Flam de castanyes i vainilla

Les postres no són el nostre punt fort. Més aviat al contrari: són la baula més feble de la nostra ja de per si modesta cuina. Per això, quan convidem a gent a dinar i ens diuen, amb la gentilesa que caracteritza els nostres estimats, que volen portar les postres ens treuen un (gran) pes de sobre… Hem fet diversos intents i hem, fins i tot, reeixit en algun. Però és el plat que sempre queda pendent quan pensem un menú per convidats. Des del cap de setmana passat, però, som els orgullosos posseïdors d’unes postres de temporada: el flam de castanyes i vainilla del CUINA número 100.

Unes postres elegants i de temporada
La recepta que us presentem avui marca una fita a casa nostra per raons diverses. La primera, perquè serà un dolç clàssic des de ja mateix: ens ha enamorat. I segona, perquè sempre m’he marcat com a objectiu culinari fer tots els mesos una recepta del CUINA i solament aquest cop, ara que fa els 100 números, ho he aconseguit. I en tinc 89 exemplars!! Per això estem tant contents d’haver provat aquest flam, que és molt elegant, fi i subtil. Però al mateix temps és de temporada, ben tardoral, una cosa que a casa estem mirant de seguir amb certa fidelitat. A més, per major glòria de la recepta, és ben fàcil de fer. Aquí van ingredients i procediment per a sis flams individuals:

250 grams de castanyes pelades

80 grams de sucre

50 grams de sucre més (aquests per caramelitzar)

4 ous

1/2 litre de llet

1 canonet de vainilla

La part més complicada és pelar les castanyes. Diuen Martí i Roger que si les deixeu una estona a remulla amb un tall a la pell es fa més fàcilment. Un cop sense closca, les posem a bullir amb la llet i la vainilla, oberta en canal per a que deixi anar tota la seva substància. Quan les castanyes estan tendres, es trituren. Llavors, s’afegeix l’ou i el sucre i es torna a moldre fins que quedi ben barrejat.

Farem un caramel amb la resta de sucre i un fil d’aigua; i el posarem al fons de les flaneres. Llavors, les omplim amb la crema de castanyes i ho posem a coure al forn al bany maria. Aquí, la recepta del CUINA crec que conté un error: diu que han d’estar 40 minuts a 100 graus. Però passada aquesta estona no estava el flam quallat, ni molt menys! Així que nosaltres vam pujar la temperatura a 150 i encara va necessitar uns bons 20 minuts més.

Per decorar-lo, guardarem algun trocet de castanya bullida i completarem el conjunt amb una cullerada de mel no massa dolça, més aviat fresqueta. Tan ens va agradar, que ens va inspirar per fer la que considerem una de les nostres millors fotos de plats de cuina. No sóm grans fotògrafs i no ens donaran cap premi per aquest flam castanyer. Però en la nostra petita història és la imatge més bonica que em captat. Creiem, sincerament, que  fa justícia al plat…

Bon profit i salut, xiquets i xiquetes!

Massitet

(En defensa de) La cuina anglesa

Aquest estiu hem tingut la sort de poder fer una miniestada de quinze dies a Anglaterra. Com ja us podeu imaginar, un dels nostres interessos era fer una incursió a la cuina anglesa. I com no podia ser d’altra manera, l’a priori amb què viatjàvem era que allà es menja fatal. Per a alguna cosa estan els tòpics, no?

It’s going to be that not…
Parafrasejant un anunci del Canal Plus de fa uns anys i que servidor fa servir força, el tòpic pues va a ser que no és veritat… Si més no, no amb la intensitat amb que nosaltres l’havíem percebut. A saber: que a Anglaterra no tenen una cuina tradicional i que en general els àpats són desestructurats i dominats per una mena de plantejament fast food. A més, òbviament, de no tenir cap producte digne de ser ressenyat i, ni molt menys, exportat…

Quinze dies no donen per gaire cosa, és cert. Sobretot si no tens accés directe a la cuina que es fa a les cases, indicador principal de la salut de la cuina d’un país. Però anant pel carrer i parant una mica l’orella vam poder recollir una sèrie d’indicis que Anglaterra (suposem que la resta del Regne Unit també) està intensament preocupada pel què menja i molt interessat en recuperar productes i receptes pròpies.

