Afuega’l pitu

9 05 2008

Us sona el nom? A mi no em sonava de res fins que vaig tastar-lo a Quimet & Quimet. Entre els diferents formatges que hi havia a la taula que ens vam menjar, hi havia un que era de color taronja i picant, tenia un gust divertit i diferent, així que vaig preguntar quin formatge era.

-”És l’afugalpitu (vaig entendre jo), un formatge asturià“. Massitet no l’havia tastat mai però sí que n’havia sentit a parlar.  Com que ens havia agradat, doncs, vam pensar que quin lloc millor on comprar-lo que a Asturies mateix. No, per desgràcia nostra no hi hem anat. Li vam demanar a una amiga que sabíem que hi anava per Setmana Santa. De fet ella és d’allà per això em tingut l’honor, el gust i el plaer de menjar coses moooolt bones (nyam, nyam!!).

Nosaltres vam tastar el de color més ataronjat i ja tenia jo raó amb el gust picantet perquè resulta que està amasat amb… pimentó (?). Això de ser de pares castellans i tenir una parella valenciana em complica una mica la vida a l’hora de posar el nom a les coses! Pebre vermell, home!

Però com veieu a la foto hi ha un altre tipus: el blanc, està fet principalment amb llet pasteuritzada de vaca frisona i el color dependrà de si està més curat (que aleshores és més groguenc) o menys. No va trigar molt que ja el vam encetar i també està boníssim. Em recorda al mató. Bé, més que el gust, la textura.

Mirant per Internet, vaig trobar una cosa curiosa sobre l’origen del nom: Resulta que en bable, Afuega’l pitu vol dir “ofega el pollastre”. Quina culpa tindria el pobre pollastre perquè li donessin a tastar i, si li costava empassar-se’l, és que el formatge estava al seu punt. De fet, sí que és veritat que s’enganxa una mica a la gola, per això també es diu que ve de l’expressió “ahoga el gaznate“.

Quines ganes tenia de fer un post sobre formatges!! Si mai em diuen que no en puc menjar em fan una desgraciada!

kisumenja




A la recerca del cóc de tonyina

5 05 2008

Escric aquest post content com un gínjol, i no us ho negaré, fins i tot amb un punt d’orgull. La raó? ben simple: aquest cap de setmana hem recuperat, al forn de ma germana, la recepta primigènia d’un producte típic de la nostra terra, el cóc de tonyina. Feia temps (anys?) que en parlàvem i fa uns mesos, empesos per una barreja de melàngia, curiositat i golafreria (què passa? a casa som menjadors…) vam posar-nos a treballar per recuperar una recepta de fet mai perduda del tot. I dissabte passat van confluir tots els elements necessaris per poder fer-la…

I què és el cóc de tonyina?
Si no sou del nord de Castelló o de les Terres de l’Ebre vessant Principat, el més probable és que l’expressió coc de tonyina no us digui absolutament res. En aquesta mateixa línia, estic segur que cóc de tomata, una altra manera de denominar aquest producte, tampoc us dirà cap cosa. Però segur que  si us dic que vindria a ser una mena de coca de recapte feta de tomàquet fregit, pinyons i tonyina segur que ja us situeu. Alguns guiris, quan en volen comprar als forns, demanen pizza, perquè s’ha de reconèixer que la semblança és considerable. Però aquí no hi ha formatge ni tampoc espècies, solament els tres ingredients que us he dit a sobre d’una pasta feta amb aigua, farina, sal, oli i llevat de forner.

L’origen d’aquesta menja és al més popular possible: és filla de les dones que, fins ben entrats els anys seixanta, anaven als forns dels pobles del Maestrat i també les terres de l’Ebre a coure el pa que feien amb la farina de la seva collita. M’explica la meva mare, que encara ha conegut aquesta pràctica, que moltes dones feien el cóc de tonyina amb els retalls de pasta que els quedaven després de fer el pa. Llavors, cap a l’estiu i en plena època de tomàquets, aprofitaven els de collita pròpia per fer un cóc al qual afegien una tires de pebrot escalivat, pinyons i tonyina conservada en sal, com si fos bacallà. Un producte llavors molt habitual a les llars i botigues però ara pràcticament desparegut. Per cert, que una de les variants era posar bacallà salat en comptes de tonyina…

La recepta actual: tonyina amb oli
Tot i que les dones ja no venen a pastar, el cóc de tonyina continua sent un producte propi dels forns de la zona central dels Països Catalans. Estic segur que no hi ha cap forn des de l’Ebre fins a ben a propo de Castelló que no tingui un cóc d’aquests a disposició de la seva clientela. La recepta, però, ha canviat en un dels elements principals: la tonyina ja no és salada, despareguda de les botigues de Vinarós, si no conservada amb oli com la que trobem a totes les botigues de queviures.

