Moviments (gastro)mediàtics

O sóc jo que darrerament estic hipersensible i veig coses on no les hi ha, o en els mitjans de comunicació (pel cap baix al Principat) hi ha molt de moviment amb la cuina i la gastronomia com a protagonistes. Hi ha, tinc la sensació, una mena de meneo gastromediàtic on moltes empreses i mitjans de comunicació semblen donar més importància al contiguts relacionats en aquestes qüestions. Per una banda, mitjans generalistes que donen més espai a aquesta mena de continguts. De l’altra, publicacions i programes especialitzats que es renoven, probablement amb la intenció de no quedar-se estancat i, entre els més consolidats, no perdre ni ritme ni posicions. Anem a pams, que us vull donar uns quants exemples.

Cada cop més paper de cuina…

Els dos diaris més importants del Principat per exemplars venuts i lectors diaris, La Vanguardia i El Períodico de Catalunya, han ampliat fa poc temps les pàgines setmanals que dediquen a la gastronomia. El primer, quan va canviar de disseny l’octubre de 2007, va doblar l’espai que li deixava al col·lectiu Cinc a taula per fer la més que famosa crítica de restaurants i ressenyes de productes, sobretot vins, . El Períodico, mig any després, també ha duplicat l’espai que dedica a la gastronomia dins de al “Quadern del diumenge”. Ho han fet de la ma de la Fundació Alicia amb la intenció de divulgar receptes pensades per a malalts i persones amb problemes de deglució. A més, han afegit una nova secció sobre productes de mercat. El canvi no m’agrada del tot per una senzilla raó: li han tret pes a Miquel Sen (sí, el meu estimat Miquel Sen), que ara perd espai i ja no dóna receptes… Quina pena…

Encara en el camp de la premsa, la força nova Time Out Barcelona fa dues setmanes seguides que dedica el reportatge central (i per tant, de portada) a la gastronomia: primer a les cerveses i cerveteques; després a les 35 millors parades de mercat (segons, perdoneu la meva franquesa, el seu més que discutible criteri…). Poc després de néixer, ja havia dedicat un reportatge a divulgar els llocs on menjar millors entrepans de Barcelona. Redéu, això pareixen més bé un reportatges del Descobrir Cuina. O no ho trobeu? I parlant del Descobrir Cuina: quants del gastroblocaires (i lectors) heu participat en l’enquesta sobre les característiques de la revista que publicaven al número de febrer? Efectivament, com molts de vosaltres penseu, és la típica enquesta prèvia a a) canvi de disseny b) canvis en el contingut c) les dues anteriors.

… i més ones hertzianes

Si passem al camp de la televisió, TV3 ha fet una aposta claríssima pels continguts centrats en la gastronomia. Si la pèrdua de l’Isma Prados apuntava a una baixada, l’aparició gairebé simultània de Dolça Catalunya i Al vostre gust mostren que la televisió nacional del Principat ha fet una aposta clara per la divulgació de les riqueses enogastronòmiques d’aquest trocet de país. I Miquel Sen (sí, un altre cop, què passa??!! El tio s’ho mereix!) anuncia des del seu bloc que, arran de l’emissió 2500 del programa Cuines que codirigeix, faran canvis per actualitzar-lo, espero que formalment: aquest programa, tan simple, em sembla genial en el seu plantejament. 2500 emissions i 11 anys amb bones posicions d’audiència gairebé sempre… Aixó en la televisió actual és un miracle! Miraaaaaaaaaaacleeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!

Sense tenir en compte la resta

Tot això, parlant solament de dos mitjans i sense dir res de com està cosa a Internet (què us he de dir, que no sabeu??) ni al sector editorial, on l’edició en castellà del llibre La cocina y los alimentos de Harold McGee s’ha tractat gairebé com si fos la novetat editorial de l’any: un llibre publicat originalment en anglès… el 1984!!! (La ràdio se m’escapa una mica, encara que crec que no hi ha precisament grans novetats darrerament).

