Daltabaix a Tapes, pintxos i platillos

El Dimecres de Glòria que vam viure a mitjans de la Setmana Santa ha tingut conseqüències que encara es fan notar ara. Tant ens va agradar Quimet i Quimet , que ha provocat un daltabaix a la secció Tapes, Pintxos i platillos: ha entrat directe com un supositori (expressió d’un enyorat professor de català que va tenir Massitet a l’escola) a les posicions més altes i ha enviat a fer punyetes (expressió de Massitet, sense cap part poètica…) a l’Astelena de Donosti, que cau de la llista per deixar-li lloc.

Per tant, canvis a les recomenacions quan no fa ni una parell de mesos que la llista va pel món…

Massitet i kisumenja

Dimecres de Glòria

Entre el Diumenge de Rams i el Diumenge de Resurrecció, la passada Setmana Santa vam viure el nostre particular Dimecres de Glòria. Si, ja sé que no hi ha cap dia amb aquest nom a la Setmana Santa, però a partir d’ara nosaltres mirarem de celebrar-lo cada any : per això som uns pagans descreguts i podem crear un calendari litúrgic propi!La liturgia és tan simple com gloriós el resultat: dinar al Pinotxo de la Boqueria, fer un vol pel Mercat i tot passenjat fer cap al Poble Sec per fer el vermut al Quimet i Quimet i sopar al Rosal 34. Glòria, glòria, aleeluuuuuuúúúuuuya!! Glòria, glòria, aleeluuuuuuúúúúúuuuya! Glòria, glòria, aleeluuuuuuuuúúúúya!!!

Dinar al Pinotxo: un clàssic en forma

Dinar al Pinotxo és una experiència que a mi m’agrada viure de tant en tant. És veritat que Pinotxo perd efectivitat emocional quan el veus actuar per tercera vegada; ja no dic res de la desena. Diuen alguns més experimentats que la seva cuina ha perdut potència i autenticitat. Però nosaltres continuem considerant el pack actuació pinotxil- ambient del mercat- oferta gastrònomica una experiència digna de ser viscuda i reviscuda de tant en tant. Fins i tot ja tenim els nostres clàssics, alguns postejats fa ben poc: cigrons amb botifarra, mongetes del ganxet amb xipirons, i costelletes de xai arrebossades. Molt bé totes tres, eh? El darrer cop vam provar les croquetes de pernil i eren força correctes; i el peix petitó fregit (alló tan menut era il·legal, segur!) estava exquisit. En fi, inamovible del top 13 de Tapes, pintxos i platillos.

Vermutillo improvisat al Quimet i Quimet: la revelació feta pintxo!
Passejant, passejant vam fer cap al Poble Sec, on teniem taula reservada per un de dotze al Rosal 34: resulta que els pares de kisumenja anaven a veure Mamma Mia!! i els volíem dur a sopar allà. Per això vam sopar tan tard. Per fer una estona de temps, Massitet li va proposar a kisumeja, com qui no vol la cosa, d’anar al Quimet i Quimet. N’havíem sentit a parlar, però no hi havia anat mai. Així que aquesta era l’excusa perfecta… Oooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooh!!!! Quina ocurrència més bona que va tenir Massitet (i no és pas perquè ho estic escrivint jo mateix, aixó!). Quin descobriment! Amb kisuemnaj ja hem decidit que hi hem de tornar, però per sopar: volem provar més pintxos!! En tenen més de cent i te’ls fan al moment, just als teus morros! El de ventresca de tonyina amb pebrot del piquillo era brutal, el de salmó amb vinagreta de mel més que correcte… però el de cecina amb crema de balsàmic és per llançar coets!!! Em va posar la pell de gallina!!! No sé, pot ser anar sense tenir-ho previst va fer que anéssim sense expectatives i això va fer que raccionéssim amb més entusiasme davant un molt bon producte. Vam sortir impressionats. Ha entrat en plan estrella al nostre Top…

Sopar al Rosal 34: I el miracle tingué lloc
Per acabar el Dimecres de Glòria, vam anar a fer allò que havíem vingut a fer al Poble Sec: sopar al Rosal 34. Al final hi vam anar més tard, a dos de dotze, perquè es veu que la Nina no la feien callar ni sota de l’aigua. Vam trucar per avisar i ens van dir que no ens podrien fer gaire cosa de cuina, perquè la tancaven justament a eixa hora. Aquí, just aquí, és on comença a construir-se el mite en què s’ha convertit el Rosal 34 a casa nostra.

