Si la meva mare és la veledora de les tradicions culinaris de la familia, la meva germana va ser la pionera en la seva renovació. Ja n’hem donat algun exemple en aquest bloc. Així, com que no solament de de cuina tradicional viu l’home (pel cap baix jo…) avui us passo una altra de les receptes de la meva germana que fem habitualment a casa nostra: rap al forn amb all porro i pastanaga. Els ingredients són pocs, la recepta és fàcil i el resultat molt encertat. Aquí ho teniu per a dues persones:

• 2 rodanxes de rap gordetes (gruixidetes, dirieu els orientals…)
• 1 ceba ben grossa ( o dues de tendres quan sigue el temps)
• Un parell de pastanagues
• Oli d’oliva verge extra, sal i pebre

Com que m’agrada que el rap que no quede massa cuit (per aixó el demano grosset…), posarem primer les verdures a una safata d’anar al forn tallada fineta, per a que quede melosa, suau. La safata, que estarà untada amb oli, la posarem tapada al forn a temperatura mitjana. Al cap d’uns vint minutets, quan les verdures ja estaran tovetes, posarem el rap salpebrat amb un xorret d’oli a sobre. Ho tornarem al forn destapat, vigilant que el rap no es faça massa. Per donar una pista, amb uns quinze minuts el peix ja estarà, però més bé cruet…

I sí, és veritat, no he pogut evitar fer un joc de paraules com si ma germana fos rapera. L’humor fàcil, que em té dominat…

Bon profit, xiquets!

Massitet

Us sona el nom? A mi no em sonava de res fins que vaig tastar-lo a Quimet & Quimet. Entre els diferents formatges que hi havia a la taula que ens vam menjar, hi havia un que era de color taronja i picant, tenia un gust divertit i diferent, així que vaig preguntar quin formatge era.

-”És l’afugalpitu (vaig entendre jo), un formatge asturià“. Massitet no l’havia tastat mai però sí que n’havia sentit a parlar.  Com que ens havia agradat, doncs, vam pensar que quin lloc millor on comprar-lo que a Asturies mateix. No, per desgràcia nostra no hi hem anat. Li vam demanar a una amiga que sabíem que hi anava per Setmana Santa. De fet ella és d’allà per això em tingut l’honor, el gust i el plaer de menjar coses moooolt bones (nyam, nyam!!).

Nosaltres vam tastar el de color més ataronjat i ja tenia jo raó amb el gust picantet perquè resulta que està amasat amb… pimentó (?). Això de ser de pares castellans i tenir una parella valenciana em complica una mica la vida a l’hora de posar el nom a les coses! Pebre vermell, home!

Però com veieu a la foto hi ha un altre tipus: el blanc, està fet principalment amb llet pasteuritzada de vaca frisona i el color dependrà de si està més curat (que aleshores és més groguenc) o menys. No va trigar molt que ja el vam encetar i també està boníssim. Em recorda al mató. Bé, més que el gust, la textura.

Mirant per Internet, vaig trobar una cosa curiosa sobre l’origen del nom: Resulta que en bable, Afuega’l pitu vol dir “ofega el pollastre”. Quina culpa tindria el pobre pollastre perquè li donessin a tastar i, si li costava empassar-se’l, és que el formatge estava al seu punt. De fet, sí que és veritat que s’enganxa una mica a la gola, per això també es diu que ve de l’expressió “ahoga el gaznate“.

Quines ganes tenia de fer un post sobre formatges!! Si mai em diuen que no en puc menjar em fan una desgraciada!

kisumenja

Avui m’han arribat, per dues vies, diferents referències als aliments transgènics. La primera, ha estat a través del bloc de la Mar Calpena, que dedica aquest post a parlar del Biocultura, que es fa a aquest cap de setmana a Barcelona, i ho relaciona amb la campanya Som lo que sembrem contra la presència de transgènics a Catalunya . La segona via ha estat una antiga alumna que m’ha fet arribar per correu electrònic la Lista roja y verde de los alimentos transgénicos a l’Estat que, en la seva quarta edició, està divulgant Greenpeace. Inclou informació sobre empreses i productes que tenen transgènics (llista vermella) i d’altres que no (llista verda).

Com resulta que he signat contra els transgèncis al Principat i m’he imprès la llista per tenir-la en compte a l’hora de fer les nostres compres, he pensat que potser algú més podia estar-hi interessat, i per aixó he fet aquest petit post.

