar alguna vegada a la vida. Qui ho ha fet, per cert, sempre ha tornat a repetir. Pregunteu-ho, si nó, als meus amics de Barcelona: hooligans, en són! Jo, ho reconec, no en sóc precisament un gran fan. Però, la veritat sigui dita, és un dolç ben bó i ben nostrat, tot un signe d’identitat cultural i culinari que no s’ha de menysprear. Només una dada: la meva germana cada any en fa més; gairebé 1200 enguany i uns 1350 l’any passat (tigueu present que la crisi afecta tothom, també els pastissets!). Només per Nadal en un poble de 25.000 habitants!

Sé que fa de maldir i podeu donar la credibilitat que volgueu a les meves paraules. Només faltaria. Però si mai passeu per Vinaròs, no desaprofiteu l’oportunitat de comprar-ne un. En particular, els que fan a ca ma germana: tenen la fama, merescuda us ho ben prometo, de fer els millors del poble. Forn de pa Massita, es diu…

Salut!

Massitet

Advertisements

23 thoughts on “Per Nadal, pastissets de cabell d’àngel

  1. Sensacionals els patissets. Jo només conec els que anomenem “de Tortosa”, no se si hi ha gaires diferències amb aquests, però a mi el cabell d’àngel és un dels dolços que més m’agrada. Per cert, l’abuela Consuelo, una mina!!
    Una abraçada

  2. A mi m’agraden molt. Vaig fer una vegada i la veritat és que em van quedar força bé. Tinc una companya de feina que els fa molt bé i sempre que ha fet ens ha portat perquè els tastem. Aquests de la foto tenen molt bona presència. Espectaculars. I com tu dius que no s’enteri l’Ansar, perquè si no…
    Salut!!!!

  3. Xe, Massitet, que encara m’entrarà això de “l’esperit nadalenc” en llegir les receptes de trorrons i d’aquests pastissets! El meu cunyat és pastisser i, per més que li demane que faça pastissos de cabell d’àngel, s’hi nega. La modernitat està acabant amb aquestes delícies. Pense que, tal com _alguns- reivindiquem la llengua o la natura, cal defensar i mantindre el patrimoni gastronòmic, que no és incompatible amb els últims “invents” en cuina. Moltes gràcies per les receptes, i bon any!

  4. A Tortosa són les postres típiques i que la gent de fora ve a comprar. A mi m’agraden però per menjar-ne només un ja que tipen bastant. Ara estic buscant la recepta per fer-los sense gluten.
    A Gandesa (a la Terra Alta), ne fan uns de més petitets i se diuen “casquetes”. A mi la veritat és que m’agraden molt més així petitets.

  5. A la Terra Alta d’aquests pastissets els anomenem “casquetes”, i són riquíssims!
    Els que trobem per BCN no tenen punt de comparació… Si anem per Vinaròs no en comprarem un, en comprarem una caixa!

    Una abraçada i bon any 2009

  6. Hola a tothom!
    Moltes gràcies per deixar totes les vostres impressions sobre la recepta i la tradició de menjar pastissets per Nadal. Em fa molta festa veure que us interessen tant les meves historietes localistes… 😉

    Josep, no hi ha gaires diferències: fonamentalment, que a Tortosa posen ou a la pasta. A veure si puc fer coincidir una trobada blocaire amb una visita a Vinaròs i en porto per compartir-los! a te’n guardaré un per tu, que no et quedis sense! I l’abuela Consuelo era, efectivament, una mina…

    Quins companys de feina més enrotllats, olles somrients! I ja veus, les arrels àrabs són mes profundes i exteses del que pugui semblar a primera vista…

    Queti, na pateixis! De pastissets en pots menjar tot l’any i el massapà, si no li dius “torró” ja no et recordarà el Nadal! jaajaja Això del cabell d’àngel és ben cert: és un d’aquells productes que la “nova pastisseria” no sap que fer-ne. És tant contundent, que no el pot treballar qui vol, si no qui pot! Insisteix una mica més, a veure si cau…