Ah! I sense tenir en compte l’obsessió compulsiva de la premsa per fer col·leccinables relacionats amb tot plegat. El Periódico, que encara fa quatre dies que ha acabat de repartit la bateria de l’Isma (la primera entrega es va esgotar!!!), ja n’ofereix una altra de llibres de receptes un altre cop (però si l’any passat feien el de les comarques catalanes; no se’ls han acabat les receptes???!!!). La Vanguardia ha tornat a liar al Martín Berasategui per vendre’ns, en comptes del diari, una Col·lecció motlles de silicona Villeroy and Boch. I des de les Espanyes, en concret la meseta, ens arriben les entregues de Cocina con firma d’El País. Joer! El diumenge em fa por anar al quiosc a comprar el diari!! Quina cosa me quedaré??? A quina renunciaré?? Quin estrès redéu!

No se com ho veieu, però jo diria que això dels continguts enogastronòmics guanya pes dins dels mitjans. I ara vaig a fer un raonament que apunto a mode d’hipòtesi: tal com està el pati al sector mèdia, si aquests continguts augmenten és perquè les empreses han detectat que això els fa guanyar diners d’alguna manera, amb venda d’exemplars (cas de la premsa i el sector del llibre) o amb publicitat (tots els anteriors, trets dels llibre – i no tots!). I posats a plantejar hipòtesis encara un proposa una altra: estic segur que tot plegat te a veure amb el tractament que molts d’aquests mitjans fan de molts cuiners com si fossin superestrelles, i no solament Michelin. Algú s’apunta per a verificar-les?

Webs mediàtiques

Fen aquest post he vist que en cap lloc del bloc hi ha un apartat on es recullin els enllaços a pàgines web de mitjans de comunicació que difonguin continguts de cuina i gastronomia. Així que, al mateix temps que penjo aquest post, encetem una nova secció que es diu webs mediàtiques. A la columana de l’esquerra la trobareu, just a sota de la gastrosfera.cat. Espero que us sigui útil!!!!

Anuncis

11 thoughts on “Moviments (gastro)mediàtics

  1. Tens tota la raó, i es que esgotats els cales per engrescar la gent a embolicar-se en una hipoteca, ara el que toca es distreure al personal amb els menjarets, allò per distreure la gana…
    Un error ja que el que fa es vindre més gana i estar encare més emprenyat.
    Salut i paciència…
    Salutacions

  2. olleta,
    he llegit amb molt d’interès el teu comentari, crec que tens molta raó; de fet, jo avui n’he publicat un de semblant, sobre si realment tanta col·lecció de llibres i d’estris i tantes pàgines de gastronomia serveixen perquè mengem més bé i cuinem més, que crec que no.
    d’altra banda, avui m’han donat un premi anomenat calidesa, i comque qui el rep l’ha de donar a cinc blocs més, m’he permès donar-lo també a la teva pàgina.
    fins aviat.

  3. Totalment d’acord amb en Manel. Jo afegiria, si se’m permet, en la línia del que es comenta, si la gastronomia no se’ns està escapant de les mans a tots plegats (o els consumidors deixem que se’ns escapi) i ens estem estampant contra el gastroesnobisme. Us recomano un article d’en Caius Apicius al Dominical del Diari de Girona del diumenge 20 de gener sobre això que plantejo.
    I per acabar, només dir-vos, des de la meva humil perspectiva com a nutricionista, que opino (i això els que em coneixen ho saben perquè ho dic sovint quan parlo sobre gastronomia) que en aquesta era en la que vivim, una de les nostres contradiccions és la de elevar fins al cim més alt la gastronomia (això sí, pels caps de setmana), i la resta de la setmana no vull ni pensar com ens alimentem. Potser hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar…