Salut! (mai t’han ben dit…)

Massitet

Una de les coses que més gratificacions gastronòmiques em provoca és parlar amb la meva mare. Sí, sí, parlar. Em resulta tant o més gustós que algun dels plats que cuino i també d’altres que menjo. Em resulta tan gratificant perquè ma mare és la font primària d’on surten molts dels plats que després cuinaré i encara més tard em mejaré, tot disfrutant-los. Com ja podeu saber els lectors més assidus, la mave mare és la única veladora dels coneixements i les tradicions culinàries de la meva familia. I aquesta història, conèixer-la i poder recrear-la, és una font inesgotable de plaer en forma de sabors antics, quasi perduts o semioblidats. Un dels darrers resultats d’aquestes converses, a més del cóc de tonyina retrobat, és el plat que us presento avui: cigrons amb bledes.

Simple, gustós i nutritiu (com havia de ser, si no?)
Els cigrons amb espinacs són un plat fàcil de fer però al mateix temps saborós i nutritiu. No debades és un plat de cuina popular! M’explica la meva mare, que ara el cuina excepcionalment, que aquest plat havia estat fixe en els menús setmanals que preparava la seva mare, una dona de camp casada amb un mestre d’obres. Havia de ser, doncs, com l’hem descrit. Jo, que no l’havia provat mai i fins fa poc odiava les bledes, l’he trobat un plat més que interessant i ha esdevingut una manera habitual de menjar fulla verda a casa nostra. Els ingredients per a dues persones són els següents:

1/2 quilo de bledes fresques

1/4 de kilo de cigrons bollits

Per a fer la picada: i llesca de pa torrat, un parell d’alls secs, 6 o 8 ametlles torrades, una cullerada de postres de pebrot vermell de la Vera i un xorret d’oli d’oliva verge extra.

Si volem bollir nosaltres els cigrons, el primer que farem és posar-los a bollir després d’haver estat tota la nit a remulla. També els podem comprar bollits. Mentre es van fent, es posen a bollir els espinacs amb poca aigua, que tot just els cobreixi. Si quan els bollim l’aigua es fa molt verda, podem canviar-la quan ja estiguin cuits, per acabar el plat amb aigua neta. Tingueu present com ha de quedar el plat: no gaire aigualit, com el de la foto. Quan els espinacs estiguin a punt de coure’s del tot, hi posem els cigrons ja cuits. Al cap de cinc minutets, hi afegim la picada, que haurem fer aixafant tot els ingredeints secs en un morter i llavors deixatar-ho amb l’oli d’oliva. Tingueu en compte per trobar el punt de liquiditat del plat que la picada us ajudarà a espessir-lo, i no pas poc. I ja està!

En les properes setmanes us passaré la recepta d’un plat semblant, que barreja d’espinacs i fessols (orientals: mongeta blanca) però que s’acosta més aviat a l’olleta de verdures. Encara no l’hem fet, però ja l’hem menjat a casa la mare i és ben interessant…

Bon profit!

Massitet

Escric aquest post content com un gínjol, i no us ho negaré, fins i tot amb un punt d’orgull. La raó? ben simple: aquest cap de setmana hem recuperat, al forn de ma germana, la recepta primigènia d’un producte típic de la nostra terra, el cóc de tonyina. Feia temps (anys?) que en parlàvem i fa uns mesos, empesos per una barreja de melàngia, curiositat i golafreria (què passa? a casa som menjadors…) vam posar-nos a treballar per recuperar una recepta de fet mai perduda del tot. I dissabte passat van confluir tots els elements necessaris per poder fer-la…

I què és el cóc de tonyina?
Si no sou del nord de Castelló o de les Terres de l’Ebre vessant Principat, el més probable és que l’expressió coc de tonyina no us digui absolutament res. En aquesta mateixa línia, estic segur que cóc de tomata, una altra manera de denominar aquest producte, tampoc us dirà cap cosa. Però segur que  si us dic que vindria a ser una mena de coca de recapte feta de tomàquet fregit, pinyons i tonyina segur que ja us situeu. Alguns guiris, quan en volen comprar als forns, demanen pizza, perquè s’ha de reconèixer que la semblança és considerable. Però aquí no hi ha formatge ni tampoc espècies, solament els tres ingredients que us he dit a sobre d’una pasta feta amb aigua, farina, sal, oli i llevat de forner.