La cuina pública
Com a tots els llocs del món mundial, als bars i restaurants d’Anglaterra es pot menjar molt bé i molt malament. Per tant, i ho volem remarcar, també s’hi pot menjar molt bé. Nosaltres vam poder gaudir de molt bona cuina tant als pubs (autèntiques institucions gastronòmiques, sobretot als migdies) i al parell de restaurants gastronòmics que vam poder visitar (Deeson’s i The Goods Shed). I en tots aquests llocs vam poder gaudir de productes i elaboracions angleses: des del mític fish and chips (també n’hi ha de bo!! ), passant per sandvitxos, hamburgueses, porc, pastissos i elaboracions d’alta cuina amb vegetals, carns i peixos locals. De fet, els dos restaurants de més nivell que vam provar tenien en el localisme, el treball en els petits productors i l’arrelament en la cuina tradicional el seu leit motiv.

També vam menjar fish and chips greixosos i sense cap interès. També vam fer un àpat de migdia dels que ofereixen els sùpers: sandvitx, bossa de patates i beguda de color rosa per unes 4 pounds, menjat caminant pel carrer (si ets anglès, probablement camí de l’oficina…). Sembla que aquesta opció la tria molta gent en un país on el menjar del migdia té poca importància. O sigui, també vam menjar malament. Però com en molts altres llocs de Catalunya. O no heu vist mai la mala pinta que fan les Paellador que es mengen els guiris a les Rambles??? O les tapes que sobreviuen com poden a les barres de tants bars de zones turístiques del país?

La cuina tradicional
Llibres a les botigues generalistes de tot Canterbury ens van mostrar que aquest país té un interès (certament recent) per recuperar la seva cuina tradicional. Com a mostra, el que il·lustra aquest epígraf. Però és que també han fet programes de televisió al més pur estil El millor paissatge de Catalunya (per cert, un format de la BBC, que TVC va importar cap aquí…) i que es deia Britain’s best dish (el millor plat britànic), i que va donar lloc a un llibre.

El llibre que ens vam quedar aporta centenars de receptes des de l’època dels Tudor fins a la Segona Guerra Mundial, un conflicte que va marcar la cuina anglesa i que va donar lloc a plats tan emblemàtics com els crumbles. O sigui, que això que els anglesos / britànics no tenen cuina tradicional és més aviat fals…

Concerned consumers
Tal com vam poder, vam mantenir alguna conversa amb els botiguers de Kent sobre l’actitud dels compradors, i tots van coincidir a assenyalar que cada cop eren més concerned, més preocupats o interessats pel que menjaven. Això també ho vam poder notar en algunes botigues, on els productes solien estar etiquetats amb abundant informació sobre l’origen, les característiques, etc… No a tots els llocs, és cert: el Tesco, una de les cadenes més populars (en els dos sentits del terme) no oferia molta més informació que un Mercadona, posem per cas… Tampoc tots els clients mostraven el mateix interès, clarament….

Ara bé, on la cosa ja es posava gairebé exagerada era en la promoció del producte local: s’anunciava el fresc anglès i, en algun cas, de la contrada com si fos el millor producte que es podia oferir. I en molts altres d’elaborats, es feina constar amb logos, imatges i tipografies notablement visibles que havia estat fet a Anglaterra (o Kent, o el comtat que fos…). O sigui, que el local produced és un reclam publicitari de primer ordre, cosa que alguna cosa deu voler dir, dic jo… En fí, igualet que aquí, oi?

Farmer’s markets
Una de les coses que més ens va cridar l’atenció d’Anglaterra són els Farmer’s Market, uns mercats on els mateixos (petits) productors i botiguers especialitzats ofereixen tota mena de matèria primera de gran qualitat: carn, peix, formatges, embotits, conserves, vegetals, pa, dolços… Molts eren ecològics o elaborats amb criteris respectuosos amb el medi ambient. Una mena de mercat gourmet que es pot trobar a diversos ciutats i municipis. A Kent, la comarca on nosaltres ens vam estar, n’hi havia un de fixe a la capital (The Goods Shed, a Canterbury) i un d’itinerant, el Whitstable Farmer’s market.

