Saüc: doble satisfacció

Nosaltres som parella des del 27 de maig de l’any 2000. Això vol dir que el 27 de maig de cada any és dia de festa grossa a casa nostra. Òbviament, com a bons gormands, “festa grossa” es tradueix en tirar el carro pel pedregal (això vol dir fer-la mooooooooolt grossa!) des del punt de vista gastronòmic. De fet, des del 2005, per celebrar el 27 de maig Massitet li regala a kisumenja (i a mi mateix, que no sóc imbècil!) un sopar en un restaurant amb estrella Michelin. És l’únic moment de l’any que mengem a aquest nivell i és la nostra manera de marcar una data molt significativa amb una cosa que ens apassiona: menjar (molt) bé. Enguany, per a major glòria nostra, vam tenir l’enorme bon criteri d’escollir el restaurant Saüc. Marededeusenyor, quin sopar!

L’àpat: potent, equilibrat i en ascensió constant
El sopar va ser un festival de sensacions des del principi fins al final, dibuixant una corba ascendent de plaer i capacitat per sorprendre. Vam fer el menú degustació Saüc, amb dues tapetes, cinc plats, taula de formatges i dos postres (72 euros per cap sense IVA). En un sopar d’aquest nivell, el criteri d’exigència és alt per part nostra: el mínim imprescindible són dues “posades de pell de gallina” (màxim nivell de plaer i d’emoció) i que tots els plats emocionin: aquella escalforeta de plaer i satisfacció, aquell calfred a l’esquena de saber que estàs davant de quelcom extraordinari. De tots els plats ha de sorgir, pel cap baix, un “mmmmmmmmmmmmm” i molts “òstia, que bó!”. En aquest sopar, crec que no mentim si diem que la nostra pell va tenir problemes per tornar a l’estat natural…

Ja va començar amb nivell l’entreteniment; dolç d’oliva negra (sorprenent, original), olives excel·lents i un pack de quatre pans calentons fets per ells i un oli d’oliva arbequina excel·lents. Les tapetes també van ser de nivell. El caneló de gamba era un glop de mar, essència de marisc, iode, més mar. El llom de conill amb anca de rana era curiós per la combinació i per la melositat de les dues carns. Molt bé, i encara no havíem començat a sopar.

Els cinc plats  van ser, i per aquest ordre, tàrtar d’anguila fumada, poma verda i caviar d’arengada; cigrons amb cap i pota, ou de pagès i caviar nacarii (de la Vall d’Aran); fricassé de lletons i escamarlans amb bolets i salsifins; Ventresca de tonyina, carbassa confitada i arbequines; i vedella lacada amb bolets estofats (podeu veure totes les fotografies dels plats del sopar aquí). La veritat és que tots ens van semblar fets amb una producte excel·lent i precisió tècnica, amb punts de cocció encertadíssims: les carns meloses, els peixos i mariscs al punt, els acompanyaments amb cremes suaus i textures de vellut o cruixents segons el cas. El conjunt, coherent i sense repeticions d’ingredients.

I sobretot, volem destacar una característica que ens agrada i que vam anar a buscar: sabors clars i purs, sense confussions. Tot tenia el seu sabor clar i ben definit, amb una tensió entre els diferents components on tots lluitaven per continuar sent ells mateixos però creant junts un sabor nou. Dificil d’explicar, però molt recomenable de ser viscut… Si hem de destacar alguna cosa, Massitet destaca el tàrtar (quan el va provar va dir: “ja poden portar el que vulguin, que ja m’han guanyat amb aquest plat”) i el cap i pota, una de les majors “posada de pell de gallina” que recorda provocat per un plat… Brutal! El fricassé, que servien amb el cap de l’escamarlà a banda era per, literlament, xuclar-se els dits… Si hem de fer una pega, Massitet no va veure clar la potència de l’acompanyament de la tonyina, que era tot subtilesa… Kisumenja… Kisumenja no sap què li va agradar més, si ja només seure va obrir el ulls de bat a bat, allò que fa ella quan una cosa la sorprèn, i es va quedar, amb cada primera mossegada, uns minuts sense parlar. Cosa molt habitual també en ella, simplement és que no té paraules per descriure allò que s’està menjant.

Aleshores va arribar la taula de formatges que, molt sàviament per part nostra, no vam rebutjar. Quan ens prenien nota ens van dir que eren opcionals, però quan va arribar el moment, després del festival de colors del que estàvem gaudint, i tenint en compte que kisumenja era un dels comensals… Com havíem de dir que no? N’hi havia de quatre tipus, tots del PrincipatLa Cleda (ovella), Triadó (vaca), Tabollet (cabra) i, finalment, Baridà (cabra). Si no els heu tastat, feu-ho, i si ja ho heu fet ja sabeu de què parlem. Jejeje. Per acompanyar, mermelada de carabassa i dolç de flor de Saüc, aquest darrer molt encertat tant en la pràctica com en el concepte. Tota una metàfora de què és el Saüc.

