Addicte a l’horta navarresa (i III): els espàrrecs de Navarra

Per estricte ordre descendent, l’espàrrec de Navarra és la tercera addicció que vaig desenvolupar als productes de l’horta navarresa mentre vaig viure a Euskal Herria durant 3 mesos al principi de 2007. Solament la superen l’enganxe a la Carxofa de Tudela i els Pebrots del piquillo de Lodosa (en aquest ordre, també descendent).

Probablement, els espàrrecs de Navarra deuen ser dels productes més coneguts de l’horta d’aquesta regió basca, sobretot quan se’ls associa als famosos Cojonudos, un nom comercial molt ben trobat per una empresa de la zona que gairebé s’ha convertit en sinònim d’espàrrec i de qualitat (mireu les cistelles de Nadal de gamma alta: segur que el 90% tenen una llauna). En tot cas, jo els coneixia poc a casa i solament n’havíem menjat, precisament Cojonudos, com un entrant luxós en un menjar de festa, sobretot per Nadal (conseqüència de les cistelles abans esmentades? May be…). Ara bé, mentre em vaig estar a Algorta en vaig fer un màster que m’ha portat a determinar que els cojonudos estan molt bé, però que hi ha altres opcions que no es queden gens lluny.

La lectura de l’etiqueta o com evitar espàrrecs xinesos o peruans

Com en molts productes que han agafat una certa notorietat en el mercat, no falten empreses (navarreses) que aprofitant la tirada del topogràfic intenten col·lar espàrrec xinès o peruà per espàrrec navarrès. Per evitar ensurts, i com en tots els casos de productes d’aquest nivell, el millor és tirar de productes certificats pel consell regulador de la Indicació Geogràfica Protegida Espárrago de Navarra. En aquesta pàgina web us explicaran totes les coses que heu de llegir / veure a l’etiqueta per evitar pagar una llauna d’espàrrecs xinesos (problament bons, però molt més barats per als envasadors) a preu de navarrès, com pot passar si no anem amb compte. En tot cas, el segell del Consell Regulador, d’un vermell i unes dimensions força cridaneres faciliten força la detecció de la llauna o el pot de vidre correctes.

Així mateix, haureu de tenir en comptes les diferents categories que es poden trobar d’aquest mateix producte emparat per la IGP. En són tres: Extra, Primera i Segunda; i en aquesta pàgina podeu trobar més informació sobre quèus podeu trobar quan obriu un pot segons la categoria comprada. De tota manera, teniu present que les condicions mínimes que imposa el consell regulador ajuden, precisament, a que el nivell més bàsic (els Segunda), ja siguin un producte amb una mínima qualitat garantida. Ah, i òbviament, el preu també us ajudarà a identificar davant de quina qualitat us trobeu: els extra més gruixuts no són precisament baratets…

Una de marques: de Cojonudo a Rosara passant per Anko i Pedro Luís

A mi, els que més m’agraden són els comercialitzats sota el nom “Cojonudos” per Conservas D.Marco, una empresa familiar i de caràcter artesà. Són molt fàcils de localitzar tant a Euskal Herria com als Països Catalans. I, continuant amb la fidelitat a marques que no m’han fallat mai, són molt bons també els de Pedro Luís, Anko i Rosara, les dues darreres amb certificat d’empresa artesana per part del govern navarrès. Totes quatre empreses estan emparades per la IGP, que aplega pagesos i indústries de 211 municipis del sud de Navarra, el nord-oest de l’Aragó i l’est de la Rioja situats a les valls mitjanes de l’Ebre. En tot cas, aquí trobareu una llista amb totes les empreses emparades. Aquí, en canvi, trobareu una comparativa que va fer el 2001 la revista Consumer, editada pel grup Eroski, que us donarà força més pistes sobre marques i que se’n pot esparer

I perquè m’agraden?

En termes generals, tots els espàrrecs de les marques esmentades solen ser molt poc fibrosos (un dels principals defectes, des del meu punt de vista, dels espàrrecs) i, al contrari, són molt melosos: es desfan a la boca amb una facilitat impressionant. El sabor és molt subtil i en pocs casos domina l’acidesa pròpia d’altres conserves vegetals. Així mateix, molts no tenen el sabor metàl·lic propi de les conserves en llauna. I us ben prometo que això és cert: la meva parella, kisumenja, és el detector de regust metàlic de conserves més fiable que conec: encara no s’ha obert la llauna que ja l’ha trobat! I diu que aquests no en tenen… 😉

Una recepta, versió curta

La veritat és que a mi, com més m’agraden, són tal com surten de la llauna: els deixo escórrer una estoneta i cap a dins. Però he de reconèixer que un rajolinet l’oli d’oliva verge extra d’arbequina no els senta gens malament, al contrari: afegeix un contrapunt herbaci molt interessant. Per cert, mana la tradició (i puc donar fe que és cert) que mai s’han de punxar amb un tenedor (orientals: forquilla) ni tallar amb un ganivet: afecta al sabor, que perd subtilitat i guanya metal·licitat (Ep! em pensava que metal·licitat era una neologisme dels meus i resulta que me l’accepta!! En tot cas, llegeixi’s “regust metàl·lic”).

Ara bé, un cop vaig sopar un rap a la cassola amb cors de carxofa i puntes d’espàrrec a cal Fotedor (nom de guerra d’un amiguete vinarossenc) que estaven per llepar-se els dits (tots tres: el rap, les carxofes i els espàrrecs). Els espàrrecs, en conserva, solament es van deixar escórrer lleugerament i es van afegir a la cassola just abans d’apagar el foc. Sublims…

Massitet

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s