Olleta de verdures, és clar!

Des que vaig posar en marxa el bloc havia estat pensant a què dedicaria el primer post amb xixa i no trobava una opció correcta. Vaig estar a punt de fer una entrada sobre un restaurant de Donosti; una altra sobre llibres de cuina que he vist i comprat a Euskal Herria. Però cap em semblava addient per començar…Fins que en un moment crec que de llucidesa vaig pensar: l’olleta de verdues, és clar! I aquí està: el primer post, el primer plat, la primera recepta…

Com ja explico a la secció “Sobre el bloc” i com sol passar amb la majoria dels plats de la cuina popular, la recepta no és fixa. En paraules de ma mare: “Totes les verdures que tingues”. Dit i fet.

A casa tenia patata, safranòria (orientals: pastanaga), fessols (orientals: mongetes), fessolets tendres (orientals: mongeta tendra). Així que cap al mercat: api i porros (imprescindibles!), una carabaceta (orientals: carbassó) i uns pèssols que crus ja es desfeien a la boca. I cap a la cuina.

Les quantitats també són lliures i van a gust de l’usuari. Jo vaig posar una safranòria i una patata mitjana; una branca petita d’api, un grapat de pèssols, mitja dotzena de fessolets tendres i un troç de quatre dits de gruix de carabaceta i una altre de porro. Tot això ho vaig tallar molt petit (de la mida dels pèssols més o menys) i ho vaig deixar bullint a foc mitjà una horeta amb aigua abundant (el triple del volum de les verdures, aprox.). Al cap d’aquesta horeta, hi vaig posar tres cullerades soperes farcides de fessols (de pot, eh?) i al cap de cinc minuts, l’arròs (un grapat gros). Quan l’arròs estava al dente, vaig parar el foc i ho vaig deixar vint minuts tapat. Per a orientar-vos, me n’han sortit dos plats…

El resultat, a la vista està. A més, és lleuger, sa i força equilibrat. Sobre si està bo o no, ja m’ho contareu…jejejeje