Les postres van ser un tancament molt encertat: pomes amb moscatell, regalèssia i farigola amb sorbet de litxi; i llaminer de xocolata, gelat de pinyons i café. Tots dos eren molt lleugers i frescos, cosa que vam agrair en un menú  equilibrat en quantitat. Dos opcions més potents, més pesades, i crec que no podem amb elles. Un encert, per tant, en el disseny del menú. El primer acidós i fresc, per netejar el paladar. El segon, una combinació divertida de contrastos en els sabors. Tots dos freds, van entrar molt fàcilment. 

El sopar el vam acompanyar amb una ampolla d’As Sortes (40 euros) , un godello de Valdeorras molt bó: amb força cos i una presència subtil de la fusta combinada amb la fruita, va ser un acompanyament encertat per a tot el menú. Per als formatges i les postres, la cap de sala ens va recomenar una copa del dolç Pansal del Calàs (7,5 euros la copa )que podia acompanyar-nos fins als postres, on es va quedar amb nosaltres. Un dolç gens empalgòs, alegre i fresc que va maridar per contrast o per afinitat segons quin formatge; i no va desentonar als postres. Vam tancar els sopar amb una grappa, que ens van obsequiar. Els preus, però, estan un pel pujats: gairebé x2 el preu en botiga de l’As Sortes i amb les dues copes del Pansal gairebé van pagar l’ampolla d’on ens el van posar…

El servei: la segona satisfacció
Si el sopar va ser una font de plaers constant, el servei no va desentonar gens; al contrari: és una part important de l’elevat grau de satisfacció que vam experimentar dissabte passat al Saüc. En general, vaser perfecte: no els vam a trobar a faltar quan havien de ser-hi i a la resta del sopar no vam tenir la sensació de tenir-los a sobre. Rapidesa, eficàcia i precisió, tant en el servei com en les explicacions. Tot amb bon humor i un somriure a la boca. Comentari a banda mereix la cap de sala, Anna Doñate: quina professionaltat, quin saber estar, quin bon rotllo durant tot el sopar. La cordialitat, sense embafar, va ser la línia de tota la nit i al final ens vam sentir gairebé com a casa. Chapeau i moltes gràcies de nou, Anna.

En Xavi Franco, el xef, no hi era. Així que no vam poder dir-li que a casa seva havíem passat una de les nostres millors vetllades gastronòmiques. Tampoc li vam poder dir que el seu discurs, llegit en una entrevista que es va publicar al número de setembre de 2007 de Descrobrir Cuina ens va convençer de venir a celebrar al Saüc una data important per nosaltres. Amb un criteri com l’explicat allà aplicat a la taula, era dificíl no gaudir d’un sopar excel·lent. Gràcies, doncs, per la coherència i per la claredat de la proposta gastronòmica. Ara bé, tot i que el xef no hi era vam tenir l’ocasió d’assegurar-nos que la cuina es va assabentar que havíem gaudit i que estàvem contents com gínjols. I veient com eren de joves (no eren més jovenots que nosaltres i tot???), vam marxar tranquils sabent que el tipus de cuina que es fa al Saüc té un llarg recorregut per endavant.

Per 236 euros vam viure una experiència gastronòmica que recomenem abraonadament a qualsevol amant de la bona cuina catalana. Hem dit.

Massitet i Kisumenja

Anuncis

4 thoughts on “Saüc: doble satisfacció

  1. La veritat es que la cuina d’en Xavier està molt ben definida y molt arrelada a la terra. Tots els plats son de sucar pa.

    El cap i pota en terrina, el lletons (mar i muntanya) i el tac de ventresca que us van posar son els plats que més em criden l’atenció.

    Que be quan es gaudeix tant, ehhhhhhh.

  2. Hola Juan Luis:
    La veritat és que va ser un sopar fora del que per nosaltres és habitual. No sé, d’aquelles que tens ganes que no s’acabi mai: Jo hi havia moments (el cap pota) que volia que no s’acabés perquè pensava que no podia anar millor. Però sempre pujava un esgraó…
    Els tres plats que esmentes van ser, literalment, descomunal. El fricasse amb el cap de l’escamarlà a banda va ser, a més, tot un cop d’efecte. Genial.
    Moooooooooooooooooooooooolt bé, quan es gaudeix tant…
    Ara, a per l’Alkimia…

  3. Moltes gràcies parella! 😉
    Nosaltres també confiem com per tenir amor per molts anys i salut per poder continuar celebrant-ho!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s