Entre moltes altres coses, una de les activitats gastronòmiques que vam fer en els gairebé dos mesos que no vam penjar un post -entre setembre i octubre- va ser anar a la tercera edició de la fira gastronòmica Ebre Gourmet. Com sabeu, Vinaròs està a un tir de pedra del Delta de l’Ebre i a nosaltres ens agrada anar-hi de tant en tant. Per tant, l’excusa estava feta a mida per nosaltres.

Em va agradar, Ebre Gourmet. No és una fira grossa ni tampoc plena de les darreres novetats o els productes més espectaculars. Però m’encanta que sigui una fira dedicada, exclusivament, al sector agroalimentari de les comarques del sud de Catalunya. La presència de petits productors i de comerços locals sense la competència deslleial dels stands gegantins de les grans marques comercials permet que el sector local pugui explicar sense gaire soroll ambiental la seva oferta i amb força igualtat de condicions entre tots ells. Només un petit exemple: gràcies a aquesta fira em conegut a Sorolla Bacanallers,  una botiga mítica a Tortosa, que coneixia tot el nostre entorn i nosaltres no en teníem ni idea… Or blanc, això de la foto d’aquí a sota…

A més, no és només una fira comercial, per dir-ho d’alguna manera. Hi va haver abundants tallers de cuiners de la zona -entre els quals, els nostres estimats Jeroni Castell i Juanjo Roda, de Les Moles- que van explicar les virtuts dels productes del territori i, també, dels seus restaurants.  Mireu quin programa tenia l’edició 2009. Poder escoltar gent que no compta amb gaires -per no dir cap- canals de comunicació adreçant-se al seu públic potencial -els visitants també són de la terra- és una opció molt interessant. Si no, i perdoneu el tòpic, estàs més enterat de la darrera invenció a cala Montjoi dels restauradors engrescats, que n’hi han, del teu entorn immediat. A fi de comptes, és en aquets darrers llocs on téns infinites més possibilitats d’acabar sopant qualsevol cap de setmana…

Si us interessen les Terres de l’Ebre o, senzillament, teniu curiositat per saber que es cou en aquest territori (oblidat, també en aquest camp, de la ma de Déu -volia dir Barcelona), esteu atents al calendari d’octubre i reserveu-vos un cap de setmana. Entre la fira i el que es pot trobar durant tot l’any, estic segur que passareu una molt bona estona…

Massitet

Des que ma germana es va fer càrrec del forn de pa familiar, la tasca que ha dut a terme per recuperar algunes receptes tradicionals oblidades a les fleques (i a moltes cases) de Vinaròs ha estat notable. Algunes ja s’havien afegit al repertori del negoci familiar quan encara la portaven els meus pares, com la farinada de repassos. Però poc a poc ma germana i mun cunyat n’han anat afegint més, totes amb bona acollidantre la clientela.

Aquesta manera de fer ha viscut una acceleració, o millor dit, un aprofundiment notable fa un temps. Concretament, des que, abans de l’estiu, el nostre estimat Juanjo Roda ens va encarregar a mi, a ma germana i a un altre forner del poble fer un llibre sobre pastes tradicionals de Vinaròs. Revisant la paperassa de l’abuela Consuelo (un dia faré un post de la seva mítica llibreta…) i explotant la memòria gustativa de la familia, especialment la de la meva mare, hem fet un llistat d’una trentena llarga de receptes algunes de les quals estaven gairebé esborrades de l’imaginari col·lectiu local. Una de les recuperades ha estat el cóc d’abadejo que avui us presento.

Un pèl més complicat del què sembla
Aparentment, la recepta no tenia massa misteri. Sobre una base de pasta per a cócs salats (de fet és una base neutra), es posa tomata madura tallada grossa i de qualsevol manera, sense gaire mirament. Llavors, es tirava un bon grapat de farina per sobre, per espessir el suc vermellós de l’hortalissa. Per acabar, s’afegien molles d’abadejo (bacallà, orientals), pinyons i una picada d’all i julivert. Res especialment complicat, oi?