El raonament que provoca és molt simple: un país que, segons el tòpics, menja malament i no té interès ni per la seva pròpia gastronomia dóna lloc a espais com a aquests? Doncs és probable que no. Per tant, aquesta mena de mercats són tota una declaració d’intencions de, si més no, una part de la població. És a dir, la concreció d’aquells concerned consumers que us hem dit abans…

La cuina casolana
La cuina casolana, certament, no surt gaire ben parada de la nostra estada i de l’anterior que la Susanna havia fet el 2000 a Londres. En aquest cas, el tòpic es reforça i cal reconèixer que hi ha families angleses que mengen fatal.  Però no podem deixar de banda que les famílies que acullen estudiants no són, ni molt menys, representatives de res. Crec que no es pot extrapolar res d’aquestes families i, en tot cas, caldria tenir quin paper atorguen a la cuina… i als alumnes que acullen. Amics, no perdem de vista que la majoria ho fan pels diners!

A més a més, hem de ser honestos i acceptar que a moltes cases de Catalunya tampoc és que es mengi de manera especialment rica i saludable. Si no, que els ho preguntin als amics d’Alicia, que han posat en marxa una campanya per educar els nanos en una cuina equilibrada i saludable. O és que vosaltres cuineu tots els dies seguint el Corpus de la cuina catalana??? O aneu a comprar a botigues de productes ecològics? O no heu entrat mai a La Sirena??? O no heu demanat mai una pizza? Vull dir, que a Anglaterra hi ha de tot com a tots els llocs…

No us penseu que ara hem tornat absolutament encegats amb la cuina anglesa: ja us hem dit que també vam menjar malament i també vam veure coses preocupants (com per exemple la llargada dels líneals de supermercat dedicats a productes precuinats: inacabables!). Creiem, en tot cas, que allà hi ha coses dignes si es volen conèixer. Si no, mireu totes les coses interessants que Ibon va publicar a Te quedas a cenar? mentre va viure a Londres. Amb aquest post, molt més modest, tot just volem destacar que el nostre punt de vista sobre la cuina anglesa ha canviat i que també tenen coses dignes de ser defensades… i menjades!

Salut!

Massitet i Kissumenja

Pastís fred de tonyina i piquillos

Aquest 2009, amb un estiu que es resisteix a marxar, sembla que s’allargue la temporada de plats més o menys estiuencs. És ben cert que les temporades gastronòmiques s’han trencat en la darrera dècada, i que ara et poden servir coses fredes -o tèbies- en ple més gener. Però que voleu que us digui, a mi els plats freds em venen més de gust quan fa caloreta. Per això, com que acabo d’escoltar a la ràdio que tot el novembre serà “molt suau”, publico aquest post que tenia  arxivat per a la primavera de 2010…

Un plat après de ma germana
De ma germana com a renovadora de la cuina familiar ja us he parlat en algun que altre post. Jo, que sóc nou anys menor -no diré jove, no fos que m’ataqués…- me n’he aprofitat de forma insistent. I aquest pastís és un dels primers que vaig fer quan vaig començar a tenir interès per la cuina més enllà de la pura supervivència. Com el llom a la cervesa, per mi va ser un plat iniciàtic que em va permetre descobrir l’apassionant món del túrmix, els motllos i els encamisats de mantega…

Ingredients

3 llaunes de les petites de tonyina al natural

1 llauna mitjana de pebrots del piquillo (la idea clau és tan de tonyina com de pebrot)

1 pot de llet evaporada (jo només conec la Nestlé)

4 ous no gaire grossos

Sal i si voleu una mica de pebre (blanc)

Mantega per encamisar els motllos

L’elaboració és tan senzilla que sembla cutre i tot: posem tots els ingredients al pot del túrmix o al vas americà, ho batem tot junt fins tenir una barreja ben fina i llavors ho aboquem al motllo o a les flameres individuals -amb aquesta darrera opció la veritat és que queda més pulit, més elegant. Llavors ho posem a forn mità -uns 150 -160 graus- fins que estigui cuit. Ho sabrem amb el famós mètode de l’agulla: punxarem la massa amb una agulla de fer ganxillo i quan surti completament seca és que ja està cuit.

Una de les virtuts d’aquesta receptes és que allà on diu “tonyina i piquillos” hi podeu posar el que volgueu. Per exemple, nosaltres en fem una amb salmó fresc i porros (ofegats amb una mica d’oli) que és realment excel·lent. Però no queda gens malament amb bolets, amb verdures, amb peix sol o amb qualsevol combinació de tots aquests ingredients…

Proveu i veureu quant de joc dóna!!

Salut!

