Era la tarda d’un dissabte i estava a casa dels meus pares perquè em van enredar per anar-hi: la meva mare feia uns dies de vacances i tot i que no tenia planejat pujar a l’Empordà aquell cap de setmana, allà em teniu. I no només això sino que em va embolicar per fer magdalenes (a pesar que el llum amenaçava amb marxar)! Què hi farem, no sé dir-li que no…
En principi havíem de fer-ne amb un quilo de farina, oli i etcètera però com que només n’hi havia mig de sucre, decidim fer-ne la meitat. Total, que al final em va tocar lluitar amb la tramuntana perquè de sucre, ni mig ni res, així que vaig haver de sortir a comprar-ne.
Ara sí. Torno cap a casa i posem en un bol mig quilo d’ous. I com es pesen? Doncs quan ens vam aproximar al mig quilo en vam posar un altre, per allò de tenir en compte el pes de les closques.
Un cop batuts hi vam afegir el mig quilo de sucre, mig quilo de farina, mig litre d’oli i un paquetet de llevat. Si haguéssim fet les del “pueblo” ja estaria, però la meva mare va decidir afegir-hi una mica de canyella, el suc d’una llimona i el suc d’una taronja.
Ara tocava posar la barreja als motlles i ficar-los al forn. Va estar molt bé la resposta de la “prima Dolores” quan la meva mare li va preguntar sobre la temperatura. -”Ah, no se. Yo las llevo al panadero”. Allò que tantes vegades explica Massitet que recorda del forn de la seva família resulta que encara es fa en algun lloc remot com el “pueblo”.
Vam buscar les instruccions del forn i deia que s’hi havia de posar a 220º amb la safata força baixa. Al final, nosaltres vam posar la safata no tan baixa i el forn a 205º. S’hi van estar uns 15 minuts dins del forn. Amb aquestes quantitats que us dic van sortir unes 50 magdalenes. Això vol dir que amb les quantitats que ens va dir la “prima” n’haguéssim fet 100?? Quina burrada!
A vegades, quan fas les coses de forma inesperada és quan millor surten. Allà estàvem les dos assegudes a terra davant el forn, xerrant molt i mirant com anava pujant la massa: “Mira!, Uala como sube! Ya está? Qué bien, qué pronto se hacen!! Habrán salido buenas?”… A banda de fer les magdalenes, em va ensenyar a fer punt però si les magdalenes es van acabar en un pim-pam, la bufanda potser estarà acabada d’aquí dos anys! Santa paciència!
Total, que em vaig endur unes magdalenes, un inici de bufanda i la sensació que havia estat un molt bon cap de setmana…
kissumenja
Quina cara que fan!! Quantes t’en varen sortir??
Quina enveja(sana) de magdalenes, porto ja tres vegades (o sigui que no val a la tercera va la vençuda) i que no pugen, bones estan, però la presencia la veritat NO!! Tornaré a provar clar que ho millor el secret es l’Empordà.
Kissumenja! les magdalenes exquisides. pel punt no t’amoïnis, ja te n’ensenyaré jo (porto 4 mesos fent bufandes!).
petons.
…jo ni la sort del principiant…però les magdalenes…un dia em pujaran…no perdo l’esperança….
Us les veu menjar totes?
Ptns
Encara n’hem menjat aquest matí per esmorzar!!!
Jo no se les de “pueblo”, però les “quasi” estan de nassos! Tupides com a mi m’agraden, per a mullar-les al cafè amb llet!! mmmmmmmmmmmm
Esa suegra, esa suegra, eh! eh! Esa suegra, esa suegra, eh! eh!
A veure quan tornes a l’Emporda, carinyo!
Salut!
Sara Maria, mira que ho tenia apuntat al full i tot i així se m’ha passat! En van sortir 50. Ara ja ho he arreglat al post. Gràcies!
m.àngels, com que sóc “qui s’ho menja” no et puc ajudar gaire. Sí que recordo que li vaig preguntar a la meva mare: “si no ponemos levadura no sube, no?” però aquesta és una pregunta tonta per aquells que sí que cuineu. I es diu que a la quarta va la vençuda, no ho sabies?
Jjajajajaj, c vermella, i què i què això del punt? Jo crec que m’acabaré avorrint perquè no hi ha manera d’avançar. La veritat és que ara molt de temps tampoc no tinc. Millor continuo provant això de la cuina que al final m’agradarà i tot!
Tampoc pugen Marta? Doncs no ho sé… La meu mare i jo ens vam menjar unes quantes tan bon punt es van refredar i unes miques més per esmorçar a l’endemà. La resta les vam repartir i jo me’n vaig dur unes quantes per Massitet.
Jejejeje! I jo que pensava que tenies pena per estar sol… Què vols la propera vegada, amor? Rosquillos? jejejej!
La pròxima vegada que vinguis a l’Empordà a cuinar, fas una passada per Sant Feliu i en deixes unes quantes a casa!!!!
Que bones i amb un bon cafe o xocolata, la tramuntana ni es nota, jeje. Salut!!!!
Les magdalenes sempre són un repte per allò de si pugen o no pugen. Enhorabona, les vostres tenen molt bona pinta i fetes en la tranquil·litat de l’Empordà, segur que no té preu!.
Xaro, encantada de passar per Sant Feliu, deixar-te’n un tupper, xerrar una estona… El que tu vulguis!
Hola Olles i Somriures! Oooohhh, sí, amb xocolaaaaaaaaaataaaa, aaaaaghhh…
He de confessar que vaig menjar-me un bon grapat de rajoles de xocolata amb unes quantes magdalenes!
Glòria, feia temps que no tenia un cap de setmana així, de desconnexió total. A veure si no trigo a repetir-ho!
Quines magdalenes més bones! Jo no n’he fetes mai, però ja fa temps que en tinc ganes. Potser faré servir la teua recepta. Salutacions
Encantada de que la facis servir! Ja diràs què t’han semblat, Francesc!
La setmana passada, en llegir el post, vaig engegar la màquina de fer-que-el-cuinetes-faça-magdalenes ( jo també sóc de les qui s’ho mengen), però cal repetir la prova. L’edat no perdona i se li oblidà… l’oli! En fi! Demà, segon intent. Gràcies per la recepta!
Hola Queti B.!!! Gràcies a tu per fer-les (o encendre la màquina) jejeeje! Així escriure receptes és més divertit, si saps que algú les farà!
Ja ens explicaràs com va el segon intent!