El rap de ma germana

12 05 2008

Si la meva mare és la veledora de les tradicions culinaris de la familia, la meva germana va ser la pionera en la seva renovació. Ja n’hem donat algun exemple en aquest bloc. Així, com que no solament de de cuina tradicional viu l’home (pel cap baix jo…) avui us passo una altra de les receptes de la meva germana que fem habitualment a casa nostra: rap al forn amb all porro i pastanaga. Els ingredients són pocs, la recepta és fàcil i el resultat molt encertat. Aquí ho teniu per a dues persones:

  • 2 rodanxes de rap gordetes (gruixidetes, dirieu els orientals…)
  • 1 ceba ben grossa ( o dues de tendres quan sigue el temps)
  • Un parell de pastanagues
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre

Com que m’agrada que el rap que no quede massa cuit (per aixó el demano grosset…), posarem primer les verdures a una safata d’anar al forn tallada fineta, per a que quede melosa, suau. La safata, que estarà untada amb oli, la posarem tapada al forn a temperatura mitjana. Al cap d’uns vint minutets, quan les verdures ja estaran tovetes, posarem el rap salpebrat amb un xorret d’oli a sobre. Ho tornarem al forn destapat, vigilant que el rap no es faça massa. Per donar una pista, amb uns quinze minuts el peix ja estarà, però més bé cruet…

I sí, és veritat, no he pogut evitar fer un joc de paraules com si ma germana fos rapera. L’humor fàcil, que em té dominat…

Bon profit, xiquets!

Massitet




Bledes amb cigrons

7 05 2008

Una de les coses que més gratificacions gastronòmiques em provoca és parlar amb la meva mare. Sí, sí, parlar. Em resulta tant o més gustós que algun dels plats que cuino i també d’altres que menjo. Em resulta tan gratificant perquè ma mare és la font primària d’on surten molts dels plats que després cuinaré i encara més tard em mejaré, tot disfrutant-los. Com ja podeu saber els lectors més assidus, la mave mare és la única veladora dels coneixements i les tradicions culinàries de la meva familia. I aquesta història, conèixer-la i poder recrear-la, és una font inesgotable de plaer en forma de sabors antics, quasi perduts o semioblidats. Un dels darrers resultats d’aquestes converses, a més del cóc de tonyina retrobat, és el plat que us presento avui: cigrons amb bledes.

Simple, gustós i nutritiu (com havia de ser, si no?)
Els cigrons amb espinacs són un plat fàcil de fer però al mateix temps saborós i nutritiu. No debades és un plat de cuina popular! M’explica la meva mare, que ara el cuina excepcionalment, que aquest plat havia estat fixe en els menús setmanals que preparava la seva mare, una dona de camp casada amb un mestre d’obres. Havia de ser, doncs, com l’hem descrit. Jo, que no l’havia provat mai i fins fa poc odiava les bledes, l’he trobat un plat més que interessant i ha esdevingut una manera habitual de menjar fulla verda a casa nostra. Els ingredients per a dues persones són els següents:

1/2 quilo de bledes fresques

1/4 de kilo de cigrons bollits

Per a fer la picada: i llesca de pa torrat, un parell d’alls secs, 6 o 8 ametlles torrades, una cullerada de postres de pebrot vermell de la Vera i un xorret d’oli d’oliva verge extra.

Si volem bollir nosaltres els cigrons, el primer que farem és posar-los a bollir després d’haver estat tota la nit a remulla. També els podem comprar bollits. Mentre es van fent, es posen a bollir els espinacs amb poca aigua, que tot just els cobreixi. Si quan els bollim l’aigua es fa molt verda, podem canviar-la quan ja estiguin cuits, per acabar el plat amb aigua neta. Tingueu present com ha de quedar el plat: no gaire aigualit, com el de la foto. Quan els espinacs estiguin a punt de coure’s del tot, hi posem els cigrons ja cuits. Al cap de cinc minutets, hi afegim la picada, que haurem fer aixafant tot els ingredeints secs en un morter i llavors deixatar-ho amb l’oli d’oliva. Tingueu en compte per trobar el punt de liquiditat del plat que la picada us ajudarà a espessir-lo, i no pas poc. I ja està!

En les properes setmanes us passaré la recepta d’un plat semblant, que barreja d’espinacs i fessols (orientals: mongeta blanca) però que s’acosta més aviat a l’olleta de verdures. Encara no l’hem fet, però ja l’hem menjat a casa la mare i és ben interessant…

Bon profit!