Doncs alerta, perquè l’all i el julivert tenen perill: s’han de posar a mig coure el coc, perquè sinó es crema i el conjunt amargueja. A més, un cop posada la picada, ma mare va veure clar que ens havíem equivocat: no es posava en picada, que quedava amb les taquetes verdoses que podeu veure a la foto. No senyors: ma mare va tenir una mena de flashback i va recordar amb claredat que el que feien les dones que venien a pastar al forn el que feien era, a mig coure el forn, tallar també de qualsevol manera, grans d’all i branquetes de julivert.

Heu de tenir present que aquest cóc -com tots els dels poble- tenen el seu origen a les cases del poble, no pas a les fleques professionals. Les dones, quan venien a fer el pa , solien aprofitar les puntes de pasta sobreres  per fer un coquet. El feien amb presses, ràpid i amb els estris que tenien a ma. Tot i la manca de refinament en l’elaboració i la teòrica modèstia dels ingredients (fa dècades, barat i accessible per les cases populars que van inventar el cóc) és deliciós i certament sorprenent: l’all no és habitual en els cocs. De sabor delicat, fins i tot subtil si es va en compte amb les proporcions dels ingredients, no té res a envejar al rei de les elaboracions salades locals, el cóc de tomata.

Els cócs són, sense cap mena de dubte, un dels productes més tradicionals de les fleques vinarossenques i també de molts pobles de les terres de l’Ebre i  les comarques del nord de Castelló. Si teniu oportunitat de provar-ne algun no ho dubteu. I si trobeu el de bacallà, sapigueu que teniu entre mans un producte fruit, gairebé, de l’arqueologia gastronòmica. Si més no, de la recerca històrica (casolana) gastronómica…

Salut!

Massitet

Juanjo Roda és un bé de Déu. Els qui el coneixen de fa temps ja ho saben i nosaltres, que tot just fa un parell d’anys que gaudim de la seva amistat, ho anem descobrint cada cop que ens trobem. Per sort, darrerament, és molts cops. Entre altres coses, perquè és el responsable que servidors de vostès estigui entretingut escrivint un llibre sobre dolços i pastes tradicionals de Vinaròs. I aquest Tots Sants, la darrera castanyada, ens va fer uan demostració de carinyo que no te preu…

Entre altres coses, Juanjo dóna classes de cuina en un institut de Tortosa. I resulta que a l’octubre, com no podia ser d’altra manera, han estat fent panellets. I Juanjo, que és un cul de mal asiento que diem al meu poble i no fa gaire ha descobert el Facebook, la setmana passada es va dedicar a penjar fotos, comentaris i receptes (sí amiguetes, al Facebook!). Total, que se’m va ocórrer fer-li al típica broma que tots faríem davant tal festival d’imatges i receptes: “Ié, Juanjo, envia-me’n un quilet a Barcelona!!”. Collons, i el tio ho va fer!!!

Total, que aquesta castanyada hem tingut la gran sort de menjar panellets fets per alumnes de Juanjo, sota el seu mestratge. Mojito, trifàssic de Bayley’s, festuc, taronja confitada, café (amb la forma d’un gra!) i els més clàssics de pinyons, ametlla i també coco. Ja us deveu imaginar, oi? Sublims! A més, amb una mida perfecta per cruspir-te-ls en un mosset o, com a molt, dos. Com explicava el mestre Roda al Facebook, boletes de 16 grams. Van arribar en una caixa rectangular daurada, com un lingot d’or. Tota una metàfora del que hi havia a dins…

Desconcertant (però bo, eh?) el de mojito; brillant el de pistatxo (el millor de tots?); una sorpresa encantadora el de taronja confitada… Sobris, clàssics, però molt ben executats els d’ametlla, coco i pinyons… Està clar que aquests nanos tenen un bon mestre i que ells s’hi posen; que tenen ganes. Pel cap baix, fent panellets… Servidors de vostès, que ens dediquem a l’educació, coneixem perfectament com pot arribar a costar motivar els alumnes per a que es centrin i facin la feina com cal…

No m’estranya que una persona com ell,  tan amable i generosa, tingui amics allà on va. I no us penseu que s’ha quedat a casa. Membre imprescindible de l’organització de tots els Fòrums Gastronòmics (Vic, Girona, Cambrils, Santiago…) i ma dreta de tots els cuiners estrellats que van passar per Frankfurt quan la cultura catalana va ser la convidada i va voler fer una demostració de potència gastronòmica. No hi ha restaurant català de prestigi on citis el seu nom i el cuiner somrigui i et demani que els facis arribar els seus records… No m’estranya, insisteixo: és impossible no voler ser amic d’aquest xiquet de Vinaròs…