Al cap de sala, Òscar Adelantado, li vam donar una consigna: cosetes per compartir que no donessin gaire feina, que erem conscients de l’hora que era i no els volíem complicar la vida més del que ja ho estàvem fent. Per major glòria nostra, vam tenir la sort que no ens va fotre ni cas. Va començar el sopar: unes molt bones anxoves amb oli amb un bon pa amb tomàquet; el micuit casolà amb confitura de figues i torradetes. Molt bé: sopar fred com ens havien dit i amb bon producte. I llavors comença el festival: tartar de tonyina (no se us ocurreixi no demanar-lo!), patates braves en escuma (genials), calçots arrebosats amb romesco (mooolt suauuuuuuuu) i… “un regal del xef”, ens va dir en Òscar: les primeres múrgules de la temporada guisades amb fetge gras!!! Oooooooooooohhhhhhhhhhhhhhh!!!

Quan el vam anar a felicitar-lo pel sopar i donar-li les gràcies per cuinar allò per nosaltres a aquelles hores, en Josep Nicolau ens va dir que havia volgut ser deferent amb nosaltres, ja que havíem trucat per dir que anàvem més tard i a sobre vam demanar coses senzilles per no complicar-li la nit. I el cap de sala, amb solament nosaltres al local, tractant-nos amb una exquisidesa i una dolçor poques vegades vistes… Però si li havíem girat la nit, per no dir una cosa més dura! Amb gent així al darrere d’un lloc que treballa tan bé, com no ha de ser un dels nostre preferits! Aixó sí que seria pecat: no recomenar un lloc com el Rosal 34!

Ja veieu, com no es qualificar de gloriós un dia així? Si algú s’apunta, us proposem crear junts un nova religió que ens obligui cada dimecres a celebrar la glòria de la cuina barcelonina. Anirem directes al cel!

Massitet i kisumenja

P.S.: Aquest post l‘hem fet sense fotos perque el gruix del Dimecres de Glòria va ser improvista i vam anar pel món sense càmera. Si voleu veure fotos d’una altra estada que vam fer al Rosal, punxeu aquí. No patiu, que farem un post per cada lloc amb fotos la propera vegada que tornem. Aixó del bloc pot arribar a ser genial: et permet fabricar-te esxcuses per anar a menjar pel món!!!

Paral·lejant Lurka

Que el bloc de Lurka és un dels meus referents és com redundant: solament cal anar a l’apartat Blocs de referència per veure que hi apareix. O veure que li he donat un premi el primer cop que n’he tingut l’oportunitat. Ara bé, el que no em podia imaginar és que Lurka i un servidor teníem vides paral·leles a la cuina. Això ho vaig descobrir el desembre passat, quan Lurka va penjar un post el dia 8 amb una recepta que combinava llenties i mollejas d’ànec i un altre el dia 25 amb la recepta dels cigrons que Pinotxo serveix al seu bar de la Boqueria. Dos receptes que jo havia estat preparant aquelles mateixes setmanes i que volia penjar al bloc. Què fort, no? Per això aquest post es diu paral·lejant Lurka, o sigui, anant en paral·lel amb la Lurka. Aquí teniu el meu punt de vista sobre les mateixes receptes…

Primera paral·lela: una recepta amb ànec i llenties
La primera recepta que vam fer en paral·lel va ser una barreja de llenties i ànec confitat. Els ingredients, per a dues persones, no poden ser més fàcils de trobar i la recepta és molt senzilla de fer. Agafem una cuixa d’ànec confitada (les meves preferides són les d’Impèria) i l’escalfem al bany maria per a que es desfaci el greix que l’envolcalla i la conserva. Quan el greix és líquid, el treiem de la bosa i el passem a la cassola on ho courem tot. En aquest greix sofregirem una ceba i, quan ja estigui força cuita hi tirem uns 400 grams de llenties cuites. Ho barregem ben barrejat i llavors hi afegim la carn de la cuixa d’ànec confitada que haurem desmollat. Nosaltres l’hem desmollada perquè hem fet el timbal que veieu a la foto. Si sou de molt mengar, només cal que poseu dues cuixes d’ànec en comptes d’una. Llavors és un plat únic per un dinar ben potent.