Massitet

Ebre Gourmet: una fira de proximitat

Entre moltes altres coses, una de les activitats gastronòmiques que vam fer en els gairebé dos mesos que no vam penjar un post -entre setembre i octubre- va ser anar a la tercera edició de la fira gastronòmica Ebre Gourmet. Com sabeu, Vinaròs està a un tir de pedra del Delta de l’Ebre i a nosaltres ens agrada anar-hi de tant en tant. Per tant, l’excusa estava feta a mida per nosaltres.

Em va agradar, Ebre Gourmet. No és una fira grossa ni tampoc plena de les darreres novetats o els productes més espectaculars. Però m’encanta que sigui una fira dedicada, exclusivament, al sector agroalimentari de les comarques del sud de Catalunya. La presència de petits productors i de comerços locals sense la competència deslleial dels stands gegantins de les grans marques comercials permet que el sector local pugui explicar sense gaire soroll ambiental la seva oferta i amb força igualtat de condicions entre tots ells. Només un petit exemple: gràcies a aquesta fira em conegut a Sorolla Bacanallers,  una botiga mítica a Tortosa, que coneixia tot el nostre entorn i nosaltres no en teníem ni idea… Or blanc, això de la foto d’aquí a sota…

A més, no és només una fira comercial, per dir-ho d’alguna manera. Hi va haver abundants tallers de cuiners de la zona -entre els quals, els nostres estimats Jeroni Castell i Juanjo Roda, de Les Moles- que van explicar les virtuts dels productes del territori i, també, dels seus restaurants.  Mireu quin programa tenia l’edició 2009. Poder escoltar gent que no compta amb gaires -per no dir cap- canals de comunicació adreçant-se al seu públic potencial -els visitants també són de la terra- és una opció molt interessant. Si no, i perdoneu el tòpic, estàs més enterat de la darrera invenció a cala Montjoi dels restauradors engrescats, que n’hi han, del teu entorn immediat. A fi de comptes, és en aquets darrers llocs on téns infinites més possibilitats d’acabar sopant qualsevol cap de setmana…

Si us interessen les Terres de l’Ebre o, senzillament, teniu curiositat per saber que es cou en aquest territori (oblidat, també en aquest camp, de la ma de Déu -volia dir Barcelona), esteu atents al calendari d’octubre i reserveu-vos un cap de setmana. Entre la fira i el que es pot trobar durant tot l’any, estic segur que passareu una molt bona estona…

Massitet

Investigant el cóc d’abadejo

Des que ma germana es va fer càrrec del forn de pa familiar, la tasca que ha dut a terme per recuperar algunes receptes tradicionals oblidades a les fleques (i a moltes cases) de Vinaròs ha estat notable. Algunes ja s’havien afegit al repertori del negoci familiar quan encara la portaven els meus pares, com la farinada de repassos. Però poc a poc ma germana i mun cunyat n’han anat afegint més, totes amb bona acollidantre la clientela.

Aquesta manera de fer ha viscut una acceleració, o millor dit, un aprofundiment notable fa un temps. Concretament, des que, abans de l’estiu, el nostre estimat Juanjo Roda ens va encarregar a mi, a ma germana i a un altre forner del poble fer un llibre sobre pastes tradicionals de Vinaròs. Revisant la paperassa de l’abuela Consuelo (un dia faré un post de la seva mítica llibreta…) i explotant la memòria gustativa de la familia, especialment la de la meva mare, hem fet un llistat d’una trentena llarga de receptes algunes de les quals estaven gairebé esborrades de l’imaginari col·lectiu local. Una de les recuperades ha estat el cóc d’abadejo que avui us presento.

Un pèl més complicat del què sembla
Aparentment, la recepta no tenia massa misteri. Sobre una base de pasta per a cócs salats (de fet és una base neutra), es posa tomata madura tallada grossa i de qualsevol manera, sense gaire mirament. Llavors, es tirava un bon grapat de farina per sobre, per espessir el suc vermellós de l’hortalissa. Per acabar, s’afegien molles d’abadejo (bacallà, orientals), pinyons i una picada d’all i julivert. Res especialment complicat, oi?

Doncs alerta, perquè l’all i el julivert tenen perill: s’han de posar a mig coure el coc, perquè sinó es crema i el conjunt amargueja. A més, un cop posada la picada, ma mare va veure clar que ens havíem equivocat: no es posava en picada, que quedava amb les taquetes verdoses que podeu veure a la foto. No senyors: ma mare va tenir una mena de flashback i va recordar amb claredat que el que feien les dones que venien a pastar al forn el que feien era, a mig coure el forn, tallar també de qualsevol manera, grans d’all i branquetes de julivert.