L’origen d’aquesta menja és al més popular possible: és filla de les dones que, fins ben entrats els anys seixanta, anaven als forns dels pobles del Maestrat i també les terres de l’Ebre a coure el pa que feien amb la farina de la seva collita. M’explica la meva mare, que encara ha conegut aquesta pràctica, que moltes dones feien el cóc de tonyina amb els retalls de pasta que els quedaven després de fer el pa. Llavors, cap a l’estiu i en plena època de tomàquets, aprofitaven els de collita pròpia per fer un cóc al qual afegien una tires de pebrot escalivat, pinyons i tonyina conservada en sal, com si fos bacallà. Un producte llavors molt habitual a les llars i botigues però ara pràcticament desparegut. Per cert, que una de les variants era posar bacallà salat en comptes de tonyina…

La recepta actual: tonyina amb oli
Tot i que les dones ja no venen a pastar, el cóc de tonyina continua sent un producte propi dels forns de la zona central dels Països Catalans. Estic segur que no hi ha cap forn des de l’Ebre fins a ben a propo de Castelló que no tingui un cóc d’aquests a disposició de la seva clientela. La recepta, però, ha canviat en un dels elements principals: la tonyina ja no és salada, despareguda de les botigues de Vinarós, si no conservada amb oli com la que trobem a totes les botigues de queviures.

I aquí, justament aquí, és on comença la recerca que hem dut a terme ma mare, ma germana, mun cunyat, kisumenja i un servidor. Com devia ser el sabor amb tonyina salada, que solament havia conegut la meva mare? Seria possible trobar tonyina salada amb certa facilitat? I quanta estona s’havia de desalar? Aixó calia saber-ho i sense trigar massa. Ma germana va començar a buscar per Vinaròs i llavors se’ns va fer visible una realitat que no teníem prevista: encara hi ha mariners i mestresses de casa que conserven la tradició de salar tonyina. Per tant, ja tenim una via pe aconseguir producte i també.. la recepta per salar-la!!! Jo mateix vaig trobar, en una de les incursions a la Boqueria, que la parada de Pujamar tenia tonyina salada provinent de Tarragona. Ja estava, ja ho teníem tot! Ara només calia confluir tots al Forn de pa Massita per fer-lo i provar-lo. El resultat, després de la intervenció acurada i precisa de mun cunyat donant forma al coc, el podeu veure a les fotos…

I què ens ha semblat? Encara que pugui sonar com snob o fins i tot fora de lloc, la diferència amb el cóc fet amb tonyina amb oli és molt notable. D’entrada, el resultat és menys greixós. De sortida, el toc de la tonyina salada és molt més subtil que no pas la conservada amb oli. Misteris de la vida, tots estàvem preparats (ma mare inclosa) a un sabor molt més fort i penetrant. Doncs no; finor, subtilitat i menja complusiva. Joder, que bó que està el punyetero!

És cert que no és una recepta dificil: un cop trobada la tonyina salada, la cosa va rodada. Però també és veritat que es tracta d’una recepta i d’un sabor (incomprensiblement?) perduts, que ja no es troba si no és buscant molt a l’interior d’algunes cases particulars. És per aixó que he escrit aquest post tan content, un punt orgullós i fins i tot emocionat….

Massitet

Sempre havia tingut molt d’interès en fer un fricandó. Per mi, era com una mena de plat mític de la cuina tradicional catalana; un d’aquells plats densos, consistents, que em remeten ràpidament a un origen mític lligat al cicle de la natura i les coccions llargues. Un plat per a iniciats, de senyores grans amb delantal i mans expertes que mouen ingredients guardats en pots de vidre gruixut. Una recepta secreta, plena de passos inevitables i concrets que demanen un coneixement precís del procés. Un tresor que passava de mares a filles com a part de l’herència, junt amb el tros de terra i els quatre duros… En fi, un plat proficency….

La llegenda particular que m’havia montat amb el fricandó es va fer més intensa, més profunda, quan vaig començar a llegir i sentir declaracions de grans cuiners que (gairebé) acusaven les noves generacions de “voler ser innovadors quan no saben fer un fricandó com cal”. Si el fricandó és la clau per trobar un bon cuiner, si és cànon per medir si algú controla les tècniques de cuina, això deu ser l’òstia, deu ser el summum…

Doncs no era tan complicat…
L’hora de la veritat va venir, inseperadament, la setmana passada. En la meva vísita setmanal a Eva Lugo, em va recomenar que provés el tall que es pela, una peça de la vedella poc coneguda però excel·lent des del punt de vista gastronòmic. I llavors va dir la frase clau: “va molt, molt bé per fer fricandó”. Totes les meves connexions neuronals es van hiperactivar, van foragitar els meus fantasmes culinaris i vaig dir, sense pensar el que feia: “posa’m una peça sencera, que faré fricandó”. I ja estàvem embolicats…