Segona paral·lela: els (genials) cigrons de Pinotxo
Els cigrons de Pinotxo de la Boqueria els vaig menjar per primera vegada fa ja mitja dotzena d’anys i des de llavors els he anat fent amb força regularitat. Sobretot, després de comprar el llibre on surten fins a dues receptes de cigrons. La que jo us passo és una versió lliure de la recepta, encara que en manté l’esperit . Aquí sí que us passo llista i qunatitat d’ingredients, que la llista és més nombrosa que la recepta anterior

Ingredients per a dues persones

• 400 grams de cigrons cuits i una mica de l’aigua de la seva coccio (migvas, més o menys)
• 1 ceba mitjana
• 2 dents d‘alls grandets
• 6 / 8 tires de pebrot escalivat (alternativa, piquillos; però aleta que couen / piquen)
• 2 botifarres de ceba que portin canyella i pinyons (les d’Embotits Selectes Montse en tenen)
• 1 mica de vinagreta d’alfàbrega

La recepta és molt senzilla, com totes les que posem en aquest bloc (ese spot nada discreto!). Sofregim la ceba tallada fina en una cassola una mica fonda. Quan hagi agafat color hi poseu l’all trinxat ben petit. Quan comenci a agafar color l’all hi tireu la botifarra esparracada, li doneu dues voltes i poseu els cigrons i l’aigua de la seva cocció. Quan ja vegeu que l’aigua s’ha reduit (han de quedar secs), poseu les tires de pebrot escalibat. Ho treieu i quan ja estigui al plat li poseu unes cullarades soperes de vinagreta d’alfàbrega. Per fer-la, nomes cal posar en un bol una part de vinagre de xerx i cinc d’oli amb unes fulles d’alfàbrega fresca i ho passeu pel túrmix.

Ja vegeu: amb Lurka ens uneixen receptes fàcils de fer i molt gustoses. També potents, tot sigui dit! Si us han agradat, ja ho saber: visiteu el bloc de Lurka. I si no us han agradat també: és mereix una visita per ell mateix…

Massitet

El rebost de l’Ibèric

Quan vaig posar en marxa aquest bloc, fa gairebé un any, una de les coses que tenia clares és que volia prestar molta atenció a les botigues i comerços d’alimentació. Les raons són diverses i de natura molt diferent. En primer lloc, estic convençut que hi juga un paper molt important ser germà, fill, nét, besnét, rebesnét, cosí i nebot de forners: a fi de comptes, es veu que això del comerç d’aliments ho porto al codi genètic… En segon lloc, perquè sempre he sentit una mena de respecte gairebé sacre cap a les persones que em faciliten els ingredients que necessito per alimentar-me i també gaudir de la cuina. Després, perquè amb els anys que porto més o menys interessat per la gastronomia, bona part de la gràcia d’aquesta afecció passa per conéixer on trobar allò que busques i/o necessites. És a dir, calen botiguers i comerciants de confiança. Per tant, i des del meu punt de vista, sense botiguers no seríem gaire cosa els gastrònoms. Sobretot, els urbanites i en especial els barcelonautes…

La sèrie de posts dedicada als comerços que avui comença, doncs, ha trigat en arribar: 10 mesos per fer el primer! Les raons us les estalvio, però tene força a vuere amb un ritme de vida que estic intentant canviar. La sèrie, també, podria haver començat per moltes botigues, entre les quals el forn de la meva familia. Però per alguna raó que desconcec (mister Freud, alguna idea?), tenia molt clar que el primer post l’havia de dedicar a Casa Luciano. El primer post el volia dedicar a un italià que m’ha proveit, des que visc a cavall entre Vallcarca i Sant Gervasi ara fa sis anys, alguns dels productes i coneixements que més satisfaccions m’han donat gastronòmicament parlant.

De Casa Luciano a El Rebost de l’Ibèric
Quan vaig conèixer la botiga es deia Casa Luciano i estava al capdamunt del Passeig de Sant Gervasi, a tocar de la Plaça Alfons Comín. Ara es diu El Rebost de l’Ibèric i està situada al Carrer de Lucà, molt a prop també del mateix passeig. El canvi d’ubicació i de nom responen, en part, a un canvi de filosofia. En el seu naixement, el 1992, la botiga de Luciano es dedicava en parts iguals als menjars fets (per emportar o menjar allà mateix) i la botiga delicatessen. Ara, la part dedicada al producte domina a l’elaboració i es vol prestar especial atenció i cura als ibèrics: d’aquí, doncs, el canvi del nom; tota una declaració d’intencions.

