Ja està, ja hem sopat en bloc. Sembla mentida com de ràpid poden passar sis hores!! Gairebé dos mesos per organitzar-ho, i el sopar va passar volant! Sens dubte, quan t’ho passes bé el temps s’escurça: quanta raó tenia Einstein amb la teoria de la relativitat… En tot cas, aquí va la meva crònica amb l’ànim de contribuir a fixar una mica més el record d’una nit molt, molt, interessant. I l’òstia de divertida!
La crònica social, abans de res
La nit es presentava interessant per moltes raons, però sobretot pel seu component social: era una trobada força important per al col·lectiu, crec. En tot cas, per mi ho era força. Es tractava de conèixer personalment gent que a poc a poc havien esdevingut per mi un referent en això de l’enogastronomia. Però clar, solament en sabia què menjaven, amb què s’ho bevien, on compraven o quines files i fòbies enogastronòmiques professaven…però res més! I si no em queiem bé? I si erem uns insuportables? Sense cap mena de dubte. el més important de la nit és que hi ha molt bona gent a la gastrosfera catalana, amb la qual cosa és molt fàcil entendre-s’hi. Cap idol caigut, doncs: a fi de comptes, era un dels riscos de la trobada…
El segon element que li donava interès a la trobada és el fet que erem un grup la majoria dels quals no ens coneixiem entere nosaltres. Com li vaig dir a kisumenja just abans de sortir de casa: “És el primer cop que vaig a sopar amb 27 desconeguts”. Ja marxant cap al sopar, pensava en el mateix que Amphitrion. Ho diré en les seves paraules, perquè ho resol molt bé: “He de reconocer que tenía curiosidad por ver como interactuábamos. Unos desconocidos reales pero con conexiones virtuales muy cercanas. Fue un éxito. No pude hablar con todos los comensales pero el ambiente fue estupendo y el intercambio de opiniones interesante”. Doncs això…
La veritat, tot sigui dit, és que la tonteria per la desconeixença va durar 10 minuts: els temps suficient per associar cares amb noms, noms amb pseudònims, i noms - pseudònims-cares amb els blocs. En resum, tot un embolic identitari. Va ajudar molt a resoldre la cosa la Deliciosa Martha, que va portar uns cartellets (la foto és d’Amphitrion) on es posava el nom de cadascú a sobre del nom del seu bloc. Com si fos un congrés, tu! Em va fer molta gràcia posar-li cara al mestre Encantadisimo, veure qui hi ha darrera de La cuina de casa, veure a Lurka baixant a la terra o sentir la veu de la Mar (gràcies, per si no t’ho havia dit…). O sigui, insisteixo, com són persones que han esdevingut un referent per a tu sense tenir ni idea de la cara que fan…
La nit, però, també va permetre fer descobriments. Vaig tenir enfront Òscar de decuina, un home encantandor que té una capacitat fascinant: pot titular tots els posts del seu bloc començant amb de!!!! Des del sopar, em declaro fan d’Estinto Bàsico, en especial dels qui vaig tenir al costat: Calamar, Damià Amo i Joan Nadal. Mai en tant poc temps havia recollit tanta informació sobre el mon del vins. A més, són catxondos de mena i bona gent. La Sara Maria, tota cordialitat i bon rotllet, ens ha convertit en adeptes de les seves Delicies del rebost. Txé, només amb aquests fitxatges ja valia la pena el sopar!
La crònica gastronòmica, malgrat tot
Com que l’excusa per trobar-nos tots era fer el que més ens agrada a molts de nosaltres (menjar, no pas cuinar…), l’elecció del lloc va ser tot un festival. Si aneu al post on es va gestar el sopar, veureu que hi va a ver sol·licitud d’ajut a uns experts gallecs, un “call for contributions” per escollir restaurants i una votació secreta per escollir menú i restaurant “all-in-one”. Les expectatives gastronòmiques en el meu cas eren elevades, perquè el menú guanyador havia estat el que jo havia votat i m’havia captivat des del principi. Aquí el teniu:
3 aperitius i pa calent de nous amb oli
½ Ravioli de poularda amb bolets i el seu brou
½ Arrós amb bacallà i butifarra negra
½ Turbot salvatge amb un toc de salsa d’ametlles
½ Melós de galta de porc
1 postre diferent per persona
1 café i 3 petits fours
A l’hora de la veritat, però… No sóc amic de crítiques negatives i, després de llegir les explicacions expertes d’ Amphitrion i Encantadisimo, entenc que un sopar d’aquestes característiques per a vint-i-vuit persones és molt dificil d’executar al màxim nivell. Entenc, doncs, que vam forçar fins al límit (o la vam superar?) la capacitat logística de la cuina.
Amb això vull posar de manifest que no crec que el nivell es degui a un mal producte (en absolut) ni 
tampoc a un desconeixement de les tècniques emprades. Senzillament, crec que hi ha plats que no es poden oferir a 28 persones si no tens els recursos necessaris. Com a contrapunt positiu vull fer constar l’excel·lent nivell del servei: mai em va faltar una copa per a catar la dotzena de vins que van correr pel sopar i sempre vaig tenir aigua quan la vaig necessitar. És per aixó que no vull escalibar-me amb la valoració del sopar (hi havia plats ben resolts, crec) , però ja us dic ara que trigaré uns quants restaurants a tornar al Gàmvik.