Home, no és un plat senzill, un tomba-i-tomba a la planxa, però tampoc és per tant, la veritat. Us he de reconéixer que per arribar a perdre-li la por al fricandó he hagut d’acudir a autors com Jaume Fàbrega o Josep Lledonosa, que m’han fet veure que la cosa no era per tant. Aquí teniu la recepta del fricandó amb carreretes i la tècnica que he fet servir, extreta d’El gust d’un poble del Fàbrega i després us comento variants a partir del Lledonosa. Els ingredients són per a dues persones, la típica parella jove sense fills …:

• 1/2 kilo de vedella (tall que es pela), tallada a bistecs ben fins
• 1 ceba de Figueres (ha de ser dolcenca…) ben grosseta
• 1 dent d’all més bé grosset
• 50 grams de carreretes (o fals moixernó, encara que també val el moixernó vertader)
• ! copa de vi blanc
• Un got d’aigua (uns 200 ml)
• Oli d’oliva verge extra, sal, pebre i farina

Agafem els bistequets de vedella, els enfarinem i els fregim amb oli d’oliva. Els reservem. En una altra cassola, que serà on farem tota la resta del plat, posem una part de l’oli on hem fregit la carn i una part d’oli nou i sofregim a foc molt lent la ceba ratllada (això és molt important!!!!) i un all picat al més petit que pogueu. Quan la ceba comenci a enrossir, hi tirem una culleradeta de postre de farina i deixem que es cogui ben cuita, com quan fem beixamel. És llavors quan tirem la copa de vi blanc i, quan s’evapori l’alcohol, posem l’aigua. Ara ja podem incorporar la carn i els bolets. Mireu com queda la cosa d’aigua, perquè la carn ha de quedar tapadeta, però no pas coberta del tot: heu de veure els trocets de carn que s’assomen. Ara ja només us queda anar vigilat la cassola fins que la salsa quedi molt reduida, densa…

El plat no és lleugeret precisament, però és un festival per als sentits: el tacte melós de la carn acompanayada de l’amorositat de la salsa, ben reduida i saborosa. Els aromes de la carn i el vinet, acompanyada del toc boscà dels bolets. Torneu a preparar pa, que aquest també és per sucar-lo sense parar! La veritat és que ha quedat molt, molt bó i el plat passa a incorporar-se com un bàsic del nostre receptari…

Variants
Llegint el llibre del Fàbrega m’assabento que és un plat d’origen occità, encara que sembla que a l’altra banda del Pirineu la cosa no es fa de la mateixa manera. També llegint el mateix autor veig que hi ha altres variants. Per exemple, Fàbrega diu que hi ha cuiners que al sofregit hi posen tomàquet o que empren el vi ranci en comptes del blanc. També diu que n’hi ha que posen herbes aromàtiques i ho acaben amb una picada amb fruits secs. Precisament tots aquests ingredients són els que posa Josep Lledonosa a la recepta que dóna al Gran llibre de la cuina catalana. La referència bibliogràfica que dóna Fábrega al final del seu llibre hem fa pensar que, quan parlar “d’altres cuiners” està parlant, en el fons, de la recepta de Lledonosa. Aquesta versió queda per més endavant, quedeu avisats…

Massitet

La setmana passada, quan vaig anar a fer la visita de rigor a Eva Lugo a la Boqueria, vaig veure un cartellet que posava “tall que es pela”. N’havia llegit molt i fins i tot n’havia sentit a parlar als programes de cuina de ràdio i televisió, d’aquest tall. Tothom hi coincidia: era una de les peces de la vedella més desconeguda i, al mateix temps, una de les més valuoses des del punt de vista gastronònic. Aíxí que li vaig preguntar a la Eva per a que serviria.

La resposta no em va deixar lloc a dubtes: “Va molt, molt bé per a fer fricandó”. Això ja era un punt (clau) a favor. Però va continuar: ” “També és pot fer a la planxa tomba-i-tomba i la gent l’empra molt per arrebossar”. Era obvi: n’havia de comprar. Pensat i fet. Li’n vaig pillar un de sencer, de poc més de mig quilo, que em va filetejar finament amb art i salero mentre em cantava (en sentit figurat) les virtuts de la peca.