Ara be, com podeu veure en aquesta primera fotografia, la cuina encara funciona. I ben bé que funciona! El bacallà amb samfaina (en primer pla) és memorable i la truita de patata (just al darrera) supera a moltes de les que he menjat per tot arreu. Les croquetes també són ben dignes i les favetes tendres amb pernil m’han salvat més d’una nit amb poques ganes de cuinar al mateix temps que em permetien gaudir d’un bon producte molt ben tractat. Simplicitat, culte al producte i finor, això em suggereix la seva manera de cuinar. Com veureu aquí, no sóc l’únic que pensa bé de la cuina de Luciano.

Xarcuteria de nivell, amb coneixements de primera
Luciano va aterrar a Barcelona i no en sabia quasi res dels productes de qualitat del país: ell és italià i abans d’obrir al botiga es dedicava als transports internacionals per carreterta. Però de petit va treballar en una botiga de queviures al seu poble natal al nord de la bota i coneixia força bé les principals produccions agroalimentàries del seu país. Llavors, es va posar a estudiar (per dir-ho d’alguna manera) i amb l’ajut de prefessionals amics com els de Casa Pepe va confegir una oferta que millora i canvia cada any i que combina el millor de les dues penínsules: la itàlica i la ibèrica.

La gamma d’embotits i pernils ibèrics que ofereix Luciano te poca competència a la zona alta de Barcelona en general i cap a la zona on treballa. Podeu veure a la foto els lloms, morcons, xoriços i botifarres de tota mena que venen de les zones de Salamanca, Extremadura i Andalusia. El pernil ibèric que treballa li va treure la veu fins i tot a la meva mare, que sempre sol tenir alguna coseta a dir sobre el que menja ;-). D’embotits catalans, té molta de la producció d’Embotits Estamariu, artesans del Pirineu que, per mi, ofereixen molta qualitat. També treballa amb referents com Casa Sendra, un clàssic i de la Plana de Vic.

Els formatges han estat, per mi, algunes de les millors aportacions que ha fet al meu paladar aquest botiguer italià. L’oferta es força amplia, però jo en destaco per sobre de tot tres. El formatge serrat de cabra de Muntanyola me’l va descobrir ell i ara forma part del nostre rebost bàsic. El manxego Corcuera amb tres mesos de curació és des de fa anys un dels meus derivats làctics preferits. I el parmesano reggiano jo no el compro a cap altre lloc que a El rebost de l’Iberic: amb les coses de menjar no s’hi juga! El quart en discòrdia seria el pecorino, que també m’agrada però té seriosos compedidors amb els que he citat abans. Per a que vegeu l’oferta qeu te Luciano (i el coneixement del sector que hi ha al darrera), aquest Nadal passat El rebost de l’Ibèric era una de les poques botigues de Barcelona (i això ho he contrastat personalment) on hi havia Idiazabal Latxa Gazta, fet per pastors vasconavarresos i considerat el millor d’aquesta mena que es fa i es desfà. Txist, ei! A tenir en compte, aquesta dada…

A més de tot això, Luciano té molts altres productes. De menjar, a més d’altre formatges d’altres procedències (sobretot francesos), cal destacar el salmó fumat. Elaborat per Monsalmó sota la marca El rey del salmón, és dels millors que he provat i va triomfar a casa quan el vaig dur per dinar a Nadal: poc greixós, suau de saber però persistent… Luciano també té una bona oferta de vins i caves, fonamentalment de les principals DO catalanes i de l’Estat. De fet, la botiga té dos nivells i al soterrani, on també es poden organitzar àpats en petits grups, hi ha una bona mostra de totes les botelles (no solament de vins i caves) que es poden trobar a la botiga. destaquen sobretot els negres, però també es poden trobar blancs de gamma mitja i alta; així com caves. Ep! i no ens oblidem de la cervesa Àmbar, aragonesa i excel·lent que solament he trobat aquí i a alguna cerveseria especialitzada del centre.

Finalment, a El rebost de l’ibèric també trobareu cosetes com bones conserves de peix i marisc del cantàbric (elaboradors tan importants com Don Bocarte -no tenen web- o Los Peperetes), pasta seca i els famosos arrosossos italians per fer rissotos, i conserves de pebrots, espàrrecs, favetes… També li compro coques i rosquilles salades de tota mena (les meves preferides són les que porten olives) i de tant en tant li compro alguna ampolleta de vinagre.