Heu de tenir present que aquest cóc -com tots els dels poble- tenen el seu origen a les cases del poble, no pas a les fleques professionals. Les dones, quan venien a fer el pa , solien aprofitar les puntes de pasta sobreres  per fer un coquet. El feien amb presses, ràpid i amb els estris que tenien a ma. Tot i la manca de refinament en l’elaboració i la teòrica modèstia dels ingredients (fa dècades, barat i accessible per les cases populars que van inventar el cóc) és deliciós i certament sorprenent: l’all no és habitual en els cocs. De sabor delicat, fins i tot subtil si es va en compte amb les proporcions dels ingredients, no té res a envejar al rei de les elaboracions salades locals, el cóc de tomata.

Els cócs són, sense cap mena de dubte, un dels productes més tradicionals de les fleques vinarossenques i també de molts pobles de les terres de l’Ebre i  les comarques del nord de Castelló. Si teniu oportunitat de provar-ne algun no ho dubteu. I si trobeu el de bacallà, sapigueu que teniu entre mans un producte fruit, gairebé, de l’arqueologia gastronòmica. Si més no, de la recerca històrica (casolana) gastronómica…

Salut!

Massitet

Un bé de Déu…

Juanjo Roda és un bé de Déu. Els qui el coneixen de fa temps ja ho saben i nosaltres, que tot just fa un parell d’anys que gaudim de la seva amistat, ho anem descobrint cada cop que ens trobem. Per sort, darrerament, és molts cops. Entre altres coses, perquè és el responsable que servidors de vostès estigui entretingut escrivint un llibre sobre dolços i pastes tradicionals de Vinaròs. I aquest Tots Sants, la darrera castanyada, ens va fer uan demostració de carinyo que no te preu…

Entre altres coses, Juanjo dóna classes de cuina en un institut de Tortosa. I resulta que a l’octubre, com no podia ser d’altra manera, han estat fent panellets. I Juanjo, que és un cul de mal asiento que diem al meu poble i no fa gaire ha descobert el Facebook, la setmana passada es va dedicar a penjar fotos, comentaris i receptes (sí amiguetes, al Facebook!). Total, que se’m va ocórrer fer-li al típica broma que tots faríem davant tal festival d’imatges i receptes: “Ié, Juanjo, envia-me’n un quilet a Barcelona!!”. Collons, i el tio ho va fer!!!

Total, que aquesta castanyada hem tingut la gran sort de menjar panellets fets per alumnes de Juanjo, sota el seu mestratge. Mojito, trifàssic de Bayley’s, festuc, taronja confitada, café (amb la forma d’un gra!) i els més clàssics de pinyons, ametlla i també coco. Ja us deveu imaginar, oi? Sublims! A més, amb una mida perfecta per cruspir-te-ls en un mosset o, com a molt, dos. Com explicava el mestre Roda al Facebook, boletes de 16 grams. Van arribar en una caixa rectangular daurada, com un lingot d’or. Tota una metàfora del que hi havia a dins…

Desconcertant (però bo, eh?) el de mojito; brillant el de pistatxo (el millor de tots?); una sorpresa encantadora el de taronja confitada… Sobris, clàssics, però molt ben executats els d’ametlla, coco i pinyons… Està clar que aquests nanos tenen un bon mestre i que ells s’hi posen; que tenen ganes. Pel cap baix, fent panellets… Servidors de vostès, que ens dediquem a l’educació, coneixem perfectament com pot arribar a costar motivar els alumnes per a que es centrin i facin la feina com cal…

No m’estranya que una persona com ell,  tan amable i generosa, tingui amics allà on va. I no us penseu que s’ha quedat a casa. Membre imprescindible de l’organització de tots els Fòrums Gastronòmics (Vic, Girona, Cambrils, Santiago…) i ma dreta de tots els cuiners estrellats que van passar per Frankfurt quan la cultura catalana va ser la convidada i va voler fer una demostració de potència gastronòmica. No hi ha restaurant català de prestigi on citis el seu nom i el cuiner somrigui i et demani que els facis arribar els seus records… No m’estranya, insisteixo: és impossible no voler ser amic d’aquest xiquet de Vinaròs…