  4. Hola a tothom!
    S’està obrint un debat força interessant, crec. La veritat és que el post estava plantejat des d’una perspectiva més “comunicativa”, però crec que teniu raó en obrir els comentaris cap als efectes de tot plegat des d’un punt de vista més gastronòmic.
    No tinc un punt de vista acabat sobre això. Vull dir, no sé si la gent empra tota aquesta informació per cuinar més i millor. La hipòtesi seria que no, que no ajuda a pujar el nivell. Crec que el ritme de vida actual ens porta a menjar força malament en general. O en tot cas, pitjor de com podríem fer-ho. Per a que vol doncs la gent, tots aquests continguts? Crec que Rosa Maria apunta una raó: els “gastrònoms de cap de setmana”. Molt interessant, aquest punt de vista. Snobisme? No ho sé. També és possible.
    Crec, en tot cas, que hi ha una certa “febre per la gastronomia” que consisteix més aviat en conèixer l’obra d’uns quants cuiners cosniderats grans i haver provat una sèrie de productes i plats. Però no pas en menjar millor cada dia; no s’empra per pujar la mitjana de la cuina de cada dia. Com ho veieu?

    Aprofito per obrir un altre punt que voldria tractar sobre l’impacte dels mitjans sobre la cuina casolana: l’homogeneïtzació. Els mitjans de comunicació contribueixen a homogeneïtzar la cuina cassolana de Catalunya i l’Estat? Fan aquests mitjans que es mengin plats desarrelats, no relacionats en cap territori, a qualsevol punt dels Països Catalans i l’Estat? Si Jaume Fàbrega diu que els receptaris ja van fer una mica aquesta funció ja al segle XVIIi (quants exemplars es devien editar, 1000 d’un receptari al segle XVII???) com ho han de fer la televisió, la premsa o la ràdio? No sé, és una idea…

  5. Ole! Quin post més interessant i adequat! Totalment d’acord, sembla que la gastronomia està de moda entre els mitjans de comunicació, senyal que ven. Però jo em pregunto: i la gent, ja cuina? O només parla de cuina? Això sol ja donaria per fer un altre post d’aquests….
    PD Per cert, ja tens el llibre de l’arròs i el moltlle de silicona? 🙂 Jo no! Vaig anar a escalar i no vaig passar pel quiosc 😦

  6. Hola Gemma!
    Crec que, efectivament, la qüestió clau és saber que fa la gent amb aquests continguts. Mira, les cassoles i els motlles per poc que facis encara els empraràs. Però les receptes… Però si jo hi ha mesos que no aconsegueixo fer-ne ni una del Descobrir! I mira que m’ho vaig proposar com a objectiu per a anar fent cosetes noves.
    Per cert, no t’ho creuràs! Diumenge no vaig comprar cap diari!!!! jojojojo Faig el post i després no vaig al quiosc!

  7. Aquestes col·leccions de cuina, des del meu entendre, són impracticables. Jo que procuro menjar sa entre setmana i desmedrar-me al cap de setmana no em funcionen. Exigeixen temps, diners i viure en una ciutat amb 50.000 botigues de menjar estrany i delicatessen.
    Quan era jove i innocent vaig fer una col·lecció de cuines del món d’ El País i francament dels 20ipico llibres només he fet servir una recepta: croquetes de carbassó i feta.
    Tot i així sembla que aquestes col·leccions vénen: entre els chefs estrella i el culto al cuerpo, el punt intermig són les receptes de cuina mediterrània!
    Jo prefereixo optar per bibliografia culinària tradicional. Us proposo un llibre: Receptes d’ahir per cuines d’ara, de l’Assumpta Miralpeix. Són receptes tradicionals catalanes fàcils i ràpides!!

  8. Em sumo al debat tard i malament, com sempre (perquè el que diré va en la línia del que ja ha dit tothom). La saturació mediàtica em sembla a voltes d’un consumisme superficial i horrorós. Quan Berasategui acaba el seu anunci de motlles al crit de “¡Cuantos más, mejor!”, què ens està venent? Són millors unes tisores de cuina perquè les anuncii l’Isma Prados? No fotem! Crec que aquí el concepte bàsic és aquell que els americans anomenen “Food porn”. A la gent li agraden els llibres i programes de cuina per pensar en el menjar que voldrien fer, no per preparar-lo realment. Tinc la sensació que alguna cosa a veure té amb la societat de consum, amb l’eclosió d’un cert pensament feble, de les “soft news” i l'”infotainment” (notícies light i barreja entre informació i entreteniment). No ho sé, me n’hauria d’alegrar d’aquesta eclosió mediàtica, però hi ha un punt -en particular, el de les promocions dels diaris – que em sona a pur oportunisme.