En tot cas, si no sou del barri, jo us recomenaria el següent: un dissabte, passat el migdia, us enfileu cap a casa Luciano. Mireu bé tota la botiga i pregunteu-li al mestre que us recomani algun producte que us enteressi. Quan ho tingueu clar us asseieu en alguna de les seves tauletes i demaneu que us porti una mica de pernil i embotits ibèrics per començar i un bon tall de bacallà. Si sou de vi, li pregunteu. Si sou de cervesa, no deixeu passar l’oportunitat…

Massitet

Nota al peu: Aquí podeu trobar altres fotos que he fet de la botiga de Luciano, on veureu altres perspectives de l’espai i dels productes que trobareu

Ens agrada la Gresca!!!

Dimecres passat ens vam casar. Així, tal com sona i en sentit literal: els qui ens “amaguem” sota els pseudònims de Massitet i Kisumenja vam anar al registre civil per, com es diu al meu poble, “arreglar los papés”. La celebració la farem al mes de setembre, a Vinaròs, pero per poder-ho fer abans ens havíem de casar jurídico - administrativament a Barcelona, on estem empadronats. Tot aquest rotllet és per explicar-vos perquè un dimecres al migdia vam dinar a un restaurant que ja feia temps que Massitet li tenia ganes: el Gresca, a l’Eixample esquerra.

Buscàvem un restaurant semblant a alguns dels que més ens agraden, com la Hofmann, el Cinc Sentits o Caldeni; i les refèrències del Gresca no podien ser més bones: Encantadisimo ja en parlava virtuts al primer post que li va dedicar, a través del qual el vam descobrir, i ho ratificava al segon. També a Verema, que tant bones recomenacions ens ha fet a través del seu apartat sobre restaurants, era (en general) un cant a les virtuts d’aquest restaurant. Per acabar-ho d’adobar, Pau Arenós el posa com a exemple, gairebé com a personificació, dels nous restaurants petits (bistronòmics, en diu) que estan revolucionant la culinària barcelonina i del Principat per extensió… Així que gairebé es pot dir que no tenim més remei que anar-hi!

Molt bé en conjunt; extraordinari en algun punt (pren redolí!)

La cosa va començar amb molta força ja des del moment en què ens van servir un entrant per fer temps fins que arribessin els plats que havíem demanat de la carta. La caballa fumada amb tomàquet, alfàbrega i cruixent de pa que ens van donar era, literalment, impressionant. De fet, Massitet va bramar (sic.) : “Que em serveixin el que vulguin, que a mi ja em tenen el cor robat!!! Com ens ho passarem de bé aquí, carinyo...”. Punt de cocció perfecta, melosa, tot subtilea: el sabor del peix, el toc fumat, els tomàquets… Com diem al País Valencià, per a tirar-hi coets!

Massitet va demanar un carpaccio de pop amb botifarra negra (8,90 €) que havia llegit recomenat a diversos llocs: quina sort de fer-ne cas, d’aquests consells! La melositat de la crema de botifarra i la crema de patata que hi havia a sota contrastava amb el pop consistent, tens, duret però no pas gomós. Tots els sabors subtils, encara que la crema de botifarra negra dominava sobre un pop que apareixia esplèndid al final del mos. Sublim! Llàstima que havíem gastat tots els petards amb la caballa!

Kisumenja, després de dubtar força, va triar una albergínia torrada amb tomàquet i recuit de drap (6,80 €) que al primer mos ens va semblar inferior al pop, però al segona mossegada ja ens vam reconciliar. De fet, el vam deixar al mateix nivell que el carpaccio. L’albergínia cruixia i era molt saborosa i el recuit de drap era melós i amb un sabor molt suau i fresc que contrastava perfectament amb els torrats de l’abergina. El tomàquet, d’una frescor gairebé insultant tot i estar lleugerament calent, aportava acidesa i dolçor a un conjunt molt equilibrat. Un luxe.

El colomí amb gingebre (18,00 €) de Massitet va ser una continuació perfecta per a la botifarra amb pop. Cocció perfecta, amb els pits tendres i sucosets; i les aletes cruixents, cruixents. Aquest joc de textures, que imaginem buscat pel cuiner, afegeix un toc divertit a un plat sobri fins i tot en la presentació però molt gustós i al mateix temps elegant. La crema de iogurt, lleugerament agra i àcida era un contrapunt encertat de veritat. Molt fi, seria com el qualificaríem. Per repetir.

