Els pernils de la Reina Elisenda

Encara que el títol del post sigui volgudament suggeridor, no penso fer una entrada dedicada als atributs físics de la Reina Elisenda de Montcada, que en pau descansi. No. El post està dedicat a explicar una llegenda sobre aquesta reina que, entre altres coses, va fundar del Monastir de Pedralbes de Barcelona i, pel que he deduit , era una bona gormanda.

Resulta que dissabtepassat vam anar amb els amiguetes a fer una visita guiada per La Barcelona dels Montcada, del Museu d’Història de la Ciutat. En un moment, la guia ens va explicar que la Reina Elisenda de Montcada, darrera esposa de Jaume II, va decidir crear un monastir on aniria a passar la resta dels seus dies per netejar l’ànima, que es veu que se la sentia força bruta (ai, aquesta reialesa…). Es tracta del futur Monestir de Pedralbes, al barri de Sarrià de Barcelona. Resulta, però, que a l’hora de triar el lloc la senyora no ho tenia massa clar. Es veu que, en ser reina, tenia la possibilitat de clavar-lo on li donés la seva també reial gana i aixó li complicava la vida.

Total, que hi ha una llegenda que diu que va agafar tants pernils de porc com llocs li agradaven i en va deixar un a cada possible emplaçament: allà on el pernil assecat quedés més bó, alla farien el monastir. Per tant, la Reina Elisenda no solament tenia l’anima bruta, sinó que tenia un bon gust gastronòmic de cal Déu!! No hem pogut saber si la reina es va alimentar de pernils curats a Sarrià la resta dels anys que va viure o no. Però queda clar que sí que en sabia, de viure i menjar bé…

Per cert, visca la República!

Massitet 

Anuncis

5 thoughts on “Els pernils de la Reina Elisenda

  1. Visca!
    La veritat és que la història la vaig trobar molt interessant i de seguida els meus amiguetes em van dir que la poses al bloc!
    Jo també la vaig trobar com molt poètica: posats a triar el lloc on has de passar la resta dels teus dies, no està malement que s’hi facin bons pernils!
    Per cert, m’estan venint unes ganes de menjar-ne unes llenquetes, de pernil…

    Salut!

  2. Molt interessant la història de la fundació del monestir. Per cert, la reialesa d’aquella època al menys tenia necessitat de netejar-se l’ànima (sembla ser que el cos pudia de mala manera), pel contari, la reialessa d’avui, el cos el porten perfumadíssim, però l’ànima per bruta que la tinguin no convé netejar-la ni públicament ni privada. I com diuen els amics de la cuina vermella, visca la república i els pernils (això sobretot).

  3. jajajajaja Interesant el punt de vista que téns sobre la reialesa, Josep! La puc compartir sense gaire manies, la veritat!

    Visca la república! Visca el pernil!

    ;.)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s