I aquí, justament aquí, és on comença la recerca que hem dut a terme ma mare, ma germana, mun cunyat, kisumenja i un servidor. Com devia ser el sabor amb tonyina salada, que solament havia conegut la meva mare? Seria possible trobar tonyina salada amb certa facilitat? I quanta estona s’havia de desalar? Aixó calia saber-ho i sense trigar massa. Ma germana va començar a buscar per Vinaròs i llavors se’ns va fer visible una realitat que no teníem prevista: encara hi ha mariners i mestresses de casa que conserven la tradició de salar tonyina. Per tant, ja tenim una via pe aconseguir producte i també.. la recepta per salar-la!!! Jo mateix vaig trobar, en una de les incursions a la Boqueria, que la parada de Pujamar tenia tonyina salada provinent de Tarragona. Ja estava, ja ho teníem tot! Ara només calia confluir tots al Forn de pa Massita per fer-lo i provar-lo. El resultat, després de la intervenció acurada i precisa de mun cunyat donant forma al coc, el podeu veure a les fotos…

I què ens ha semblat? Encara que pugui sonar com snob o fins i tot fora de lloc, la diferència amb el cóc fet amb tonyina amb oli és molt notable. D’entrada, el resultat és menys greixós. De sortida, el toc de la tonyina salada és molt més subtil que no pas la conservada amb oli. Misteris de la vida, tots estàvem preparats (ma mare inclosa) a un sabor molt més fort i penetrant. Doncs no; finor, subtilitat i menja complusiva. Joder, que bó que està el punyetero!

És cert que no és una recepta dificil: un cop trobada la tonyina salada, la cosa va rodada. Però també és veritat que es tracta d’una recepta i d’un sabor (incomprensiblement?) perduts, que ja no es troba si no és buscant molt a l’interior d’algunes cases particulars. És per aixó que he escrit aquest post tan content, un punt orgullós i fins i tot emocionat….

Massitet




Fans del tall que es pela

2 05 2008

La setmana passada, quan vaig anar a fer la visita de rigor a Eva Lugo a la Boqueria, vaig veure un cartellet que posava “tall que es pela”. N’havia llegit molt i fins i tot n’havia sentit a parlar als programes de cuina de ràdio i televisió, d’aquest tall. Tothom hi coincidia: era una de les peces de la vedella més desconeguda i, al mateix temps, una de les més valuoses des del punt de vista gastronònic. Aíxí que li vaig preguntar a la Eva per a que serviria.

La resposta no em va deixar lloc a dubtes: “Va molt, molt bé per a fer fricandó”. Això ja era un punt (clau) a favor. Però va continuar: ” “També és pot fer a la planxa tomba-i-tomba i la gent l’empra molt per arrebossar”. Era obvi: n’havia de comprar. Pensat i fet. Li’n vaig pillar un de sencer, de poc més de mig quilo, que em va filetejar finament amb art i salero mentre em cantava (en sentit figurat) les virtuts de la peca.

En una semana hem aconseguit provar totes les seves potencialitats: a la planxa (, però hi ha peces millors per al nostre gust; ens agrada la carn a la planxa gruixudeta); arrebossada (primer cop que  menjava vedella cuita així i va triomfar com l’Starlux) i fricandó (que tal com veureu molt aviat, ha col·locat aquest tall de carn entre els adorats a casa nostra). En definitiva, un tall de carn polivalent i no gaire car en comparació amb altres parts de la vedella que dóna molt de joc.

A casa nostra ja som fans del tall que es pela…

Massitet




Sant Jordi embotit

24 04 2008

No, no us equivoqueu: no hem embotit Sant Jordi dins de res. Tot i que molts ja coneixeu la condició de descregut que m’atribuiex la meva mare pel que fa a la fe catòlica, encara no he entrat en cap fase iconoclasta ni, molt menys, cremaconvents… El que passa és que, com que a casa nostra som afeccionats a trobar una vessant gastronòmica a tot esdeveniment lúdic, festiu o cultural, Sant Jordi no podia ser menys. I com que el pa de Sant Jordi el vaig trobar massa clàssic ja (devia tenir un dia trencador…), vaig tirar per una innovació que no sé quants anys porta al mercat però que a mi em va semblar, de tant innovadora, gairebé frikie: la sumaia amb pètals de rosa de Mas gourmets de l’embotit. Ho sigui, un embotit de Sant Jordi.