    Bajoqueta, a Vinaròs passa una cosa ben pareguda. De fet, si a la gent del poble li preguntes quin és el dolç tipic, el més probable és que et contesten que el pastisset… I completament d’acord amb la reivindicació nacional gastronòmica. Sortosament, crec que ja s’està fent. Encara que pot ser el País Valencià, com en altres tantes coses, anem una mica enderrerits. Sincerament, una de les intencions d’aquest bloc també és, amb tota modestià, compartir tot el que anem aprenent sobre la nostra cuina, sobretot familiar, que casi queda enterrada sota receptes “mediàtiques” i tot sovint desarrelades de tot entorn…

    Quinteros, que sou de la Terra Alta! Txé! Que encara serem veïns. Conec el cas de les casquetes, sobretot pel llibre que la gent de Cossetània ha editat sobre els cocs i dolços de la Terra Alta. Jo, a BCN, la veritat és que no en compro… No m’agraden! 😉

    Atzavara! Que jo la diferència entre els de Tortosa i els de cabell d’àngel l’he apresa fent aquest post; no sabia que eren diferents! En fi, ja veus que al final no és que sigui “injust” el nom que li donaves als de ma germana. És que són diferents! 😉

    Salut a tothom i molt bon any nou!

  7. M´han recordat als rubiols de Mallorca i que aquí també es menjen, allí amb la pasta sobrant es fan després galetes que anomenen crespells, a mi m´agradan molt les receptes tradicionals i aquestes vostres tenen un aspecte deliciós…penso probar-les…petonets i enhorabona pel blog, el segueixo de sempre.

    1. Hola Maria Jose!
      Gràcies per les teves visites i, sobretot, per fer-nos-ho saber! Ens agrada que la gent que ens llegeix ens digui cosetes i saber de vosaltres. Per cert, he aprofitat que t’has presentat per vistitar el teu bloc. El primer cop d’ull m’has semblat interessant: m’hi passaré amb més temps per veure totes les coses que has publicat en un sol mes! Per cert, t’importa que t’afegim al nostre recull de blocs en català?

      Salut!

  8. Ahhhhhhhhhhhhhhhhh, béééééééééééééééé, doncs ja no em podràs mirar mai més amb mirada assassina. Jajajajajajajajajajajajajajajajaja. Em quedo amb els de ta germana.

  9. hahahaha, txeic! que hi tenim arrels a la Terra Alta, i en som uns enamorats, però vivim a Barna 😦 , així que més aviat som uns “buida-asgorfes” (com s’anomenen als que quan marxen porten al maleter del cotxe: vins, olis, ametles ronyoses, aulives, casquetes, baldanes…) El llibre al que et refereixes és un treball d’investigació de la Loreto Meix, de Gandesa, una part d’aquest llibre es pot llegir a les revista digital d’humanitats de la UOC: http://www.uoc.edu/humfil/articles/cat/meix0304/meix0304.pdf
    Una cordial abraçada Quintera!

  10. M’agrada el nom! jajajaja
    Natros també ho som, a més a dos bandes: al Maestrat i a l’Empordà. Estos Nadals hem pujat i baixat oli, vinagre, pastissets, taronjes, mandarines, peix, carn…
    En fi, de tot!

    Salut, companys ebrencs!

  11. Això dels pastissets de cabell d’àngel (i de moniato, també), crec que és típic de tot el País Valencià. A tu t’han quedat molt bé. Salutacions i bones festes!!!!

  12. Hola Francesc!
    Estic d’acord amb tu sobre l’extensió dels pastissets al llarg de tot el País Valencià i els sud “ebrenc” del Principat. I també estic d’acord amb que hi ha altres versions, com les de moniato a les de brull (orientals: una mena de mató). Aquests darrers, especialment significatius els que es fan a tots els Ports i en especial a Morella.