Moltes gràcies pel regal, mestre…

Massitet i kissumenja

El divendres és l’únic dia de la setmana que compro La Vanguardia. A casa dels meus pares sempre s’havia llegit, però ja fa molt de temps que la trobo a les antípodes de la meva posició ideològica. És més, la trobo a les antípodes de la realitat del país. Malgrat tot, però, la secció que escriuen cada divendres el col·lectiu 5 a taula és, encara, motiu suficient per pagar 1′10€ i fruir del contacte del paper premsa mentre aprenc alguna cosa nova de gastronomia. Comprar La Vanguardia és, diguem, el peatge…

Els plats sense història
A banda de la ja coneguda crítica de restaurant, preferentment català, la secció que escriuen aquests cinc personatges inclou totes les setmanes la història (i la recepta) d’algun plat famós de la cuina internacional. I un servidor, que té la peculiar afecció d’estudiar allò que li agrada i no coneix  no pot fer res més que llegir amb devoció el petit apartat que hi dediquen.

M‘agrada, sobretot, la història dels fenomens sense origen, aquells que formen part del paissatge de la nostra vida diària i mai els hem prestat especial atenció. Com si fossin el més normal, que si mai haguessin nascut. Com si no tinguéssin, precisament, història. Per això hem vna agradar tant les línies que fa unes quantes setmanes van dedicar a explicar la història del bistec amb patates. Sí, sí. Aquest plat tìpic de menú de sis euros, de bar de mala vida, també té història. I us vull dir que la trobo prou curiosa.

Resulta que el bistec amb patates es pot considerar “el més evident símbol de la cuina popular francesa, el número u per la seva representativitat”. Qui m’ho hagués dit! Un dels plats més maltractats per la cuina pública de mitja Europa, símbol de la cuina popular d’un dels estats gastronómicament capdavanters!

De quan els anglesos van guanyar Waterloo
Expliquen els cinc entaulats que la història del plat es remunta a a principis del segle XIX. Llavors, després d’anys de presència militar anglesa a França, a París es posa de moda la costum english de menjar la carn vermella poc feta, de manera que quedi sucosa. Poc després, un anglès que es va quedar per la capital franca va obrir una taverna anglesa on servia cuina del seu país, com el rostbif o el pastís de Yorkshire. Llavors, va començar a servir el bistec amb patates que avui ens ocupa i la seva expansió ja va ser un no parar. Segons els 5 a taula, actualment aquest plat “no pot faltar en cap bistrot”.

Bistec, patates pont neuf i mostassa de Dijon
La recepta no és pas complicada, però tal com l’expliquen els nostres informadors té un punt de sofisticació que la fa més elaborada que no pas com ens han acostumat els bars catalans. La carn no té més misteri: bistec o filet de vedella o bou fet a la graella però deixant-lo sagnant.

Ara bé, les patates ja tenen alguna cosa més. S’han de tallar de manera que facin uns 6 o 7 centímetres de llarg i un  de gruix (sí, heu llegit bé…). Primer s’han de bollir (sic.) en oli d’oliva, per a que quedin ben cuites i toves. Després, es couen amb l’oli ben roent per a que quedin cruixents de fora, tot i que de dins estaran meloses.

Aquesta elaboració, amb dues coccions, rep el nom de patates pont neuf i s’han de presentar fent una petita torre com tractant d’emular un arc del pont de París que els dóna el nom. Ja ho tenim. Ara només cal posar-hi una cullerada de mostassa de Dijon per afrancesar-lo del tot i començar a menjar. En el cas que ens ocupa van agafar un color un pel irregular, sense cap mena de dubte per la falta de pràctica d’un servidor, un discretíssim mindundi…

Que voleu que us digui:  que el patit i menystingut bistec amb patates tingui una història, m’ha tocat la fibra, m’ha entendrit. Certament, quan es comencen a observar les coses més conegudes amb una mirada diferent, sense donar res per suposat, apareixen al darrera coses interessants, com crec que és el cas. Per això la he volgut compartir amb vosaltres…

Salut!