  9. Hola a tothom:
    Fimabrera, estic d’acrod amb tu amb que els col·leccionables basats en receptes són impractibles. Però és que també ho són alguns dels llibre bàsics, com els que cites! Quantes receptes n’has fet, sobre el total? En quant de temps? Jo tinc el gran llibre de la cuina catalana des de fa dos o tres anys i huaré fet dues dotzenes de receptes, com a molt!
    O del mític “1080 recetas de cocina” de la Simone Ortega? Tothom el considera un clàssic imprescindible i segur que en molts aspectes ho és. Però segur que la mojoria de la gent com a molt en fara 80! ;_)

    Mar, no arribes ni tard ni malament: el concepte aquest de “porn food” em sembla molt ben trobat! És com una mena d’exhibisionisme alimentari, això d’aquets llibres. O vist d’una altra manera: és com si quedé bé tenir a la llibreria de casa una botifarra de llibre amb receptes. però si jo no dono a l’abast en fer totes les que em passa ma mare oralment!

    tambñe estic d’acord amb la Mar que això de la gastronomia va molt per a l’infotainment que es va imposant a poc a poc. Per a mi el paradigma és el tractament a que sotmeten (sic) els de l’Espanya Directo al cuiner de torn. Però que ens volen ensenyar amb aquest tractament? A torturar a entrevistats??? No ho entenc…

    Sobre què de fer la gent amb aquests col·leccionables, la veritat és que no en tinc ni la més mínima idea. En el meu entorn no conec ningú que els compri. En el meu cas, no n’he fet mai cap. Com diu la Mar, que ens estat venent al crit de “Cuantos mas, mejor!”. Per a qui? Per a La vanguardia i per a Villeroy and Boch!! A mi m¡’agrada cuinar, però dubto molt que n’arribés a emprar un o dos de tots i ves a saber quantres poques vegades! També es veritat que molts d’aquest col·leccionables tromfen el primer dia, quan fan la primera entrega a preu baix. Després, quan el personal ha de comprar el diari cada dia i omplenar cartilles, la cosa cau en picat…

    Per cert, el negoci per als diaris és rodons. Nombrosos estudis i en especial una de l’Associació d’Editors de Diaris d’Espanya (AEDE) posa de manifest que es una operació financera molt sucosa, ja que fa pujar els ingresos d’uns mitjans que pateixen un degoteig constant de pèrdua de lectors.

    i jo em pregunto: no estarem inflant entre tots una “bombolla gastronòmica” sense gaire contingut? Tothom compra, però pocs cuinen. Tothme en parla, però poca gent ho fa…

  10. Ei, hola a tothom!

    Sabeu d’on trec jo la informació que em fa falta per practicar la gastronomia (esport encara no reconegut olímpicament)? De les biblioteques de la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú. Estic cansat de navegar per internet i no trobar res seriós tret d’uns quants blocs de gent honesta que penja allò que realment ha fet i està comprovat.
    I és que avui dia, fer-se passar per un expert culinari és d’allò més “cool”. Però en realitat, més de la meitat dels mal anomenats “experts”, en realitat són un llepafils tastaolletes que han trobat en aquest camp tan i tan subjectiu un fabulós escull on arrapar-se per no ser enduts per la gran massa de l’anonimat. No hi ha res dolent en ser anònim, però avui en dia no està gaire ben vist.
    En fi, que com ja heu dit molts de vosaltres, aquesta moda de la gastronomia està omplint les cuines d’estris innecessaris i de temeraris als fogons!

    Salut a tots!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s