    Gràcies per la visita, molt bones festes i salut!

    1. Ueeeeeeeeeeeee! Ara mateix passem a recollir-lo! Quina il·lusió! Moltes gràcies, quinteros!
      Manger, de res: no dic cap cosa que no sigue viritat i que no es pugue comprovar fàcilment… Gràcies a vatros per fer les coses com s’han de fer! Molts besets!

      Txell, a veure si te’n puc portar ni que fos un parell per a la teva mare. En el mateix “viatge” que per al Josep… Per cert, quin bon gust ta mare! jajajaja

  13. A la Paquita, la meva mare, li xiflen aquests pastissets, de fet, quan pugem cap a les vostres terres n’hem de portar sempre!!! a mi també m’agraden, però a mi m’hi agrada acompanyar una pressa de xocolata negra, ben negra!!! mmmm, deliciós!
    tx

  14. Gracies gracies gracies moltissimes gracies. Ja no fa falta invertir en publicitat
    ni marqueting tu ho fas molt millor que qualsevol agencia!!!!!!!!!.
    Molts besets i fins aviat.
    Tamanosifillol

  15. La meva mare també és d’un poble de Castelló i encara ara a casa com a mínim un cop l’any en fan amb la meva àvia. La darrera vegada vam anar aprendre’m per tal de no perdre la tradició i al meu marit li encanten!!!

    1. Glòria! De quin poble és la teva mare??? No serà vinarossenca???
      M’encanta saber que hi ha cases que encara es mantenen aquestes tradicions, sobretot per la part social i comunitària: trobo preciós una familia o una colla d’amics cuinant junts per gaudir-ne junts… Genial que hagueu aprés la recepta i que vulgueu continuar-ho fent! Què xulo! A Vinaròs la gent encara en fa, però són persones grans. Els joves no han manitngut gaire la tradició i trobo que és una llàstima… Bon profit!

  16. Hola, perdoneu el retard d´aquest comentari (motivos temporo/personales, ho sento).
    Conserves Cortina? No ho conec, però probaré els de ta germana.
    Nosaltres els fem amb cofitura Hida. Amb confitura i mermelada de taronja mesclat, queden molt bons i mes “frescos”, no tant “dolços”.
    A Xert, els de la foto, els de la vora revoltadeta, son els de carabassa. Els de confitura (de cabell d´àngel) porten la voreta tallada amb la “rodeta” (típica eina de fusta que dona aquella forma de petites puntetes). Els flaons porten la vora revoltadeta i canella en polç per damunt.
    Jo els faig amb l´”olla americana”. La pasta queda molt encertada. I després, la cocció, a la cuineta econòmica del mas, amb llenya d´olivera.
    Es clar que la qualitat de la confitura en condiciona la qualitat final, però… probeu de fer-los amb aiguardent Segarra, i ja m´ho contareu!!!

  17. Hola Neus!
    Nomes faltaria que els nostres lectors haguesseu de demanar disculpes per comentar quan podeu o quan us dóna la gana! Aquesta és la virtut d’Internet: els textos solen quedar-se navegant pel ciberespai esperant els seus lectors!

    Prenc nota de totes, totes les idees que ens dones. Li les faré arribar a ma germana, que només haurà d’entrar aquí i mirar-les. Per cert, els productes Hida són excel·lents!!! Nosaltres són les que usem a casa nostra. Des que les vam provar, ja no en volem d’altres! jejejeje

    Sobre les noms dels pastissets, és ben veritat que cada poble (cada casa???) té la seua manera de denominar-los. També de donar-los forma! Al forn de ma germana tots els fan igual i els diferencien amb el sucre que li posen damunt. I això de la rodeta no sé què és! Hauré de mirar al google… 😉

    Moltes gràcies per les teues visites i pels teus comentaris, tan enriquidors sempre!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s