Bledes amb cigrons

Una de les coses que més gratificacions gastronòmiques em provoca és parlar amb la meva mare. Sí, sí, parlar. Em resulta tant o més gustós que algun dels plats que cuino i també d’altres que menjo. Em resulta tan gratificant perquè ma mare és la font primària d’on surten molts dels plats que després cuinaré i encara més tard em mejaré, tot disfrutant-los. Com ja podeu saber els lectors més assidus, la mave mare és la única veladora dels coneixements i les tradicions culinàries de la meva familia. I aquesta història, conèixer-la i poder recrear-la, és una font inesgotable de plaer en forma de sabors antics, quasi perduts o semioblidats. Un dels darrers resultats d’aquestes converses, a més del cóc de tonyina retrobat, és el plat que us presento avui: cigrons amb bledes.

Simple, gustós i nutritiu (com havia de ser, si no?)
Els cigrons amb espinacs són un plat fàcil de fer però al mateix temps saborós i nutritiu. No debades és un plat de cuina popular! M’explica la meva mare, que ara el cuina excepcionalment, que aquest plat havia estat fixe en els menús setmanals que preparava la seva mare, una dona de camp casada amb un mestre d’obres. Havia de ser, doncs, com l’hem descrit. Jo, que no l’havia provat mai i fins fa poc odiava les bledes, l’he trobat un plat més que interessant i ha esdevingut una manera habitual de menjar fulla verda a casa nostra. Els ingredients per a dues persones són els següents:

1/2 quilo de bledes fresques

1/4 de kilo de cigrons bollits

Per a fer la picada: i llesca de pa torrat, un parell d’alls secs, 6 o 8 ametlles torrades, una cullerada de postres de pebrot vermell de la Vera i un xorret d’oli d’oliva verge extra.

Si volem bollir nosaltres els cigrons, el primer que farem és posar-los a bollir després d’haver estat tota la nit a remulla. També els podem comprar bollits. Mentre es van fent, es posen a bollir els espinacs amb poca aigua, que tot just els cobreixi. Si quan els bollim l’aigua es fa molt verda, podem canviar-la quan ja estiguin cuits, per acabar el plat amb aigua neta. Tingueu present com ha de quedar el plat: no gaire aigualit, com el de la foto. Quan els espinacs estiguin a punt de coure’s del tot, hi posem els cigrons ja cuits. Al cap de cinc minutets, hi afegim la picada, que haurem fer aixafant tot els ingredeints secs en un morter i llavors deixatar-ho amb l’oli d’oliva. Tingueu en compte per trobar el punt de liquiditat del plat que la picada us ajudarà a espessir-lo, i no pas poc. I ja està!

En les properes setmanes us passaré la recepta d’un plat semblant, que barreja d’espinacs i fessols (orientals: mongeta blanca) però que s’acosta més aviat a l’olleta de verdures. Encara no l’hem fet, però ja l’hem menjat a casa la mare i és ben interessant…

Bon profit!

Massitet

Paral·lejant Lurka

Que el bloc de Lurka és un dels meus referents és com redundant: solament cal anar a l’apartat Blocs de referència per veure que hi apareix. O veure que li he donat un premi el primer cop que n’he tingut l’oportunitat. Ara bé, el que no em podia imaginar és que Lurka i un servidor teníem vides paral·leles a la cuina. Això ho vaig descobrir el desembre passat, quan Lurka va penjar un post el dia 8 amb una recepta que combinava llenties i mollejas d’ànec i un altre el dia 25 amb la recepta dels cigrons que Pinotxo serveix al seu bar de la Boqueria. Dos receptes que jo havia estat preparant aquelles mateixes setmanes i que volia penjar al bloc. Què fort, no? Per això aquest post es diu paral·lejant Lurka, o sigui, anant en paral·lel amb la Lurka. Aquí teniu el meu punt de vista sobre les mateixes receptes…

Primera paral·lela: una recepta amb ànec i llenties
La primera recepta que vam fer en paral·lel va ser una barreja de llenties i ànec confitat. Els ingredients, per a dues persones, no poden ser més fàcils de trobar i la recepta és molt senzilla de fer. Agafem una cuixa d’ànec confitada (les meves preferides són les d’Impèria) i l’escalfem al bany maria per a que es desfaci el greix que l’envolcalla i la conserva. Quan el greix és líquid, el treiem de la bosa i el passem a la cassola on ho courem tot. En aquest greix sofregirem una ceba i, quan ja estigui força cuita hi tirem uns 400 grams de llenties cuites. Ho barregem ben barrejat i llavors hi afegim la carn de la cuixa d’ànec confitada que haurem desmollat. Nosaltres l’hem desmollada perquè hem fet el timbal que veieu a la foto. Si sou de molt mengar, només cal que poseu dues cuixes d’ànec en comptes d’una. Llavors és un plat únic per un dinar ben potent.

