Repassos

Temps era temps que al meu poble (bé, on vaig nàixer), Vinaròs, es feia a moltes cases i forns de pa un dolç que ocupava habitualment la sobretaula (i algun que altre desdejuni, esmorzar i berenar): la farinà de repassos o, simplement, repassos.

L’origen

El nom del dolç condensa l’origen i la natura del producte, clarament deutor d’aquella economia de subsistència que caracteritzava la vida al poble els dos primers terços del segle XX (abans de la industrialització i l’arribada del turisme) i on manava la doctrina del porc: s’ha d’aprofitar absolutament tot el que dóna la terra. En aquesta línia, al Vinaròs (i al Maestrat) de la primera meitat del segle XX, la gent del camp dedicava un tros de terra a sembrar blat per fer farina i altres derivats per pastar, és a dir, fer pa i pastes per consum propi.

Després de moldre el gra, es passava per diferents sedassos, és a dir, es repassava. El primer repàs, amb el sedàs més fi, era el que donava lloc a la farina blanca, la de més qualitat i que es guardava per als dies de festa. Després, es passava per un segon sedàs més gruixut i s’obtenien les segones, de menys qualitat i que s’emprava per fer el pa de cada dia. Amb el tercer sedàs es treien dos productes: el que passava pel forat es deia tercerilla i el que no segó: les pellofes (orientals: pells) del gra i que servia d’aliment per als animals. És amb la tercerilla, el resultat de tots els repassos fets al grà amb el sedàs, amb que es feien les farinaes que ens ocupen.

La recepta original i l’actual

Els repassos són un dolç allargassat (al voltant del mig metre) amb forma com de barra de pà, encara que molt més plana, i farcida. La pasta es feia amb la tercerilla, sucre moreno, oli i aigua. El farcit, i atenció perquè aquí està la particularitat de la cosa, és una barreja de tercerilla, sucre moreno, oli, abundant canyella en pols, suc de llimona i… tires de pebrot escalivat! Sobre el sabor d’aquesta combinació no us en puc parlar, perquè ja no conec ningú a la comarca que el faci.

La recepta actual ha canviat en alguns aspectes, encara que manté la majoria dels components. A banda d’haver perdut el pebrot pel camí, solament s’ha produït un altre canvi: s’ha canviat la tercerilla per farina integral. A fi de comptes, a la comarca ja no queda gra (redéu, s’ha replantat tot amb tarongers!) i la tercerilla que genera la indústria farinera va per camins comercials que l’allunyen del consum casolà.

Com es pot intuir amb la recepta i veure clarament a la foto, és un dolç ben contundent i d’una enorme aportació calòrica, ben adequat per la dura vida agrícola, ramadera i pesquera que va caracteritzar el poble quan es consumia abastament. És molt dolça a la boca i perfumadíssima al nas, dominant clarament la canyella encara que també hi ha un repunt àcid de la llimona. La sensació quan te la poses a la boca és lleugerament terrosa, a causa de la pasta i el sucre que s’espolsa a sobre un cop cuita. Però quan arribes al farcit i es desfà…mmmmmmmmm que melosa és. La llimona, la canyella, el sucre i la pasta es barregen en un sabor i textura molt poc habituals en els dolços contemporanis. Òbviament, no és apte per fans del sorbet, l’escuma, la mousse i modernitats semblants. Quedeu advertits! jejejeje

Ara només l’elaboren uns pocs forns de pa (solament en conec dos a Vinaròs), un dels quals és el de la meva familia: Forn de pa Massita (sí, amiguetes, d’aquí ve el meu sobrenom blocaire). Un consell per turistes i visitants. Si mai passeu per Vinaròs, no dubte en preguntar per la farinà de repassos i emporteu-vos-en un bon tall (es sol vendre en porcions, però també l’aconseguireu sencera). No us arrepentireu, encara que no sigui la de Ca Massita. Si proveu la del forn de la meva familia, us en fareu adictes. També queden advertits! jejejeje