Massitet

P.S.: Ja ens disculpareu, però aquests dies anem tirant de posts de nevera, és a dir, que ja fa uns dies que els teniem fets o gairebé. Amb el nou pis anem atabalats! Encara que aquesta entrada, encara que sigui de refiló, ja tracta de cuina anglesa…

Sóc un romàntic, no ho puc amagar. M’encanta tenir detalls amb la meva parella, recuperar vells (i bells) records de les nostres fites personals i tornar-les a reviure plegats. Sí, puc arribar a ser molt  pastelón, és veritat. Per això, quan gairebé encara no havíem ni començat a parlar de canviar de pis ja sabia quin plat cuinaria per dinar el dia que estranaríem a la nova llar: el mateix que vaig cuinar l’1 de juliol de 2002, quan ens vam posar a viure junts en la nostra casona. Sí senyor, era evident: el primer àpat a la nova casa havia de ser la pasta del primer dia…

Romàntica, que no pas gastronòmica…
No us deixeu confondre. La pasta del primer dia no ha passat a la història de la nostra cuina per ser un plat especialment reeixit. Ha passat a la història per tota la càrrega afectiva que nosaltres li hem posat a sobre. De fet és, literalment, un plat d’aprofitament. Exactament, d’aprofitament del que teníem a la nevera del carrer Bertran i que havia vingut amb mi des de Pla de Palau. L’economia, estimats, no estava en aquella época per a detalls estètics menors… Aquí teniu els ingredients:

• 1 bon tros de salsitxa (llangonissa, en diem al Maestrat)
• 1 llenca de pebrot vermell
• 1 ceba tendra
• 1 mica de tomàquet natural triturat (encara uso el Solís…)
• 250 grams de pasta de colors (espirals; això és imprescindible: era l’única que teníem a casa el 2002…)
  
• Un polsim de les herbes i/o espècies que hagin aconeguit sobreviure al trasllat
• Sal i oli d’oliva verge extra

La recepta no té pas més misteri: bullim la pasta i, mentre, fem un sofregit amb la resta dels ingredients, afegint primer la salsitxa fins que agafi color. Després hi posem les verdures i finalment, quan ja esta el sofregit gairebé acabat, el tomàquet triturat. Llavors hi espolsem una punta de les herbes que no ens hem deixat oblidades en un racó de la cuina del pis antic. Enguany, per fer el detall encara més barroc i ensucrat, vaig fer servir espècies que vam comprar en la nostra recent estada a Anglaterra, una experiència vital ben significativa per a tots dos.

Això és el que vam dinar el passat 1 de setembre, el nostre primer dia a la nova llar. I crec que li va agradar trobar-se-la al plat per sorpresa i menjar-nos-la rodejats de caixes mig obertes, finestres sense cortines i un desordre delicadament encantador…

Salut!

Massitet

Després d’un mes de silenci pel trasllat i l’estada de quinze dies a Canterbury; i un juliol poc prolific per excès de feina, poc a poc anem tornant a posar en marxa el bloc, que bona falta li fa! Això vol dir que poc a poc tornarem a publicar posts, que el darrer fa més d’un mes que el vam penjar!

A casa nostra, el curs 2009 -2010 es presenta força marcat pel canvi de barri: ja som veïns de Sants! Això vol dirs (ostres!) que hem de buscar els nostres “proveedors” gairebé des de cero: nou barri vol dir noves botigues, nous restaurants,  nou mercat, nous cellers… Per tant, intuim que els propers mesos Sants serà força protagonista de les nostres entrades.

El nou curs (que es noti que els dos som mestres!) també estarà marcat, sense cap dubte, per la nostra recent estada a Anglaterra: la agradable cuina anglesa (sí, sí heu llegit bé…), els llibres de receptes que hem importat i els productes que van venir amb nosaltres faran que la gastronomia anglesa rondi per aquí de tant en tant… No patiu, estimats amics: no us acribillarem amb receptes angleses i coses similars. Però sí que volem explicar alguna coseta sobre la cuina anglesa, molt més rica i interessant que el què diu el tòpic que ens havíem cregut.