Segona paral·lela: els (genials) cigrons de Pinotxo
Els cigrons de Pinotxo de la Boqueria els vaig menjar per primera vegada fa ja mitja dotzena d’anys i des de llavors els he anat fent amb força regularitat. Sobretot, després de comprar el llibre on surten fins a dues receptes de cigrons. La que jo us passo és una versió lliure de la recepta, encara que en manté l’esperit . Aquí sí que us passo llista i qunatitat d’ingredients, que la llista és més nombrosa que la recepta anterior

Ingredients per a dues persones

• 400 grams de cigrons cuits i una mica de l’aigua de la seva coccio (migvas, més o menys)
• 1 ceba mitjana
• 2 dents d‘alls grandets
• 6 / 8 tires de pebrot escalivat (alternativa, piquillos; però aleta que couen / piquen)
• 2 botifarres de ceba que portin canyella i pinyons (les d’Embotits Selectes Montse en tenen)
• 1 mica de vinagreta d’alfàbrega

La recepta és molt senzilla, com totes les que posem en aquest bloc (ese spot nada discreto!). Sofregim la ceba tallada fina en una cassola una mica fonda. Quan hagi agafat color hi poseu l’all trinxat ben petit. Quan comenci a agafar color l’all hi tireu la botifarra esparracada, li doneu dues voltes i poseu els cigrons i l’aigua de la seva cocció. Quan ja vegeu que l’aigua s’ha reduit (han de quedar secs), poseu les tires de pebrot escalibat. Ho treieu i quan ja estigui al plat li poseu unes cullarades soperes de vinagreta d’alfàbrega. Per fer-la, nomes cal posar en un bol una part de vinagre de xerx i cinc d’oli amb unes fulles d’alfàbrega fresca i ho passeu pel túrmix.

Ja vegeu: amb Lurka ens uneixen receptes fàcils de fer i molt gustoses. També potents, tot sigui dit! Si us han agradat, ja ho saber: visiteu el bloc de Lurka. I si no us han agradat també: és mereix una visita per ell mateix…

Massitet

Un menú de dissabte inspiradet…

Avui tenia ganes de cuinar. Aquest matí, després d’escoltar a la Mar, a la Gemma i al Calamar al Tàpies Variades quan encara estava mig adormit, he descobert que tenia aquell neguit que em sol venir quan tinc ganes de cuinar. És una mena de necessitat creativa, una mena de necessitat de moure cassoles, remenar llibres i buscar ingredients per la cuina. No sé, suposo que haver tancat ahir el post sobre el Sopar en bloc m’ha despertat la necessitat de cuinar. A fi de comptes, els darrers posts parlen ben poc de cuina i molt de gastronomia. Notis el matís… Total, que la necessitat devia ser més greu de que jo em pensava, perquè m’ha sortit, un dissabte al matí qualsevol, un menú de festa grossa…

Un entrant del Mas Bascus (aka Mas Saloni)
Feia dia que havia comprat un Muntanyola, un dels meus formatges madurat de cabra preferit i, per extensió, un dels catalans que més m’estimo. També feia dies que havia comprat codonyat a la botiga del meu estimat Luciano (prometo, per segon cop, un post sobre la botiga: s’ho mereix). Així que la vena creativa i el record del sempre enyorat (no hi vagi tant com voldria) Mas Bacus m’ha portat a fer un pintxo que vaig descobrir en aquesta botiga - casa de menjar ben particular: montadito de formatge de cabra amb codonyat. Simple, efectiu, sabrós… te’l menges sense adonar-te’n! (per més informació sobre el Mas Bacus, vegeu el nostre apartat Tapes, pintxos i platillos).

Cassola de rap al forn estil Hoffman
La darrera vegada que vam anar a sopar a l’Escola Restaurant Hoffman (només em anat dos cops: no imagineu coses que no són i, a més, no poden ser!), la meva demana es va demanar una cassoleta de rap que em va robar el cor. Des de llavors, i ja fa gairebé mig any, tenia ganes de recrear-la a casa. Casualitats de la vida, dimecres li vaig comprar a Maria Lluïsa Sanz Gaña (per mi, la millor peixateria de la Boqueria, al parada 783) una cua de rap que va convertir, amb precisió quirúrgica, en dos filets dignes de ser rostits. No he dubtat ni dos segons: a la foto teniu el resultat i ara us detallo els ingredients i el procés.