Moltes gràcies pel regal, mestre…

Massitet i kissumenja

La curiosa història del bistec amb patates

El divendres és l’únic dia de la setmana que compro La Vanguardia. A casa dels meus pares sempre s’havia llegit, però ja fa molt de temps que la trobo a les antípodes de la meva posició ideològica. És més, la trobo a les antípodes de la realitat del país. Malgrat tot, però, la secció que escriuen cada divendres el col·lectiu 5 a taula és, encara, motiu suficient per pagar 1′10€ i fruir del contacte del paper premsa mentre aprenc alguna cosa nova de gastronomia. Comprar La Vanguardia és, diguem, el peatge…

Els plats sense història
A banda de la ja coneguda crítica de restaurant, preferentment català, la secció que escriuen aquests cinc personatges inclou totes les setmanes la història (i la recepta) d’algun plat famós de la cuina internacional. I un servidor, que té la peculiar afecció d’estudiar allò que li agrada i no coneix  no pot fer res més que llegir amb devoció el petit apartat que hi dediquen.

M‘agrada, sobretot, la història dels fenomens sense origen, aquells que formen part del paissatge de la nostra vida diària i mai els hem prestat especial atenció. Com si fossin el més normal, que si mai haguessin nascut. Com si no tinguéssin, precisament, història. Per això hem vna agradar tant les línies que fa unes quantes setmanes van dedicar a explicar la història del bistec amb patates. Sí, sí. Aquest plat tìpic de menú de sis euros, de bar de mala vida, també té història. I us vull dir que la trobo prou curiosa.

Resulta que el bistec amb patates es pot considerar “el més evident símbol de la cuina popular francesa, el número u per la seva representativitat”. Qui m’ho hagués dit! Un dels plats més maltractats per la cuina pública de mitja Europa, símbol de la cuina popular d’un dels estats gastronómicament capdavanters!

De quan els anglesos van guanyar Waterloo
Expliquen els cinc entaulats que la història del plat es remunta a a principis del segle XIX. Llavors, després d’anys de presència militar anglesa a França, a París es posa de moda la costum english de menjar la carn vermella poc feta, de manera que quedi sucosa. Poc després, un anglès que es va quedar per la capital franca va obrir una taverna anglesa on servia cuina del seu país, com el rostbif o el pastís de Yorkshire. Llavors, va començar a servir el bistec amb patates que avui ens ocupa i la seva expansió ja va ser un no parar. Segons els 5 a taula, actualment aquest plat “no pot faltar en cap bistrot”.

Bistec, patates pont neuf i mostassa de Dijon
La recepta no és pas complicada, però tal com l’expliquen els nostres informadors té un punt de sofisticació que la fa més elaborada que no pas com ens han acostumat els bars catalans. La carn no té més misteri: bistec o filet de vedella o bou fet a la graella però deixant-lo sagnant.

Ara bé, les patates ja tenen alguna cosa més. S’han de tallar de manera que facin uns 6 o 7 centímetres de llarg i un  de gruix (sí, heu llegit bé…). Primer s’han de bollir (sic.) en oli d’oliva, per a que quedin ben cuites i toves. Després, es couen amb l’oli ben roent per a que quedin cruixents de fora, tot i que de dins estaran meloses.

Aquesta elaboració, amb dues coccions, rep el nom de patates pont neuf i s’han de presentar fent una petita torre com tractant d’emular un arc del pont de París que els dóna el nom. Ja ho tenim. Ara només cal posar-hi una cullerada de mostassa de Dijon per afrancesar-lo del tot i començar a menjar. En el cas que ens ocupa van agafar un color un pel irregular, sense cap mena de dubte per la falta de pràctica d’un servidor, un discretíssim mindundi…

Que voleu que us digui:  que el patit i menystingut bistec amb patates tingui una història, m’ha tocat la fibra, m’ha entendrit. Certament, quan es comencen a observar les coses més conegudes amb una mirada diferent, sense donar res per suposat, apareixen al darrera coses interessants, com crec que és el cas. Per això la he volgut compartir amb vosaltres…

Salut!

