Avui, que ja torno cap a Barcelona després d’haver estat una setmana a Euskadi, us passo la recepta d’una amanida que em van passar els germans Cuesta, els meus verdulers i fruiters de capçalera mentre vaig viure a Algorta (Getxo, Bizkaia) durant tres mesos. És, com moltes de les coses de la vida, ben senzilla. També, com en tantes altres joies del dia a dia, la clau està en el producte. En aquest cas solament ens en fan falta mitja dotzena: patates, ceba tendra, pebrot vermell, tonyina en oli d’oliva verge extra, un bon vinagre del vostre gust i sal.
El primer que hem de fer és posar el pebrot vermell (gros, de carn gruixuda) a escalibar. Al nostre gust: a la planxa tomba-i-tomba o al forn ben embolicat. Mentre, tallem les patates a rodanxes d’un centímetre de gruix i les posem a bollir en aigua abundant amb sal. Han de ser de les que aguenten senceres la bullida, ja que serán la base de l’amanida. Fem’ho a foc lent, per assegurar-nos que no es trenquen. Mentre, podem anar tallant la ceba tendra (fresca, mentolada) en juliana una mica gruixuda, com la de foto. Ara ja arribat l’hora de muntar l’amanida.
Posem una base de patata. A sobre, les tires de pebrot escalibat empapat del seu propi suc i barrejat amb unes tires de ceba tendra. Tanquem el muntatge amb els tacs de tonyina, que procurarem que sigui d’aquell en pots de vidre i d’alguna bona marca de conserves del Cantàbric: pel cap baix Ortiz; a partir d’aquí Aguirreoa, Don Bocarte o similars. Llavors, agafarem l‘oli que ha quedat al pot de la tonyina, hi afegim una mica de suc de pebrot escalibat que haurem reservat, un glop de vinagre (millor fruitós, no gaire àcid: un gran Forum de Cabernet Souvignon, per exemple) i ho batrem fins aconseguir una vinagreta untuosa i homogènia. Tireu-la per sobre i a taula.
Prepareu pa, de Can Turris per exemple…
Massitet
P.S.: Si ens fa mandra escalibar el pebrot, la solució és(també) senzilla i tant digna com l’original: Pebrots del piquillo de Lodosa. Pedro Luis, si els podeu trobar. En tot cas, quan feu aquesta amanida no falteu mai a la consigna, les mítiques tres P: Producte, Producte, Producte. Pot no semblar-ho, però aixó és una amanida delicatessen…
Olleta de verdures 
Em sembla que ja sé què dinaré avui…
Aquesta amanida és una “delicatessen” fantàstica i gens difícil de fer. A mi també m’agraden aqueixos lloms de tonyina en oli de la marca “Ortiz”, de les altres marques no en trobe per on jo solc compar. Per cert, com que aquests lloms solen dur bastant oli i es pot fer malbé, un truc per conservar-lo més temps i poder aromatitzar una amanida amb una tonyina que no siga tan bona (xiquet, la crisi i tot plegat fa la guitza!) el que faig és congelar-lo en forma de glaçons en eixos motlles de plastic que són una bossa que s’ompli. Llavors, ja descongelats, es pot utilitzar l’oli com acabat d’encetar el flascó i no fa gust de ranci, i no només en amanides.
Hola Mar!
Espero que t’hagi aprofitat molt! M’alegra veure que les coses que penjo les aprofita algú…
Francesc, aixó de congelar l’oli de la tonyina me pareix genial! Jo també sóc fan d’aquest oli, però fins ara l’aprofitava d’una altra manera: en feia vinagretes, de manera que l’acid ajudava a mantenir l’oli una mica més… No tant com congelar-lo, aixó està clar, però sí una mica més…
Mira, convinant les dos tècniques podem explotar-lo més! 😉
Jo la faig igual però sense vinagre. M’encanta. Amb pebre negra també està força bé i si afegeixes unes olives negres, ja és la bomba.
Salud!!!!
Qué gracia (para un algorteño como yo, recién aterrizado en vuestro blog), “Ensalada Algorta” 🙂 Pues mala no ha de estar, no…
Apa, Ibán!
Conozco tu bloc, però no sabia que eras de Algorta! Si lo llego a saber me pongo en contacto contigo cuando estuve allí!
Y no, la ensalada no está nada mal! 😉
Gracias por tu visita…
Olles i somriures, trobo que amb vinagre déu tenir una mica més de xispa… Però sense segur que també està bona!