També aprofitarem l’arrancada del curs ( i que setembre és el mes dels bons proposits a Ca n’Olleta) per anar fent alguns canvis al bloc. Inclourem el receptari per tal de tenir endreçades les receptes que hem fet i les que farem. També introduirem canvis a les pàgines de restaurants i tapes, pintxos i platillos, que estan desfasades per pura desidia nostra (molt menjar però poc escriure!). I alguna coseta més que segurament se’n ocurrirà…

En fi, que ja tornem a rondar per aquí amb ganes de contar-vos coses i saber què en penseu…

Ben trobats tots i fins aviat!

Massitet i Kissumenja

P.S.: La segona foto l’hem treta del web del restaurants Deeson’s, primer avís sobre que calia parar de dir que Anglaterra no es menja bé…

He estat a punt de titular aquest post amb un títol estrambòtic i clarament incomprensible per a no inciats: “l’arròs del Ligasalsas passat pel taller de cuina”. És incomprensible perquè si no saps qui és el Ligasalsas ni que existeix un restaurant a Alcanar (Montsià) que és diu el Taller de cuina no entens res. Però és veritat que seria el titol més descriptiu, fins i tot el més addinet, perquè la recepta que us passo avui és una mescla de dos plats fets per aquests dos autors. I no hi ha millor manera d’agraïr-ho que fer-ho des del principi i, a poder ser, al títol. Un altre dia serà, això del títol, que aquest cop no pega…

Un punt sofisticat però no pas difícil
L’arròs que us proposo avui l’he anomenat cremós perquè no és ni sec, ni caldós ni és un rissotto. Encara que s’assembla força a aquest darrer, no ho és per dues raons bàsiques: no porta formatge i no l’he espessat amb mantega. Ara bé, com podeu observar a la foto, queda un arròs lleugerament lligat per un suc espès i,  ja us ho dic ara, un intens sabor a mar. A gambes, concretament.

La gràcia del plat està en fer un brou amb el màxim gust mariner possible. I aquí és on vaig copiar part de la recepta que havia penjat Ligasalsas al seu personalíssim bloc. Vaig pelar les gambes i vaig sofregir el cap i les closques amb una gota d’oli d’oliva: ben enrossides i els caps  ben aixafats per que treguin tota la substància. Que no ens agafin manies en aquest punt: el suc marronós i dens que surt del cap és l’autèntica clau de volta del plat!

Tot just quan vaig acabar d’aixafar els caps, hi vaig tirar un brou de peix que tenia prèviament fet, amb la recepta que us vaig passar ja fa uns mesos. Llavor, ho vaig deixar bollir tot fins al punt que es va reduir aproximadament un terç: el brou era ja més dens i fost, just el que necessitem. El colem amb un xinès i aprofitem per tornar a xafar tota la closca ben xafada. Per apretar que no quedi…

Com un rissoto, però sense ser-ho
Arribats a aquest punt és quan començo a fer trampes en la preparació del fals rissoto (també es podria haver anomenat així…). En una cassola, vaig posar un rajolinet d’oli, res més. Quan estava calent hi vaig afegir l’arròs. Un bomba del Delta de l’Ebre. L’illa riu, ecològic i de lo milloret que hem trobat en aquest camp. Quan l’arròs va començar a donar senyals d’estar al punt, vaig anar afegint brou a petits glops sense parar de remanar. És així com va quedar amb la consistència que veieu a la foto. Just ara és quan el provarem de sal i corregirem si s’escau.

Com que la idea era conservar el sabor al màxim possible, ni formatge ni mantega! Això dóna un protagonisme central al brou, que ha de ser més dens de l’habitual per poder donar consistència cremosa al plat. Tot sigui dit, el de la foto va quedar un punt curt de brou, però la densitat era la buscada…

Les gambes: marcades a la planxa
Fins aquí, al recepta és pam dalt pam baix la del Ligasalsas. Ell empra un truc per afegir midó al plat i donar-li més densitat, però ho vaig trobar excessiu. Segons la seva recepta, però, les gambes s’afegeixen a l’arròs un parell de minuts abans de donat per fer l’arròs, de manera que solament es coguin al dente. Nosaltres, en canvi, a partir d’un plat que vam menjar al Taller de Cuina de Carme Guillamot vam optar per marcar-les a la planxa i afegir-les a sobre de l’arròs ja emplatat.