Ingredients per a dues persones:

2 filets de rap ben macos, que s’han de rostir

2 cebes petites

2 dents d’all

1/4 de kilo de fesolets (orientals: mongeta) del ganxet cuits

1 nyora no gaire grossa

1 vaset de vi fino de Montilla - Moriles

un polsim de sajolida, pebre negre, sal i oli d’oliva verge extra

El procés d’elaboració no pot ser més simple, us ho prometo. Agafeu dues cassoletes de fang individuals i posseu a cadascuna una ceba tallada en juliana fina, un dent d’all esclafat amb el ganivet, un polsim de sajolida, la meitat del vi, un bon rajolí d’oli i un glop d’aigua. Ho poseu tot junt al forn no gaire fort (jo el tenia a uns 120 graus) i ho deixeu fins que el líquid s’hagi reduit a la meitat.

Mentre es va fent, haureu posat la nyora a remulla i un cop humida li treieu la polpa amb la punta del ganivet. En un bol, la barrejeu amb les mongetes cuites. Llavors, treieu les cassoletes del forn (recordeu, amb el líquid reduït aproximadament fins la meitat) i poseu el llegum i la nyora sobre la ceba; i sobre de les mongetes el tall de rap, que quedi al capdamunt. El salpebreu i li tireu un rajoli d’oli generòs a sobre del peix. H deixeu uns quinze minuts més i tindreu un rap al dente i un acompanyament que haurà agafat el gust del suc que solta el rap en coure. És un peix al forn excel·lent, de veritat.

De postres, rostit de maduixes
Per fer els postres, ja feia temps que em rondava una idea pel cap i aquesta setmana vaig veure un post a Bcn mon amour que em va acabar d’animar a provar-ho: la combinació no era tan boja; només calia veure com quedava el tema del rostit… He agafat unes fresetes ben boniquetes i les he tallades a trocets. Llavors, les he saltades a la paella amb una mica de mantega i els he molt una mica de pebre per sobre. De seguida, hi he tirat un cullarada generosa de sucre moré i una altra de vinagre Fòrum de Cabernet Sauvignon. Ho he deixat tot fins que s’han reduit els sucs i ha quedat un caramel. Llavors ho he passat tot a un pot de vidre de iogurts i ho he cobert de formatge mascarpone barreat amb unes gotes de llet, per fer-los més líquid. Postre tebi - fred, textures diferents, contrast agredolç - acid… No per res, però és una combinació brutaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!!!!

Ens ho hem crospit tot amb l’ajut d’ampolla de Mareny (vegeu-ne els comentaris a Verema), un vi de Cellers Espelt de l’Alt Empordà que ens va regalar la nostra estimada amiga Ester i que ha acompanyat força bé, amb la seva senzillesa frutal i un pel dolcenca, el pintxo i el rap rostit.

Massitet

Olleta de verdures, és clar!

Des que vaig posar en marxa el bloc havia estat pensant a què dedicaria el primer post amb xixa i no trobava una opció correcta. Vaig estar a punt de fer una entrada sobre un restaurant de Donosti; una altra sobre llibres de cuina que he vist i comprat a Euskal Herria. Però cap em semblava addient per començar…Fins que en un moment crec que de llucidesa vaig pensar: l’olleta de verdues, és clar! I aquí està: el primer post, el primer plat, la primera recepta…

Com ja explico a la secció “Sobre el bloc” i com sol passar amb la majoria dels plats de la cuina popular, la recepta no és fixa. En paraules de ma mare: “Totes les verdures que tingues”. Dit i fet.

A casa tenia patata, safranòria (orientals: pastanaga), fessols (orientals: mongetes), fessolets tendres (orientals: mongeta tendra). Així que cap al mercat: api i porros (imprescindibles!), una carabaceta (orientals: carbassó) i uns pèssols que crus ja es desfeien a la boca. I cap a la cuina.

Les quantitats també són lliures i van a gust de l’usuari. Jo vaig posar una safranòria i una patata mitjana; una branca petita d’api, un grapat de pèssols, mitja dotzena de fessolets tendres i un troç de quatre dits de gruix de carabaceta i una altre de porro. Tot això ho vaig tallar molt petit (de la mida dels pèssols més o menys) i ho vaig deixar bullint a foc mitjà una horeta amb aigua abundant (el triple del volum de les verdures, aprox.). Al cap d’aquesta horeta, hi vaig posar tres cullerades soperes farcides de fessols (de pot, eh?) i al cap de cinc minuts, l’arròs (un grapat gros). Quan l’arròs estava al dente, vaig parar el foc i ho vaig deixar vint minuts tapat. Per a orientar-vos, me n’han sortit dos plats…

El resultat, a la vista està. A més, és lleuger, sa i força equilibrat. Sobre si està bo o no, ja m’ho contareu…jejejeje