En una semana hem aconseguit provar totes les seves potencialitats: a la planxa (bé, però hi ha peces millors per al nostre gust; ens agrada la carn a la planxa gruixudeta); arrebossada (primer cop que  menjava vedella cuita així i va triomfar com l’Starlux) i fricandó (que tal com veureu molt aviat, ha col·locat aquest tall de carn entre els adorats a casa nostra). En definitiva, un tall de carn polivalent i no gaire car en comparació amb altres parts de la vedella que dóna molt de joc.

A casa nostra ja som fans del tall que es pela…

Massitet

La recepta que us passo avui és, amb tota seguretat, la primera que reconeixo com a pròpia, en el sentit de ser el plat que no havia après a casa; que vaig trobar per algun lloc (no recordo on) i vaig decidir que el volia cuinar… El llom de porc amb cervesa que us passo avui va ser, fa anys, el plat amb que solia rebre els meus convidats a dinar o sopar a casa. Per a que us feu una idea, va ser el plat que li vaig ofrenar a kisumenja el primer dia que va venir a sopar a casa… O sigui, un clàssic amb tota regla. El primer clàssic, en definitiva…

Fàcil de nassos i força resultón
Suposo que aquestes dues característiques, fàcil i efectista, són dos trets que deuen tenir tots els plats quan algú comença a cuinar: es tracta, al final, de buscar una cosa que no ens compliqui gaire la cosa a la cuina (al final, estem a les beceroles…) però que un cop a la taula quedi bé i, si pot ser, soni al més sofisticat possible (que redéu! al final volem quedar bé…). Aquest plat té totes dues característiques. Aquí teniu els ingredients per a quatre persones:

• 1/2 quilo de llom de porc en un troç
• tres cebes ben grosses i a poder ser dolcenques
• 1/2 litre de cervesa, preferiblement pilsen (jo sempre usava Estrella Damm, ara empro Moritz)
• Oli d’oliva verge extra, sal, pebre i una mica de farina

Agafem la canya de llom sencera, ben salpebrada, i la sofregim en oli d’oliva per tots els costats, amb la intenció de segellar-la. Quan la tinguem ben enrossida, la retirem i la reservem. En aquest mateix oli, sofregirem les tres cebes picades ben petites. S’ha de coure a foc lent, per a que quedi ben cuita i gairebé com una confitura. Llavors tirem una culleradeta de farina i ho removem per a que es fregeixi i serveixi per espesar la salsa. Pugem el foc i tirem la cervesa. Quan s’hagi reduit a la meitat, posem el llom i baixem el foc fins que ens quedi una salsa ben espeseta. I ja està, a podem filetejar el llom i cobrir-lo amb la salsa. Si voleu que us qeudi més fina, passeu-la pel passapuré. Prepareu força pa, que la salsa està per xuclar-se els dits!!

Vist ara, estic convençut que amb aquesta recepta va començar tot: no podia oferir als convidats sempre el mateix plat! D’aquí vaig passar a altres plats que recordo, com el pollastre amb cava, la pasta amb gambes o l’emperador al cava…La veritat és que us un plat que darrerament faig molt poc. Francament, vist amb perspectiva, és com una recepta de la prehistòria de la nostra cuina, si em permeteu dir-vos-ho així. El llom amb cervesa ha perdut posicions entre receptes de cuina tradicional i experimentació amb ingredients i combinacions gairebé esotèriques; com si estés buscant la meva identitat culinària i al mateix temps mirant d’anar més enllà.

Avui l’he feta perquè divendres passat vaig vore un troç de llom a Embotits Selectes Montse, a la Boqueria, i vaig tenir una mena de regressió barrejada de visio: la vaig veure marroneta i saborsa, com la de la foto… Però posats a ser sincers, l’oloreta que m’arriba de la cuina mentre es cou el llom m’està reconciliant amb aquesta recepta. Crec que avui soparem bé…

Massitet

A casa de la meva mare, la truita (així, en genèric) és un plat força habitual, sobretot per sopar. El fet que un o dos cops a la setmana es mengés (es mengi) truita per sopar va ajudar a que el catàleg de receptes fos força variat. Avui us passo la recepta d’una ben primaveral i la que més anys he trigat en saber valorar. De fet, les fotos d’aquest post són de la primera truita de faves que he fet en la meva vida…

Com sempre, la matèria primera és la clau
Per fer la truita de faves (tendres) us heu de procurar unes unes faves ben fresques, si es possible encara amb la seva tavella. No és per fer-vos enveja, però les que vejeu en aquesta foto, i que he fet serveir per la truita, no feia ni 48 hores que les havien collides. És un dels avantatges de ser de poble: al carreró on la meva familia té el forn hi viu una senyora que te un hort on planta diverses coses. Gràcies a aquesta senyora, i moltes altres, jo sempre he tingut molt clar què aporta un producte ben fresc… En tot cas, hi ha parades de mercat (com Cal Neguit o altres pageses de la Boqueria) que en tenen de collita prèvia ben fresques.