Ho vam fer per dues raons. La primera, que ens encanta el marisc a la planxa; més que bollit (tret dels llagostins de Vinaròs, que ens agraden de qualsevol manera!). Segon, perquè donava un joc de textures divertit al plat: l’arròs, cremòs; les gambes, cruixents, al dente. Per cert, crec que no cal ni dir-ho: no estalvieu dinerets per fer aquest plat. Les gambes fresques i de qualitat. Si no, la cosa perd  que no veas…

El resultat és, ja em perdonareu, extraordinari. Sempre que us agradi el peix i el gust a mar, no fotem! Un vi blanc del vostre gust (Cristiari blanc, per exemple?) i a gaudir de la vida, que això dura dos dies i no sabem ni quan ni com acaba…

Massitet

Avui que fa tanta calor i que necessitaria sentir l’airet que arriba del mar, m’acarona i em relaxa, és un bon moment per recordar el soparet que vam fer a la platja de la Barceloneta.

Vam parar taula, una d’aquelles fundes de sofà de l’Ikea; vam posar-hi l’aperitiu, una bossa de patates Torres; les begudes, cerveses Moritz; i el plat fort, dos entrepans: un de llom amb formatge (Kissumenja no entén els menjars a la platja d’una altra manera) i un amb enciam, tomàquet i formatge. Teniem una vista preciosa i una companyia immillorable…  Per descomptat, no hi va faltar la decoració, que una que és força romàntica i detallista, duia espelmes a la motxilla.

Ara fa massa estius que ho vam fer i no ho havíem tornat a repetir. En aquella ocasió vaig fer ballar el cap a Massitet perquè només li vaig dir que el convidava a sopar però no a on. Em va venir a buscar a la botiga, vam pujar al bus i vaig gaudir molt de les seves cares, intentant imaginar on acabaríem sopant.

Kissumenja

Jeroni Castell és un personatge autèntic. En el ple sentit de les dues paraules, tant de personatge com d’autèntic. A més de cuiner és actor: el seu personatge és el Jesucrist de la versió castellana de la Passió d’Ulldecona, una de les més antigues del Principat. I és autèntic perquè sempre diu les coses que pensa i tal com les pensa. O aquesta és la sensació que sempre ens ha trasmés quan hem parlat amb ell. I precissament l’arrelament amb les tradicions locals i l’autenticitat són dos trets que permeten definir, crec, la cuina que es fa al Restaurant Les Moles.

Confirmant la primera impressió
De Les Moles ja us en vàrem fer noticia fa un temps quan vam crear la pàgina del bloc dedicada a descriure les nostres millors experiències gastronòmiques. Allà ja us vam dir que ens va encantar la seva cuina, que mescla arrelament al territori i la tradició; amb divertimentos i l’ús de recursos tècnics tan contemporanis com el nitrogen. Tot de la mà de Jeroni, autodidacta, i un jove cuiner vinarossenc anomenat Juanjo Roda, tan bon cuiner com bona gent que li dóna un cop de mà de tant en tant. En aquesta segona visita, és confirma la nostra passió per aquest restaurant i encara puja una mica més l’alta valoració que en tenim: definitivament, és un imprescindible de les comarques de l’Ebre (i una mica més enllà).

Aquest cop no vam fer menú degustació, si no que vam demanar a la Carme (maitre i reina de la sala) que ens preparés un menú  menys llarg (el degustació té 18 entrades!) però que ens permetés conèixer la cuina que s’hi dona. Hi anàvem gent que repetiem i d’altra que s’estrenava, de manera que volíem (i vam aconseguir!) un menú que aportés novetats als repetidors però també visites als grans clàssics de la casa. Aquí trobareu fotos de tots els plats que vam poder gaudir en un àpat amb un nivell mitjà molt alt i alguns grans moments que passem a descriure-vos tot seguit.

Innovació arrelada al territori
Tota la cuina que es fa a Les Moles ens dona la sensació de combinar tradició, arrelament al territori i innovació. Però hi ha tres plats dels què vam menjar en aquesta ocasió que ho demostren clarament. Dos són creatius en el ple sentit del terme; no parteixen de cap elaboració tradicional i són invenció del mestre cuiner. L’altre s’arrenglera amb la tendència a reinterpretar plats tradicionals tan pròpia del nostre temps.