En tot cas, sí que vull destacar el pa de nous calent amb oli Marqués de Griñon (feia temps que el volia 
provar, amb la qual cosa em van encertar l’oferta…) i, d’elaboració del local, el Ravioli de poularda amb bolets i el seu brou (el millor plat de la nit per a mi), seguint per la leche frita de postre. En canvi, estava mal resolt l’arròs de bacallà i botifarra (infinítament millor el d’Iker Erauzkin de la semana passada) i no vaig entendre (sic.) el cruixent de crispeta i peta zeta, un dels tres entrants. El turbot correcte i l’acompanyant ptsé. El melòs de galta de porc, doncs això: galta de porc melosa. La leche frita bé… però no deixa de ser leche frita.
La crònica enològica, o sigui Estinto Bàsico
La cosa també anava de vins: a fi de comptes, el 
menú era amb maridatge. No recordo ni de rebot tots els vins, però Tiriti en mostra una bona part del que van correr pel sopar a un dels seus set!!!! posts sobre el sopar. La nit, però, va anar molt més de vins del què jo tenia previst: per sort per un enonovato /enopardillo com jo, vaig estar rodejar d’Estintos Bàsicos. Redéu, quin nivell!! Allò va ser com una masterclass de més de quatre hores sobre vins. Vaig poder apreciar les diferències que hi ha entre un bon vi del Bierzo i un vi del Bierzo discret. Les diferències entre manzanilles molt diferents em van ser revelades en el mateix moment on jo abans solament notava… res! Certament, la meitat dels coneixements que em van aportar Calamar, Damià Amo i Joan Nadal, sobretot, te’ls cobren a 90 euros en forma de curs de cata VilaViniteca. He dit…
Dels vins que vaig provar, encara que per raons molt diverses que els meus escasos coneixements sobre la cosa no em permeten concretar, em va agradar molt La bota de manzanilla. També va resultar un gran descobriment un vi extraordinari i exclusiu com és el Gran Caus Reserva Especial 1998, molt sofoscticat segons ens explica Calamar en la crònica que ha fet de la dimensió enològica del sopar a Directo al Paladar. Vaig riure molt quan Calamar va definir l’aroma del Cuatro Pasos 2006 com “DAN’UP de fresa”. Sense cap mena de dubte, una de les grans oracions de la nit, juntament amb una apòcrifa que diu el seguent: “Què pots esperar d’un vi que es diu Plan B???“. Sóc incapaç de recordar res més… Bé, he de reconèixer que la culpa és del meu escàs nivell enològic combinat amb no haver pres notes i la taja considerable que vaig pillar. Com que el crit de guerra de la nit era “escupir el vino es de cobardes!”, qualsevol no es tragava el vi que tenia a la boca…
Les altres cròniques
Si Jaume I hagués volgut cronificar un sopar, no li haurien sortir tants voluntaris com al nostre. Sense cap mena de dubte, un dels grans valors del grup que va anar a sopar és que no callem ni quan tenim un bon plat a taula. Això es veu en els 10 blocs on podeu trobar gairebé 20 posts sobrela trobada. Molt interessant la visió que se n’obté, feta des de diferents posicions (la taula era molt llarga!) i des de diferents maneres d’entendre els actes socials, la cuina i el menjar. Aquí teniu les que he trobat penjades abans de tancar aquest post. Val la pena entrentenir-se a llegir-les totes, de debó.
Encantadisimo
Baixa Gastronomia
3 o 4 al dia
Delicies del Rebost
Un cocinillas on line
Deliciosa Martha
Jalància (només fotos, as ever…)
Amphitrion
De cuina
Calamar a Directo al Paladar
S’emporta el primer premi a Cronista Oficial Tiriti, que li ha dedicat… 7 posts! Sí senyor, això és una crònica i la resta tonteries!
Massitet
P.S.: Per als lectors que no vau venir al sopar, l’ordre de les fotos segueix el del menú.
La primera recepta que vam fer en paral·lel va ser una barreja de llenties i ànec confitat. Els ingredients, per a dues persones, no poden ser més fàcils de trobar i la recepta és molt senzilla de fer. Agafem una cuixa d’ànec confitada (les meves preferides són les d’Impèria) i l’escalfem al bany maria per a que es desfaci el greix que l’envolcalla i la conserva. Quan el greix és líquid, el treiem de la bosa i el passem a la cassola on ho courem tot. En aquest greix sofregirem una ceba i, quan ja estigui força cuita hi tirem uns 400 grams de llenties cuites. Ho barregem ben barrejat i llavors hi afegim la carn de la cuixa d’ànec confitada que haurem desmollat. Nosaltres l’hem desmollada perquè hem fet el timbal que veieu a la foto. Si sou de molt mengar, només cal que poseu dues cuixes d’ànec en comptes d’una. Llavors és un plat únic per un dinar ben potent.
Els cigrons de Pinotxo de la Boqueria els vaig menjar per primera vegada fa ja mitja dotzena d’anys i des de llavors els he anat fent amb força regularitat. Sobretot, després de comprar el llibre on surten fins a dues receptes de cigrons. La que jo us passo és una versió lliure de la recepta, encara que en manté l’esperit . Aquí sí que us passo llista i qunatitat d’ingredients, que la llista és més nombrosa que la recepta anterior