Massitet

P.S.: Ja ens disculpareu, però aquests dies anem tirant de posts de nevera, és a dir, que ja fa uns dies que els teniem fets o gairebé. Amb el nou pis anem atabalats! Encara que aquesta entrada, encara que sigui de refiló, ja tracta de cuina anglesa…

La pasta del primer dia

Sóc un romàntic, no ho puc amagar. M’encanta tenir detalls amb la meva parella, recuperar vells (i bells) records de les nostres fites personals i tornar-les a reviure plegats. Sí, puc arribar a ser molt  pastelón, és veritat. Per això, quan gairebé encara no havíem ni començat a parlar de canviar de pis ja sabia quin plat cuinaria per dinar el dia que estranaríem a la nova llar: el mateix que vaig cuinar l’1 de juliol de 2002, quan ens vam posar a viure junts en la nostra casona. Sí senyor, era evident: el primer àpat a la nova casa havia de ser la pasta del primer dia…

Romàntica, que no pas gastronòmica…
No us deixeu confondre. La pasta del primer dia no ha passat a la història de la nostra cuina per ser un plat especialment reeixit. Ha passat a la història per tota la càrrega afectiva que nosaltres li hem posat a sobre. De fet és, literalment, un plat d’aprofitament. Exactament, d’aprofitament del que teníem a la nevera del carrer Bertran i que havia vingut amb mi des de Pla de Palau. L’economia, estimats, no estava en aquella época per a detalls estètics menors… Aquí teniu els ingredients:

• 1 bon tros de salsitxa (llangonissa, en diem al Maestrat)
• 1 llenca de pebrot vermell
• 1 ceba tendra
• 1 mica de tomàquet natural triturat (encara uso el Solís…)
• 250 grams de pasta de colors (espirals; això és imprescindible: era l’única que teníem a casa el 2002…)
  
• Un polsim de les herbes i/o espècies que hagin aconeguit sobreviure al trasllat
• Sal i oli d’oliva verge extra

La recepta no té pas més misteri: bullim la pasta i, mentre, fem un sofregit amb la resta dels ingredients, afegint primer la salsitxa fins que agafi color. Després hi posem les verdures i finalment, quan ja esta el sofregit gairebé acabat, el tomàquet triturat. Llavors hi espolsem una punta de les herbes que no ens hem deixat oblidades en un racó de la cuina del pis antic. Enguany, per fer el detall encara més barroc i ensucrat, vaig fer servir espècies que vam comprar en la nostra recent estada a Anglaterra, una experiència vital ben significativa per a tots dos.

Això és el que vam dinar el passat 1 de setembre, el nostre primer dia a la nova llar. I crec que li va agradar trobar-se-la al plat per sorpresa i menjar-nos-la rodejats de caixes mig obertes, finestres sense cortines i un desordre delicadament encantador…

Salut!

Massitet

We’re coming back…

Després d’un mes de silenci pel trasllat i l’estada de quinze dies a Canterbury; i un juliol poc prolific per excès de feina, poc a poc anem tornant a posar en marxa el bloc, que bona falta li fa! Això vol dir que poc a poc tornarem a publicar posts, que el darrer fa més d’un mes que el vam penjar!

A casa nostra, el curs 2009 -2010 es presenta força marcat pel canvi de barri: ja som veïns de Sants! Això vol dirs (ostres!) que hem de buscar els nostres “proveedors” gairebé des de cero: nou barri vol dir noves botigues, nous restaurants,  nou mercat, nous cellers… Per tant, intuim que els propers mesos Sants serà força protagonista de les nostres entrades.

El nou curs (que es noti que els dos som mestres!) també estarà marcat, sense cap dubte, per la nostra recent estada a Anglaterra: la agradable cuina anglesa (sí, sí heu llegit bé…), els llibres de receptes que hem importat i els productes que van venir amb nosaltres faran que la gastronomia anglesa rondi per aquí de tant en tant… No patiu, estimats amics: no us acribillarem amb receptes angleses i coses similars. Però sí que volem explicar alguna coseta sobre la cuina anglesa, molt més rica i interessant que el què diu el tòpic que ens havíem cregut.

També aprofitarem l’arrancada del curs ( i que setembre és el mes dels bons proposits a Ca n’Olleta) per anar fent alguns canvis al bloc. Inclourem el receptari per tal de tenir endreçades les receptes que hem fet i les que farem. També introduirem canvis a les pàgines de restaurants i tapes, pintxos i platillos, que estan desfasades per pura desidia nostra (molt menjar però poc escriure!). I alguna coseta més que segurament se’n ocurrirà…

En fi, que ja tornem a rondar per aquí amb ganes de contar-vos coses i saber què en penseu…

Ben trobats tots i fins aviat!