Massitet




Truita de faves

29 04 2008

A casa de la meva mare, la truita (així, en genèric) és un plat força habitual, sobretot per sopar. El fet que un o dos cops a la setmana es mengés (es mengi) truita per sopar va ajudar a que el catàleg de receptes fos força variat. Avui us passo la recepta d’una ben primaveral i la que més anys he trigat en saber valorar. De fet, les fotos d’aquest post són de la primera truita de faves que he fet en la meva vida…

Com sempre, la matèria primera és la clau
Per fer la truita de faves (tendres) us heu de procurar unes unes faves ben fresques, si es possible encara amb la seva tavella. No és per fer-vos enveja, però les que vejeu en aquesta foto, i que he fet serveir per la truita, no feia ni 48 hores que les havien collides. És un dels avantatges de ser de poble: al carreró on la meva familia té el forn hi viu una senyora que te un hort on planta diverses coses. Gràcies a aquesta senyora, i moltes altres, jo sempre he tingut molt clar què aporta un producte ben fresc… En tot cas, hi ha parades de mercat (com Cal Neguit o altres pageses de la Boqueria) que en tenen de collita prèvia ben fresques.

La recepta: un sol truc, el foc baix
Per fer la truita solament fan falta unes bones faves i uns bons ous. Ara bé, la cosa té una mica de truc: les faves les hem de fregir en un bon rajolí d’oli d’oliva verge extra a foc lent. Això és important per a que la pallofa de la fava no es fregeixi i es posi erta, o sigui dura. Per tant, foc baix i paella tapada, per a que es vagin ofegant, estofant, més que no pas fregint. Quan a estiguin tovetes, ous i cap a dins. Per fer-vos una idea, per una truita per a dues persones hem emprat un quart de quilo de faves ja pelades i tres ous de pagès mitjans. Si ja sou avançats i coneixeu la truita, podeu fer una variant posant-hi un parell d’alls tendres, que afegireu quan les faves ja porten una estona al foc.

Bon profit, amiguetes!

Massitet




Arròs amb verdures de ca ma mare

25 04 2008

Mentre vaig preparant un post sobre la paella (fa mesos que l’estic fent, però és que això parlar de paella per a un valencià és molt arriscat, i vull fer-ho bé!), m’animo a publicar una entrada sobre un dels arrossos que més m’agrada: l’arròs amb verdures, fet amb cassola, tal com l’han preparat sempre la meva àvia i la meva mare. Com veureu, és una recepta molt senzilla i que admet moltes variants, totes relacionades amb les temporades de les verdures.

L’arròs amb verdures tal com l’hem menjat sempre a casa és una arròs sucòs, ni sec (com la paella, per entendre’ns) ni caldós, amb aquell brou espès que solement deixa entreveure alguns grans d’arrosos o els ingredients que l’acompanyen. És un arròs, doncs, que necessita cullera per menjar-lo, ja que queda amb el grans lligat per una mica de brou, Ho podeu veure fàcil a la foto. És per això que s’ha de fer amb una cassola, que reten més el brou, i no pas una paella, que facilita l’evaporació del brou.

Una base, variants infinites
Els ingredients, com ja us he comentat, poden anar variant, però hi ha una base inapelable sobre la qual es poden anar afegint altres ingredients. Començarem per aquesta base i després anirem comentant les possibles variants. Aqui van els ingredients per a dues persones, la mida estàndar a casa nostre:

  • 150 grams d’arròs ( si és DOP Delta de l’Ebre us sortirà més bó ;-) )
  • Una bona llenca de pimentó roig (orientals, pebrot vermell)
  • Una ceba mitjana (tendre quan sigui temporada)
  • Dos dents d’all ben bonicos, grossets (els solc canviar per dos alls tendres en temporada)
  • Una bona pastanaga
  • Un all porro
  • Una fulla de llorer ben llustrosa
  • El doble d’aigua o de brou de verdura que d’arròs (o sigui, uns 300 grams)
  • Opcinal, que això va per gustos: una punta de ganivet de pebrot vermell de la Vera.

El procediment és senzill de collons: tallem les verdures a quadrets petits i de mides semblants. Les sofregim a foc mitjà a la mateixa cassola on farem l’arròs. Els alls es deixen sencers i amb pell, per a que no es cremin. Quan ja estiguen ben enrossides i tovetes, hi posem la fulla de llorer i la punta de pebrot vermell. Immediatament hi tirem l’aigua o el brou de verdures, millor si està bollint.