El mamet de vedella amb col (19,80 €) era simple fins a l’extrem, però la qualitat del producte i el respecte amb que el va tractar el xef el van fer un plat realment destacable, tot i la seva aparent poca sofistificació. El punt de canyella i, segons Massitet, d’alguna mena d’anís, donava a la carn un caràcter inesperat que convertia en una bona sorpresa un plat d’entrada sense cap atractiu particular a simple vista. Un altre cop una cocció excel·lent (mireu el coloret rosat del pobre animalet a la foto…) i una presentació sobria al servei d’un plat que es gaudia on s’ha de fer: a la boca.

Tot i que el vermut no el vam saber trobar enlloc, el milfulls de xocolata, taronja i vermut (6,30€) va resultar un molt bon postre. La qunelle, que semblava gelat i no ho era, va resultar molt sorprenen per la seva temperatura tèbia inesperada i la seva esponjositat, lleugera i amb cos alhora. L’amargor de la taronja i la dolçor amargosa de la xocolata conjuntaven molt bé i el conjunt no va resultar gens pesat. Un servidor, Massitet, li va acabar canviant per la (ja mítica) coca de rocafort a kisumenja. Crec que no la vaig saber entendre…

La coca de roquefort, poma i litxis (6,50 €) estava boníííssima i Massitet no ho va saber apreciar, jejejeje. De fet la va demanar ell i al final ens vam canviar les postres. És broma que no la sapigués apreciar però va dir que ell ho hagués posat com a primer plat. D’entrada kisumenja tampoc no sabia què pensar però, oi que hi ha gent que demana formatge per postres? Doncs això és una manera espectacular de fer-ho: la textura del roquefort com si fos una gelatina amb el contrast de la poma “transformada” en una galeta i posada com a base… Bé, crec, perquè si allò no era la poma, ooohhh, per favor, on estava? perquè de notar-se es notava!! A més, els gustos ni es barregen ni es molesten l’un a l’altre. Impressionant!

En resum, trobem que el xef Rafa Penya fa una cuina franca i clara que no enganya en res del que diu que fa i ni com ho fa. Ens ha donat la sensació que té un respecte escrupulós pel producte i preocupació pels punts de cocció, que omplen la boca de contrastos i també de sabors pulits i nets: sempre saps que menges, cosa que a casa nostra es valora moltíssim! Estic d’acord amb que el carpaccio serà un dels clàssics del restaurant (segur que no el podran treure de la carta perquè la gent acudirà al Gresca a menjar-lo). Kisumenja defensa la coca de rocafort, que també sembla que serà un clásico del lugar…

Els vins: Mireia sap el que es porta entre mans

A l’hora de triar els vins ens vam deixar aconsellar per Mireia Navarro, cap de sala: els comentaris que ens havien arribat era que sabia el que es portava entremans. En fi, en podem donar fé. Per  acompanyar tot el dinar ens va recomenar un Naia (14,95 €), un verdejo de Rueda gairebé canònic: fruita per un tub tant a la boca com al nas (inclosos els famosos litxis varietals), acidesa molt viva, molt sabrós i persistent. Molt bé amb tots els plats, espcialment amb el recuit de l’albergínia i el carpacció de pop.

El festival vinícola va venir, però, amb els dolços, també recomenats per Navarro: un Alvear PX solera 1927 (2,50 €) molt dolç, potent, pura pansa per a la xocolata amb taronja; i un Heiss Beerenauslese Botrytis (7,00 €) molt, molt, molt elegant i sofisticat (genial la mescla de dolçor i aciedesa, gairebé desconcertant!) per a la coca de rocafort. Els vam creuar amb els postres i no van acabar de funcionar, cosa que reforça l’encert en els maridatges proposats. Què bé que ens va acompanyar la Mireia!

“Gresca, un dels millors debuts gastronòmics dels darrers temps”. Això ho diu Pau Arenós al llibret Deixa’t guiar. “Gresca: un dels millors restaurants on hem estat i on tornarem”. Això ho diem nosaltres a Olleta de verdures, que “no somos nadie” però sabem apreciar el bon menjar, el bon beure i el bon servei. Buscàvem un lloc especial on celebrar el nostre nou estat civil i vam trobar un lloc portat per una parella de la nostra edat que ens ha deixat amb ganes de tornar-hi per gaudir-lo una mica més i deixant al xef que mostri  completament el seu potencial amb el menú degustació. Tornarem, a (com)provar que la cap de sala en sap un munt i que sap atendre els clients fent-los sentir còmodes i sense empalagar. Quins 110 euros més ben pagats…

Massitet i kisumenja