El primer és l’anomenat Pedra d’Ulldecona, una mena de galeta salada ultraprima feta de llagostí i acompanyada amb una crema d’oli d’Ulldecona. El joc que amaga el plat és d’una sofisticació considerable. Ulldecona és coneguda per l’alt valor d’una mena de màrmol que s’hi fa i que és diu, precisament, pedra d’Ulldecona. D’aquesta roca estava fet el plat sobre el què ens van servir la galeta. Els llagostins, siguin de Vinaròs o de Sant Carles de la Ràpita, són el marisc per excel·lència de la zona. I el municipi del Montsià té la major extensió d’oliveres centenàries de la Península. Dóna joc el plat o no?

El segon plat és l’anomenat Ports, en honor a la serralada que uneix Catalunya i el País Valencià per la franja interior del país. En aquest cas el joc és cromàtic, olfactiu i de sabor: davant ens vam trobar un plat que representa un bosc, feia olor de bosc (humit, per més senyes) i tenia gust dels Ports: tòfona i bolets, dues de les perles que ens regala la serralada. Per acabar-ho d’adobar, la textura també era de bosc: la base del plat era una mena de crumble salat amb un consistència terrosa .

El tercer plat on ens trobem territori, tradició i innovació és en l’allipebre d’anguila. Si no és una deconstrucció, s’hi aproxima molt: l’anguila (pell cruixent, carn melosa) per una banda i l’allipebre (cremós, gairebé enganxifós) per una altra. Un plat tradicional de la zona revistat en la presentació però que mantenia el gust potent i penetrant del tradicional. Un dels grans records del dinar, va triomfar, fins i tot, entre els presents a qui no els agrada l’anguila…

Fins i tot els petits fours es poden posar com a mostra excel·lent, gairebé paradigmatica, de la cuina de Les Moles: els quatre que hi havia eren minielaboracions de pastes tradicionals de la zona: passitets de cabell d’àngel (en forma de sanvitx!), coquetes de segí i carquinyolets. El quart, un gelat de figues asbardades, un postre tradicional que no és altra cosa que figues seques arrebossades…

L’Argatà i l’Origan
Per beure, vam tirar en part pel territori proper, en part per valors segurs catalans. Per als qui volien vi negre, una ampolla de Finca l’Argatà que va causar furor entre qui no el coneixiem. La resta, una ampolla del cava l’O de l’origan. La Carme ens el va recomenar per acompanyar el menu degustació en la nostra primera visita. Ens va semblar una recomenació tan encertada que vam repetir sense dubtar. Tot plegat, estimats, ens va costar una mica més de 40€ per barba. Com us heu quedat??

Quan vam acabar de dinar, Jeroni va venir a saludar. Entre explicació i explicació dels plats; i del procés creatiu, ens va anar fent riure amb les seves bromes sobre la Passió d’Ulldecona, on havia d’actuar aquella tarda. Quan va haver de marxar a la funció, ho va fer proclamant un sorollòs “au! Me’n vaig a la passió”. A partir d’ara agafem aquesta frase com a pròpia: nosaltres no anem a Les Moles, nosaltres anem a la nostra passió d’Ulldecona!

Salut!

Massitet

P.S.: Si voleu veure algunes receptes d’aquest restaurant, en aquest enllaç trobareu les que van portar al Cuines de TV3…

Quan fa uns dies vam pujar al bloc el post sobre la ruta de forns de Barcelona, ho vam fer sabent que seria un post que actualitzaríem més d’un cop. El que no ens pensàvem és que l’actualitzaríem tan aviat! Doncs sí, resulta que ahir dissabte, a la primera oportunitat que vam tenir, ens vam plantar al barri de Sants a conèixer el Forn Baltà. En teníem referències de feia temps i la bona premsa que en va fer el Time Out dedicat a les fleques de Barcelona va venir a confirmar-ho.

Però davant dels comentaris que ens van deixar conneisseurs tan respectats i estimats per nosaltres com els cafeters nocturns i el nostre lector Juan K, la cosa estava clara: hi havíem d’anar ja i, de poder ser, corrents. Resultat: aquesta foto d’aquí a dalt, un quilo de pa cap a casa i una modificació del post per incloure el Forn Baltà a la nostra ruta de forns de referència al Cap i Casal del Principat.

Salut!

Massitet i Kissumenja