Massitet i Kissumenja

P.S.: La segona foto l’hem treta del web del restaurants Deeson’s, primer avís sobre que calia parar de dir que Anglaterra no es menja bé…

Arròs cremós de gambes

He estat a punt de titular aquest post amb un títol estrambòtic i clarament incomprensible per a no inciats: “l’arròs del Ligasalsas passat pel taller de cuina”. És incomprensible perquè si no saps qui és el Ligasalsas ni que existeix un restaurant a Alcanar (Montsià) que és diu el Taller de cuina no entens res. Però és veritat que seria el titol més descriptiu, fins i tot el més addinet, perquè la recepta que us passo avui és una mescla de dos plats fets per aquests dos autors. I no hi ha millor manera d’agraïr-ho que fer-ho des del principi i, a poder ser, al títol. Un altre dia serà, això del títol, que aquest cop no pega…

Un punt sofisticat però no pas difícil
L’arròs que us proposo avui l’he anomenat cremós perquè no és ni sec, ni caldós ni és un rissotto. Encara que s’assembla força a aquest darrer, no ho és per dues raons bàsiques: no porta formatge i no l’he espessat amb mantega. Ara bé, com podeu observar a la foto, queda un arròs lleugerament lligat per un suc espès i,  ja us ho dic ara, un intens sabor a mar. A gambes, concretament.

La gràcia del plat està en fer un brou amb el màxim gust mariner possible. I aquí és on vaig copiar part de la recepta que havia penjat Ligasalsas al seu personalíssim bloc. Vaig pelar les gambes i vaig sofregir el cap i les closques amb una gota d’oli d’oliva: ben enrossides i els caps  ben aixafats per que treguin tota la substància. Que no ens agafin manies en aquest punt: el suc marronós i dens que surt del cap és l’autèntica clau de volta del plat!

Tot just quan vaig acabar d’aixafar els caps, hi vaig tirar un brou de peix que tenia prèviament fet, amb la recepta que us vaig passar ja fa uns mesos. Llavor, ho vaig deixar bollir tot fins al punt que es va reduir aproximadament un terç: el brou era ja més dens i fost, just el que necessitem. El colem amb un xinès i aprofitem per tornar a xafar tota la closca ben xafada. Per apretar que no quedi…

Com un rissoto, però sense ser-ho
Arribats a aquest punt és quan començo a fer trampes en la preparació del fals rissoto (també es podria haver anomenat així…). En una cassola, vaig posar un rajolinet d’oli, res més. Quan estava calent hi vaig afegir l’arròs. Un bomba del Delta de l’Ebre. L’illa riu, ecològic i de lo milloret que hem trobat en aquest camp. Quan l’arròs va començar a donar senyals d’estar al punt, vaig anar afegint brou a petits glops sense parar de remanar. És així com va quedar amb la consistència que veieu a la foto. Just ara és quan el provarem de sal i corregirem si s’escau.

Com que la idea era conservar el sabor al màxim possible, ni formatge ni mantega! Això dóna un protagonisme central al brou, que ha de ser més dens de l’habitual per poder donar consistència cremosa al plat. Tot sigui dit, el de la foto va quedar un punt curt de brou, però la densitat era la buscada…

Les gambes: marcades a la planxa
Fins aquí, al recepta és pam dalt pam baix la del Ligasalsas. Ell empra un truc per afegir midó al plat i donar-li més densitat, però ho vaig trobar excessiu. Segons la seva recepta, però, les gambes s’afegeixen a l’arròs un parell de minuts abans de donat per fer l’arròs, de manera que solament es coguin al dente. Nosaltres, en canvi, a partir d’un plat que vam menjar al Taller de Cuina de Carme Guillamot vam optar per marcar-les a la planxa i afegir-les a sobre de l’arròs ja emplatat.

Ho vam fer per dues raons. La primera, que ens encanta el marisc a la planxa; més que bollit (tret dels llagostins de Vinaròs, que ens agraden de qualsevol manera!). Segon, perquè donava un joc de textures divertit al plat: l’arròs, cremòs; les gambes, cruixents, al dente. Per cert, crec que no cal ni dir-ho: no estalvieu dinerets per fer aquest plat. Les gambes fresques i de qualitat. Si no, la cosa perd  que no veas…

El resultat és, ja em perdonareu, extraordinari. Sempre que us agradi el peix i el gust a mar, no fotem! Un vi blanc del vostre gust (Cristiari blanc, per exemple?) i a gaudir de la vida, que això dura dos dies i no sabem ni quan ni com acaba…

Massitet