Ho tapem i ho deixem bollir tot junt uns deu minuts. Llavors, ho destapem, pujem el foc al màxim i quan bulli amb energia hi tirem l’arròs. Quan torni a arrancar el bull, baixem el foc a la meitat. Ara comença un joc que a mi em sembla molt divertit i es anar tapant i destapant la cassola en funció de com estigui de cuit l’arròs. Hem d’anar calculant que l’arròs quedi cuit i que quedi el brou suficient per que quedi sucòs. Tingueu present que l’arròs necessitarà entre 15 i 20 minuts en coure’s. I ja està, ja ens el podem arrear!

Variants ad infinitum
Com podeu imaginar, sobre aquesta base podem anar afegint totes les verdures que us vinguin de gust. o us passo les que més fem a casa i que solen ser les que fem ara, en plena primavera o just quan comença a acabat l’hivern. En tot cas, es tracta d’afegir esl següents ingredients a la base

  • Péssols
  • Carabaceta (orientals, carabassó)
  • fessolets tendres (orientals, Mongeta tendra), tant perona com de ferradura
  • Carxofes (els cors, tallats a quarts)
  • Esqueixos de col-i-flor
  • Pèssols i carxofes
  • Pèssols i col-i-flor
  • Encara que no m’agrada gaire, també es pot combinar amb carxofes i cols; i encara s’hi pot afegir els pèssols. De fet, qualsevol lliure combinació dels elements anteriors és destacable, sempre a gust del consumidor

Una altra manera de variar és jugar amb els brous de verdures. Per exemple, no és mateix si és un bollit de fesolets tendres (oriental, mongeta tendra), patata, pastanaga i ceba; que si li posem brou de patata i col-i-flor. També es pot aprofitar el brou de fer una crema de carbassó. Per cert, que les variacions d’ingredients no canvia solament els sabors, si no també els colors. Si posem pèssols o fesolets tendres, tenim el color verd dominant. Si posem carxofes, tendeix cap als colors negrosos, enfosquits. En cap cas, però, canvia la tècnica: sofregir + bollir + jugar amb la tapa.

I per acabar una confessió. A mi el que més m’agrada és el de la foto: la base més pèssols i carxofes, fet amb brou de bollir col. Sublim.

Massitet




Acomiadant l’estiu…

7 10 2007

Fa un mes que no faig gaspatxo perquè s’ha acabat el mes de setembre. Això continua igual que quan vivia amb els meus pares: quan començava l’escola ja sabia que no hi trobaria més aquesta “sopa” ( així li diuen alguns) a la nevera. He escrit sopa entre cometes perquè una sopa no te la veus quan arribes de jugar amb els amics, quan arribes de marxa, com si fossin unes postres o fins i tot substituïnt l’aigua a l’hora de dinar. A casa meva això era així, a qualsevol hora, sobretot el meu pare i jo, obríem la nevera i au!, un, dos, tres gots… Uns addictes! Val a dir que igual sí que és una sopa però nosaltres… en fi!

dsc_0016.JPG

La veritat és que a la cuina intento entrar-hi ben poc però quan hi entro acabo passant-m’ho bé. I per alguna raó que desconec m’agrada fer gaspatxo. Deu ser pels records de casa, de l’estiu? O deu ser perquè em recorda que la meva mare va començar a fer-lo a uns 1000 kms d’aquí?

Cada cop que l’he fet ha estat a ull, però l’última vegada vaig pensar que era millor posar les coses primer en una balança per complicar menys la vida a qui volgués intentar-ho, no?

  • pa sec (60 grs.)
  • pot gran de tomàquet sencer pelat (aprox. 500 grs.)
  • pebrot verd (50 grs.)
  • cogombre (180 grs.)
  • aigua (3/4 de litre)
  • 1 all
  • sal
  • oli
  • vinagre

Primer es deixa en remull el pa i quan està tou hi afegeixo la resta dels ingredients i bato amb la turmix. No hi ha més, és ben senzill. Com a tot arreu, les proporcions són les que jo faig servir, però aquí cadascú pot dir-hi la seva, que aquí està part de la gràcia. Si hi poseu més aigua quedarà menys espès, igual que si hi poseu menys aigua. I etcètera…

Sigueu… Anava a dir que sigueu benevolents amb els comentaris que feu a aquest meu primer post però no ho diré. Jejjeje, ja ho dit! No, millor dic que gaudiu de la lectura com jo he gaudit escrivint.

Paul Simon de fons…