La recepta: un sol truc, el foc baix
Per fer la truita solament fan falta unes bones faves i uns bons ous. Ara bé, la cosa té una mica de truc: les faves les hem de fregir en un bon rajolí d’oli d’oliva verge extra a foc lent. Això és important per a que la pallofa de la fava no es fregeixi i es posi erta, o sigui dura. Per tant, foc baix i paella tapada, per a que es vagin ofegant, estofant, més que no pas fregint. Quan a estiguin tovetes, ous i cap a dins. Per fer-vos una idea, per una truita per a dues persones hem emprat un quart de quilo de faves ja pelades i tres ous de pagès mitjans. Si ja sou avançats i coneixeu la truita, podeu fer una variant posant-hi un parell d’alls tendres, que afegireu quan les faves ja porten una estona al foc.

Bon profit, amiguetes!

Massitet

Una. D’acord, no passa res. Dues. Bé, crec que m’enrecordaré. Tres. Merda! (perdó) jo no volia la de mel!! Quatre. Val, d’avui no passa, necessito etiquetes a les vinagretes!!!!

Avui ja estic contenta perquè podré utilitzar la vinagreta que vull sense haver de posar-les a sort, a veure quina toca avui. Tastar-les abans? Doncs sí, però sóc com sóc i no contemplo la possibilitat fins que no he començat a abocar el biberó.

Com ja va passar amb el formatge, això dels vinagres en aquesta casa és aportació meva. Si li haguéssin dit fa un temps a Massitet que tindria tants pots i potets amb euskovinagretes i similars no s’ho hagués cregut. I com ja va passar amb els formatges, era a mi a qui m’agradava i és ell que se n’ha fet l’expert.

Ara, les que tenim a casa són (euskovinagreta a banda):

Vinagreta de mel: Un terç de vinagre de mel, un terç de mel i un terç d’oli d’oliva verge extra. Per a què? Per a amanides que portin carn o fins i tot algun embotit.

Vinagreta d’alfàbrega: s’infusionen 100 gr. d’alfàbrega fresca en 1/4 de litre d’oli d’oliva. Es passa el turmix i es barreja amb vinagre de xerès amb una proporció d’u a quatre (per cada quatre parts d’oli d’alfàbrega, una de vinagre). Per a què? Per a amanides vegetals, encara que acompanya molt bé el pernil salat i les llegums.

Xarop de vi: tot i que això no és vinagreta la poso aquí perquè s’ha sumat a la meva confusió amb tant de biberó. En una cassola es posa una ampolla de vi negre i 375gr. de sucre i es deixa bullir fins que s’hagi reduït a la meitat. Per a què? Per a decorar plats i amanides que portin carn, again.

Vinagreta de l’Orri: la meva preferida, fantàstica, m’encanten les idees de Massitet, i la que suma això que us dic del vinagre i els formatges. Resulta que teníem un pot de formatge de cabra en oli fet per l’Orri (boníssim, per cert) i quan ens el vam menjar, Massitet va agafar l’oli i li va afegir un rajolí de vinagre de xerès. Per a què? Per amanides on quedi bé un toc de formatge i fins i tot per verdura escalivada o al forn.

Jo crec que me n’oblido d’algun pot que hi ha per ahí sense etiqueta (i que ni ell se’n deu recordar què conté).

El cert és que el món de les vinagretes em sembla molt interessant. Se’n poden fer de moltíssimes espècies, herbes, fruits secs,… dónes un toc molt simpàtic als plats i es conserven durant molt de temps. Fantàstic.

Nota: No m’ho puc creure! Li acabo de dir que estic fent el post de les vinagretes i la seva resposta ha estat: -Ai, vaig a fer la del suc del pebrot escalivat!! (…) Oh, quin disgust! No tinc pots per fer-la… (Un dia no podré entrar a la cuina perquè els pots em barraran el pas, si a vegades els tiro d’amagat perquè no tenim lloc on posar-los!!!! ).

Kisumenja