A veure, no ens enganyem: no estava malament, perquè la matèria primera de la sumaia era bona, com solen ser-ho els productes de la casa. Però els pètals de rosa li aportaven un punt dolcenc i licorós, que la veritat, no vaig saber apreciar. No us mentiré: tenia una mica la sensació d’estar maridant la sumaia amb Agua fresca de rosas de l’Adolfo Dominguez. I jo, que voleu que us digui, per als maridatges sóc una mica més clàssic ;-) .

Tot això m’ha portat a fer una petita reflexió: cal que ens inventem tradicions culinàries del no-res? Cal que busquem la manera que sigui, per molt frikie que resulti, d’obtenir elaboracions gastronòmiques per a cada dia de l’any? Si el pa de Sant Jordi ja em sembla forçadet (fa una pudoreta d’operació de marketing per a incauts que no aconsegueixo treure’m del nas…) la cosa de la sumaia amb roses ja em sembla el principi d’una caiguda en picat… o no?

Com sempre, és una opinió personal des del més profund dels respectes per la feina dels altres. Aquí no estem discutint els productes dels Mas, si no d’un producte, permeteu-m’ho, de laboratori. No és un mal producte, però crec que no calia: el món continuaria igual sense aquesta sumaia…

Massitet




Krypta Gran Reserva 2002

10 04 2008

Una de les coses que han fet que aquest any que portem cuinant l’olleta hagi estat especialment intens és haver provat el millor cava que mai hem provat i, pel que hem vist, mai provarem… Al novembre passat vam tenir la sort que una amiga molt estimada va regalar a la família de Massitet una ampolla de Krypta Gran Reserva 2002. Considerat el millor cava que es fa i un dels pocs capaç de competir amb els bons xampanys (que sembla que encara porten molt d’avantatge…), la veritat és que no es va defraudar gens ni mica.

Un cava més enllà
Per evitar embolics, volem anunciar que nosaltres no som precisament uns experts en la cata de vi. Més enllà d’un curs a Vilaviniteca, un màster avançat de Massitet amb els estintosbàsicos al Sopem en bloc i uns quants centenars d’ampolles en els darrers anys (franquesa obliga…), no en sabem gaire de vins. Sabem què ens agrada i perquè ens agrada en alguns casos, però poca cosa més. Per tant, això no és una nota de cata com il faut. Per a veure notes de cata, aneu aquí, que veureu que diuen!

Les paraules amb que el definiríem són finor, elegància, equilibri, subtilesa. Res destaca sobre el conjunt, però el conjunt ens resulta insuperable. Fruita i flors al nas, que els tornes a trobar a la boca amb una bona acidesa per donar-li vida a un cava que s’ha passat un mínim de 48 mesos a la cava. Ei! Que és un Gran Reserva, eh? Malgrat tot sembla un jovenet, però sense rastre de vitalitat desbocada: tot és suau, fins i tot amanerat. El carbònic absolutament domat, sense molestar gens ni mica a la boca (i mira que Massitet és un maniós insuportable, amb això…). Són sensacions molt difícils de trobar i que solament em notat, però a molta distància, quan ehm provat el que és el nostre cava assequible de referència: l’Agustí Torelló Mata Reserva Barrica. El preu pica un mica, rondant, els 38 euros, però  val la pena. “Una ves a l’año no hase daño”, que diuen els castellans!

Igual és casualitat, però des que vam provar aquest cava prestem més atenció als escumosos catalans. No és que no es agradessin o que ens passéssim el dia bevent cava. Simplement, el cava havia estat fins ara el vi de la fi d’àpat, del Nadal, de la nit de Sant Joan. Ara, però, ha començat a ser una opció a considerar a l’hora de pensar en un àpat sencer o per beure entre hores. Igual ens ha obert els ulls per veure que un bon cava por donar tantes satisfaccions con els nostres vins negres, blancs o dolços preferits…

Massitet i Kisumenja